ARTICLE D’OPINIÓ
Sílvia Carrasco, professora d’Antropologia Social a la UAB. Investiga desigualtats educatives, migracions i minories. Militant d’ICV i membre de la coordinadora d’Unitat pel Canvi
Els factors d’expulsió i atracció escola-treball no s’han compensat, deixant al descobert una gran desigualtat educativa que difícilment es pot revertir amb retallades, privatitzacions i proves que mesuren resultats sense comparar necessitats i recursos.
El segle XXI ens ofereix un panorama desolador de l’educació, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, amb greus conseqüències per a l’economia i l’estratificació social. L’Estratègia Europea 2020 de la Unió Europea en Educació i Formació –els Objectius del Mil·lenni acordats a Lisboa- es va marcar el propòsit de reduir l’Abandonament Escolar Prematur (proporció de joves entre 18 i 24 anys sense formació post-obligatòria ni estudiant per a obtenir-la, hagin acreditat o no l’ESO) fins un màxim del 10% de mitjana. En el cas d’Espanya, la fita ja va ser d’entrada menys ambiciosa –reduir l’abandonament al 15 per cent- perquè la taxa de partida era la més alta de la UE. El 2013, però, no només no s’havia aconseguit reduir l’AEP sinó que aquest es mantenia al voltant del 24 per cent, tot i l’existència d’un atur juvenil molt elevat i les polítiques educatives preventives, d’intervenció i de compensació plantejades per la UE i, teòricament, endegades pels governs central i autonòmic. Les polítiques actives d’ocupació i formació ocupacional destinades al jovent, que indirectament pretenen promoure el retorn al sistema educatiu tampoc no semblen haver tingut un gran impacte. Els factors d’expulsió (del sistema educatiu) i d’atracció (del mercat laboral) no s’han compensat, i han deixat novament al descobert una aguda desigualtat educativa (diferències en la taxa d’acreditació a l’ESO, coneixement de llengües estrangeres, bretxa digital, etc.) que difícilment es poden revertir amb retallades, privatitzacions i proves que mesuren resultats sense comparar recursos i necessitats.
A més, aquest procés té lloc i és més greu en un context d’alta segregació escolar des de mitjans dels noranta, moment en el qual van coincidir dos fenòmens que han acabat per retro-alimentar-se: el procés d’implantació d’una reforma educativa basada en la comprensivitat (és a dir, garantint diverses possibilitats per aconseguir objectius educatius comuns, sense establir itineraris selectius per repartir l’alumnat prematurament, a l’estil de la LOMCE) i el procés d’incorporació escolar dels fills i filles de la que en aquells moments constituïa la nova immigració internacional. L’expansió d’aquella reforma educativa va incloure la generalització, inicialment temporal, dels concerts econòmics a les escoles privades. Però les condicions de la implantació de la reforma -dissenyada pel PSOE, desenvolupada pel PP, i sense un professorat prou convençut i preparat- van acabar donant pas a una transferència de recursos pública-privada de forma permanent. Com si totes les escoles, les ara concertades, fessin la mateixa funció social.
A la històrica i consolidada segregació escolar per classe a l’escola s’hi va afegir una nova segregació per origen, que ha multiplicat discriminacions visibles i invisibles prèviament existents. Els centres concertats van veure augmentar la demanda de places com a conseqüència de la fugida dels centres públics per part de la classe mitjana i d’alguns sectors de les classes treballadores. Els centres públics van escolaritzar des del principi a la major part de l’alumnat estranger, però les estratègies de distinció –per desmarcar-se dels entorns socials considerats menys prestigiosos, no pas per determinats idearis o per la qualitat educativa- van afectar també des del principi a les dues xarxes, la pública i la concertada –tampoc totes les públiques fan funcions d’igualació social. I al costat de reivindicacions raonables i comprensibles, a cada període de preinscripció s’observa la pervivència d’aquestes estratègies entre les famílies que inicien l’escolarització dels seus fills i filles.
En aquests moments, tot i que hi hagi notables excepcions segons la disponibilitat de l’oferta en el territori (a Catalunya, molt desigual), les polítiques educatives i socials a nivell local (cal celebrar el nou Pla per l’Èxit Educatiu de l’ajuntament de Sabadell) o bé els diferents projectes i les pràctiques educatives dels centres, l’efecte sobre l’estratificació social derivada d’aquests processos heretats i vius es alarmant. La taxa d’Abandonament Escolar Prematur és un indicador clau en tot això. Segons el Migrant Integration Report 2015 la proporció d’AEP entre l’alumnat nascut fora de la UE pràcticament dobla la de tot l’alumnat considerat de forma global, amb una diferència de 18 punts en el cas d’Espanya, un de los països on aquesta diferència és més acusada. A més, l’informe Eurostat 2011 sobre la situació dels immigrants a Europa també mostrava que aquestes xifres són més altes entre el jovent de segona generació, és a dir, fills i filles de pares immigrants. Perquè la igualtat d’oportunitats no s’aconsegueix sense polítiques d’equitat.
S’ha fet èmfasi en la necessitat de polítiques de lluita contra la segregació i l’abandonament prematur des de posicions progressistes, però amb perspectives de curt termini i des d’una noció d’èxit i fracàs fortament arrelada en la perspectiva del dèficit, que no deixa de ser una forma de racisme (atribuir falsament capacitats menors a alumnes de classe treballadora i d’origen estranger o de minories i tenir-ne menys expectatives). Per exemple, s’han considerat reivindicacions progressistes les basades en l’eufemisme anomenat “redistribució equilibrada de l’alumnat” -com si l’alumnat d’origen estranger fos el problema i, per tant, s’hagués de repartir-, al temps que se centren les actuacions en aconseguir augmentar la taxa d’acreditació a l’ESO –com a fita limitada per a l’alumnat de grups socialment més vulnerables- sense promoure aspiracions educatives més altes. Com a conseqüència, s’ha fet molta més atenció als efectes de la segregació inter-escolar (entre escoles), que a la segregació intra-escolar (dins de l’escola) i al seu impacte molt més alt en la possibilitat de transmissió de capacitats i aspiracions a tots els noies i noies i en tots els seus possibles horitzons d’emancipació. No ens equivoquem novament amb la interpretació del darrer informe del Síndic de Greuges 2016 sobre la segregació escolar a Catalunya, que considera Sabadell en la tercera pitjor posició, només per darrera de Terrassa i Cerdanyola (més info: ‘Escoles per a rics, escoles per a pobres‘). L’equitat és molt més complexa.
Finalment, s’ha instal·lat una certa idea sobre les diferències entre nois i noies pel que fa a l’Abandonament Escolar Prematur. Es pensa que el problema de l’AEP és realment greu entre els nois de classe treballadora, com si la taxa en el cas de les noies no fos igualment preocupant (25,6, per cent entre els nois i 18,1 per cent entre les noies, segons la dada mitjana de 2015). Això té dues greus conseqüències. Primer, des d’aquesta idea, la tendència pedagògica a fragmentar dispositius d’atenció (classes separades, espais separats) s’afegeix a la insuficiència actual de recursos per atendre la diversitat de forma inclusiva, situació que emmascara i dona cobertura a la reproducció de les desigualtats educatives i socials. Aquesta situació afecta, per exemple al fet que ara tenim una oferta insuficient però fortament masculinitzada en formació ocupacional, pel que fa als sectors d’ocupació. Segon, i en paral·lel, observem com la ideologia patriarcal subjacent continua atorgant una menor centralitat a la formació de les dones joves de classe treballadora, tot i que tenen un paper més rellevant que els homes com a referents de les llars amb menors ingressos, en un context marcat per la feminització de la pobresa.
Si l’educació és una de les claus per a superar les desigualtats i sortir de l’atzucac econòmic actual, amb uns sectors productius que no tornaran a necessitar ma d’obra poc qualificada sinó una gran capacitat creativa per portar a terme millores socials substancials, necessitem un altre camí. Un camí basat en el compromís amb les joves i els joves dels entorns més desafavorits. Un camí, en definitiva, que restauri la seva confiança com a productores i productors de valor per al bé comú.
[Una versió resumida d’aquest text, basat en una conferència de l’autora el maig de 2016, s’ha publicat recentment en castellà a Eldiario.es]
