ARTICLE D’OPINIÓ
Sílvia Carrasco, professora d’Antropologia Social de la UAB i membre del Consell Nacional d’Iniciativa per Catalunya Verds
El conflicte sobre el model 3+2 d’estructura dels estudis universitaris ha desviat parcialment l’atenció de les desigualtats més punyents a la universitat. De fet, la re-elitització de la universitat ja s’ha produït.
En realitat, els estudis de tres anys de grau i dos de màster són tradicionals a les universitats d’excel·lència i, de fet, l’estructura i la durada dels estudis varien segons la disciplina. Fora absurd defensar, des d’una visió enciclopèdica, una durada creixent dels graus a mesura que vagi augmentant el coneixement acumulat. El que importa és que la formació universitària proporcioni una base sòlida en una disciplina i unes eines útils per seguir ampliant aquesta base per mitjà de l’especialització científica i professional. Però el que està clar és que les decisions sobre la conveniència i el sentit d’una reforma educativa s’han de derivar sempre del debat acadèmic i social.
Perquè la re-elitització de la universitat ja s’ha produït. Els estudiants de classe treballadora estan essent expulsats de la universitat des de fa temps. Ho sabíem i ho confirmen diversos estudis recents. El curs 2012-2013 el preu del curs va augmentar un 67 per cent, es van retallar els ajuts complementaris i es van endurir les condicions d’accés i de manteniment de les beques del ministeri d’Educació, incrementant a 6.5 la nota mitjana mínima exigida. No cal dir que aquest requisit no s’exigeix a qui no necessita beca per continuar a la universitat. Això es va instaurar en un període d’intensa destrucció d’ocupació i empobriment de moltes famílies, encara més greu pel fet que la valoració de les adjudicacions de beques es continua basant en la declaració de la renda del curs anterior i no en la situació econòmica del moment en què es presenten les sol·licituds.
Ara bé, aquest impacte és diferent a cada CCAA. A Catalunya, amb el cost mitjà dels estudis més alt de l’Estat, a l’augment dels preus s’hi suma l’existència de diferències substancials en les taxes segons el grau d’experimentalitat dels estudis. D’aquesta manera, es generen oportunitats i itineraris formatius diferenciats entre estudiants segons el seu origen social i no segons les seves preferències i aptituds. Per exemple, el decret de preus de la Generalitat de 2016 estableix que estudiar Medicina costa gairebé el doble que estudiar Filosofia (28,58 euros per crèdit en el primer cas, i 19,67 euros per crèdit en el segon). Aquestes diferències s’acostumen a justificar amb l’argument del cost material i del cost d’oportunitat, és a dir, el preu dels estudis s’encareix segons les infraestructures necessàries i en els estudis que suposadament portaran a una professió més ben remunerada. Com si en lloc de proporcionar formació avançada i crear coneixement per a la millora de la societat, la funció de la universitat consistís en vendre productes de valor diferent segons les seves ulteriors prestacions. Les beques de la Generalitat cobreixen com a màxim el 50 per cent del preu de la matrícula, de manera que un estudiant amb aquesta beca encara ha de pagar per un grau amb alt índex d’experimentalitat una quantitat equivalent a la totalitat d’una matrícula en un grau no experimental. Un altre silenci incomprensible de les reivindicacions envers tal despropòsit, que les universitats hem intentat frenar amb els reduïts recursos que tenim per evitar, si més no, l’abandonament dels nostres estudiants.
En darrer lloc, s’ha perdut flexibilitat. Les feines precàries que poden trobar els estudiants que han de treballar són poc compatibles amb la dedicació a les assignatures inicialment matriculades. Això comporta un risc molt alt d’abandonament per la frustració de veure compromeses les seves aspiracions universitàries quan no poden mantenir la permanència o pagar els recàrrecs de les assignatures no superades. En altres temps, el batxillerat, la formació professional i els cursos universitaris nocturns, i també els estudis a temps parcial real, van contribuir a facilitar l’accés a l’educació superior als joves que treballaven. També van fer aquesta funció les antigues diplomatures i les passarel·les posteriors a altres estudis. Aquests mecanismes de segones oportunitats tenien un impacte directe que permetia corregir desigualtats però, tot i així, quan es van desmantellar només algunes veus vam protestar i les reivindicacions actuals semblen haver renunciat a recuperar-les.
Els estudiants universitaris reben més transferències indirectes de l’estat que els nois i noies que abandonen abans la seva formació, i per això fora injust defensar la gratuïtat universal de l’educació superior en les condicions actuals. Perquè per aconseguir més igualtat en l’accés a la universitat s’ha de corregir abans l’implacable filtre social d’accés als estudis post-obligatoris –l’abandonament escolar prematur afecta a un de cada quatre joves a l’Estat-. Ajornar l’aplicació del 3+2 no soluciona res d’això, i no va més enllà de la política de gestos si no es defensen propostes alternatives centrades en els problemes reals de desigualtat en els estudis superiors. Hi ha alternatives i s’han de començar a aplicar amb anterioritat per a garantir l’accés amb equitat, acompanyant la transició amb recursos allà on són més necessaris.
