ARTICLE D’OPINIÓ
Teresa Mira, arquitecta urbanista
La Plaça de l’Àngel no és un espai urbà amb gaire sort. La mirada de les persones “expertes” s’ha quedat estancada en el disseny equivocat del segle passat. Els graons que gradualment es perden no són visibles de l’altre costat a l’ull de l’objectiu, ni, per descomptat, a simple vista de vianants amb dèficits de mobilitat o visió, problemàtica que afecta també una part de la infància, ja que no és només un tema d’edat .
El coneixement que han generat institucions com la ONCE o les diferents entitats que ajuden la gent gran o gent dependent, no ha arribat encara al disseny d’espai urbà a Sabadell. Aquests tipus de graons fa temps que haurien de ser desterrats dels nostres espais públics: queden molt bé en el dibuix, son criminals en els espais urbans. De fet els veïns en diuen els trencacolls. La seva invisibilitat i impredicibilitat té un preu: un bon nombre de caigudes i fractures de peu. La funcionalitat no és un impediment per al disseny sinó un requisit: la plaça s’ha estrenat el 12 de juliol amb una veïna que s’hi ha trencat el peu mentre defensava una plaça millor. El dia 26 aquesta veïna ha demanat per escrit que canviïn els graons pensant en altra gent que es pot accidentar. Cal fer-ho el més aviat possible.
És curiós perquè aquesta singular veïna ha seguit l’obra amb més passió que la majoria dels responsables de l’obra. Ha estudiat pas a pas tot el procés i ha tingut temps de parlar amb l’operari que posava els arbres davant de Belles Arts que se sorprenia del poc espai que tindrien els castanyers d’índies per créixer. Se n’ha anat a la TUS a preguntar com funcionarien les plataformes per a discapacitats dels autobusos i com quedarien les marquesines i les parades. Ha parlat moltes vegades amb l’encarregat de la baixa qualitat dels materials arribats alguns de Xina, sembla ser, massa porosos, trencats, tacats i amb un dubtós control de qualitat. Ha vist les incidències de l’obra i el vessament d’oli d’un dels vehicles o del formigó sobrer dins els embornals que si no es repassen funcionaran malament en aiguats. Se sap amb precisió els contrapendents i les peces trencades i tacades i ha volgut explicar-ho als tècnics i polítics municipals. Però res d’això ha alterat la immutabilitat del quefer municipal.
Aquest és el gran problema del Sabadell d’avui: els tècnics no són prou artesans i no tenen prou ofici, ni saben escoltar, ni posen prou dedicació al tema, com per ser bons artesans. No tenen ni el geni de la innovació ni l’ofici de l’artesà. Estem a mig camí de tot. La Plaça de l’Àngel i el Passeig Manresa són el preludi del que serà el Passeig de la Plaça Major, una mica més de paviment posat amb pocs mals de caps: prescindint de la gent, repetint errors superats i prescindint del parer de molta gent que ha intentat aportar llum i idees al projecte: els grups a l’oposició, la Fundació Bosch i Cardellach, l’Associació de Veïns, els comerciants. Tots citats, ningú escoltat.
Els graons del segle passat s’haurien de substituir per la saviesa i el diàleg. Ens ho demana la gent i ens cal per fer millor la ciutat.
One Comment