ARTICLE D’OPINIÓ
Silvia Carrasco, professora d’Antropologia Social i sots directora del CER Migracions – UAB. Marta Pérez Ramírez, tècnica superior de recerca del CER Migracions – UAB
L’Astral era un iot de luxe en condicions pèssimes per portar a terme operacions de rescat però ja és una gota que navega en direcció contrària a la corrent, per la tenacitat d’Òscar Camps.
Silvia Carrasco, professora d’Antropologia Social i sots directora del CER Migracions – UAB
El divendres 14 d’octubre es va poder veure el documental ASTRAL al cinema Imperial de Sabadell. Un dia abans, el dijous 13 d’octubre, vam estrenar ASTRAL a la UAB i poc després de posar les entrades a la venda –al preu de tres euros íntegres de donatiu a Proactiva Open Arms– es van exhaurir i vam haver de programar-ne un segon passi. Entre els voluntaris de l’ONG que es dedica a rescatar persones a la Mediterrània, un treballador de la nostra universitat, Albert Roma, que ho explica així:
Som socorristes, fem això, i ara som on pensem que fem més falta, però tothom pot fer alguna cosa des de qualsevol situació; en un moment donat vaig dir “me’n vaig dos mesos”, i ho vaig fer. No és heroic, és el que s’ha de fer, el que puguis fer ja val”.
Les seves paraules transmeten el missatge d’una manera tan nítida i senzilla com el documental i aquí és on apareix el vertigen, el que és abassegador: fer alguna cosa envers l’horror límit de la situació, corrents de vides humanes llençades al mig del mar inhumanament per situacions encara més inhumanes. Després vindran altres horrors, s’afegiran als que ja han viscut; però aquesta, la vida despullada, la condició última i única, pot tenir una possibilitat. No hi ha tanques, no hi ha gendarmes, no hi ha res. Només les vides, el mar i els carronyers, aquells que esperen que es buidi el dingui, tant és a causa de què, i es tiren de cap a les deixalles –un motor, o una goma reutilitzable. Doncs aquesta és la situació i s’hi arremanguen. A la seva, amb la seva experiència de socorristes i la seva determinació envers allò que és possible. Amb el seu temps i els seus estalvis, o els diners que hagin pogut recaptar. I per a fer-ho més enllà de les nostres costes, abans que algunes tragèdies hi continuïn esclatant una vegada i una altra, calia un vaixell. Això és tot. Aquesta és la història que ens explica Astral. No és heroic, és pensar què es pot fer i fer-ho. És el mínim.
Des de les nostres butaques gairebé sentim l’olor d’un mar intens, d’un blau vital, contradictori. El so del que passa, només del què passa, sense anticipacions ni evocacions. Estem en tensió. Poques paraules, no calen, si tot és molt simple. Només les instruccions les necessiten, per fer les coses bé, tant bé com es pugui. Les precaucions, pot haver-hi sarna, tuberculosi. I que no s’espantin més del que ja estan, que no es precipitin, que l’esgotament no arribi al final encara, perquè falta el més important: pujar a la llanxa i després al vaixell, i tota l’operació comporta riscos. Després, l’acostament; surten les paraules, també poques, en l’idioma que es pugui compartir. Calma, calma, tot anirà bé. Els motors dels traficants s’emplenen només amb combustible per a 40 milles, però els interessa que als punts de sortida es rebin notícies de l’èxit de la fugida per garantir que el flux del seu negoci no s’aturi. Els rescats humanitaris sens dubte hi contribueixen. Però, i què.
Des de l’Astral parlen del Dignity, el vaixell de Metges Sense Fronteres que també opera ara en la immensitat blava de la zona, ho sentim diverses vegades; també d’altres vaixells, que han d’acudir al rescat si reben avisos d’auxili segons les lleis vigents. En aquestes aigües internacionals la única frontera que compta és la de la mort i les seves zones grises, pirates armats o guardacostes, no sempre distingibles. L’Astral es reparteix la meitat dels rescatats en una operació amb un vaixell alemany, són massa gent. Allà se n’ocupen persones cobertes amb unes granotes blanques, com si fossin una plaga desconeguda. Però no ho són. Els hem vist tremolar o resar, o les dues coses. Allargar les mans. Preguntar per la família. Un nano insisteix a oferir-li la meitat del xiclet al socorrista que li acaba de donar. Un altre, un nadó, sembla que s’escorri a dins de l’armilla carbassa quan el pugen al vaixell. En algun moment, un membre de la tripulació de l’Astral recorda la família que va veure a Lesbos, pares, avis, germans dins l’aigua, aguantant una armilla salvavides d’un nadó, però el nadó ja s’havia submergit. Un altre, encara sent la mirada indescriptible d’algú que no és rescatat perquè el socorrista passa de llarg per arribar a quatre nens que està sentint cridar més enllà.
Cap el final del documental, Jordi Évole li pregunta a un noi rescatat on creu que es troba, tot ensenyant-li un mapa del Mediterrani. El noi creu que ja és a prop de l’altra banda, d’alguna costa europea. Queda mut en descobrir que a penes s’ha allunyat unes milles del límit de la costa de Líbia.
Massa mar, també inabastable al rectangle de la pantalla. L’Astral era un iot de luxe en condicions pèssimes per portar a terme operacions de rescat però ja és una gota que navega en direcció contrària a la corrent, per la tenacitat d’Òscar Camps. I nosaltres hem aconseguit entrar-hi.
Marta Pérez Ramírez, tècnica superior de recerca del CER Migracions – UAB
Fins l’agost d’aquest anys, el mar de blau vital s’ha empassat 3156 persones. Parlem de més de 10 000 vides des de 2014. Ens diuen que la tendència ha canviat, que el 55 per cent de les persones que arriben a Europa són dones i infants. És una proporció que no veiem a Astral. Les dones, en aquest context, tornen a ser un col·lectiu més vulnerable –i doblement invisible- sobretot si parlem de dones embarassades o de les que viatgen soles amb criatures. Una dona explica que s’ha llançat al mar pel futur de la seva filla, sense cap esperança en el seu propi futur. Les dones s’enfronten a riscos més alts només per la seva condició de dones. Parlem d’extorsió, explotació, violació, assetjament sexual, sexe de supervivència per pagar els intermediaris, tràfic.
Sentim i observem la felicitat en l’imaginari de la terra promesa –Europa. Però aconseguir arribar-hi és guanyar-li el pols a una unió de països que han destinat quantitats desproporcionades de diners a fer polítiques que impedeixin la sortida d’aquestes persones dels seus països d’origen; i si surten, que es quedin en trànsit; i si arriben, que siguin retornades. Des de Proactiva ens parlen de FRONTEX o de l’acord amb Turquia, però també cal afegir-hi els acords subscrits amb «tercers països». L’Europa dels seus somnis és una Europa fortalesa que externalitza les seves fronteres i agredeix l’esperit mateix del dret d’asil.
I cal mirar més enllà de la Mediterrània, d’aquesta mal anomenada crisi. El missatge d’invasió i desbordament es tradueix en l’arribada d’un milió de persones refugiades a Europa (equivalent a un 0,2 per cent de la població europea), de les més de 21 milions que hi ha al món. Més del 86 per cent d’aquestes persones són acollides per països en vies de desenvolupament, així que la resposta insolidària dels països de la Unió Europea és alarmant i injustificable. Des de l’Astral, des de Proactiva Open Arms, s’està fent allò que haurien d’estar fent els governs, a més de repartir premis.
(Aquest text és la versió en català de l’article doble publicat al nou blog #Transfer del Centre d’Estudis i Recerca en Migracions de la UAB)
