ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
El que està succeint a Catalunya respecte Espanya és una revolta. Les revoltes són molt presents a la història i també a les democràcies. Per exemple, no fa gaire, amb els drets civils als Estats Units. També a Catalunya, abans i després del 1714, n’hi ha sigut nombroses i quasi sempre resoltes a canonades.
En democràcia, les revoltes no es resolen a canonades, però tampoc per la imposició de les formes, o la llei, ja que la revolta és fa, precisament, contra la llei. A un crio que es rebel·la li pots clavar una plantofada, o pots entendre el que passa i sortir-te’n millor amb pedagogia, però en política tampoc hi ha plantofada possible. A les democràcies més madures i nòrdiques la revolta és un sentiment permanent i reconegut, només que reconduït per la primacia del principi democràtic. La revolta, el conflicte, s’expressa votant i posant per damunt de tot, no les formes de les lleis, sinó el sentit de la demanda del poble.
És cert que portem votant quaranta anys i que en cada votació ratifiquem tot el passat, des de la Constitució a tot el sistema, i aquest és el seu valor, però passa que de vegades tot això no és ratificat, com va ser el 27 de setembre de fa dos anys. Un 48 per cent dels vots es va pronunciar per la independència i un gruix més per una insatisfacció amb el sistema i la demanda de refer-lo. I l’Estat no hi ha dit res, no ho ha considerat cap demanda a escoltar, ja que s’excusa en les formes. Llavors d’aquí ve la revolta. I la revolta en aquest cas inclou el mecanisme de la solució: votar. Votar implica la primacia de la legitimat expressada pel principi democràtic.
Aquesta és una revolta que uneix gent de la CUP fins el PDeCat. Una revolta, però, que deixa desconnectats molt veïns i familiars nostres que pensen que ens hem passat. Molta gent procedent de la immigració dels seixantes no acaben d’entendre l’actual radicalitat i es mantenen al marge per un recel de doble nacionalitat: espanyols i catalans. Legítim, però per pedagogia els hem de fer entendre que del que es tracta és que no volem ser trepitjats. Vam ser prudents amb l’Estatut del 2006 i va acabar com va acabar. Ara no volem les engrunes, passades pel ribot i per la castració química, sinó el reconeixement ple: la llengua no és de segona i si sóc en un Estat me l’ha de reconèixer del tot, empatada amb el castellà. Dels impostos no se’n pot fer demagògia i els principis d’ordinalitat i d’equitat que ja formen part del sentit de la Constitució, doncs això, que s’apliquin, tampoc si val que l’Espanya hagi de ser radial en favor del gran Madrid, etc., etc., etc. Tot això és inadmissible en nom d’una majoria gestionada per un govern i un sistema sectari.
S’ha acabat. Això és una revolta que produirà, no sabem si una victòria, una derrota o una crisi fenomenal, però estem disposats a arribar-hi. I les persones de l’ordre se n’espanten. Es parla de la “hidalguía castellana”, però s’ignora el sentit d’honor dels catalans, que resulta que hi és. Preferim abans la derrota o la reculada, que el menyspreu. Reclamem la primacia del principi democràtic, abans que l’imperi d’unes formes que ens volen lligar. I, pacíficament, portarem l’atzucac fins al final.
Les democràcies sòlides parteixen d’un consens popular assentat, d’un lligam molt directe amb la gent perquè tot conflicte es resol votant. Les democràcies autoritàries o parcials s’excusen en les formes i ignoren que els ciutadans no són súbdits. La sobirania rau en el poble que són les persones i no en una suma final que domina les minories i les sotmet a la força. O s’aspira a la democràcia del millor món possible o no es resoldrà l’actual revolta. La revolta pot, o no, triomfar, però en tot cas deixa molt tocada l’Espanya del sistema. Aquesta es la qüestió.
