ARTICLE D’OPINIÓ
Xavier Guerrero, president ERC Sabadell
Jo treballo en una fàbrica. Sé de productes químics i processos i matèries, però no sé d’economia -ni de moltes altres coses-, gaire més que el que llegeixo i veig als mitjans. Tanmateix, i malgrat no tenir la base que tenen els experts, sé que Catalunya paga molts més diners a Espanya cada any, dels que rep després, un diferencial de l’ordre de 16.000 milions d’euros. I sé que enguany les inversions estatals a Catalunya cauran un 25%, fins als 944 milions, un 9,6% del total. I em pregunto que si els catalans som el 16% de la població, perquè només rebrem el 9,6% de les inversions? També sé que normalment a Catalunya només s’executa el 75% del que s’ha pressupostat, és a dir, que fàcilment la inversió final estarà per sota del 7,5%.
Aquest 2014 les transferències a les comunitats autònomes baixaran un 13,6%. Sabent que les comunitats autònomes gestionen la sanitat, l’educació, els serveis socials, els seus propis funcionaris i, en alguns casos, altres competències com la policia o les presons, queda clar que quan l’estat central rebaixa les transferències a les comunitats autònomes, els estan obligant a retallant en allò que poden, que és “només” salaris de funcionaris i despesa en sanitat, ensenyament, tercer sector… a algú li sona? Catalunya no pot retallar en exèrcit, ni en Casa Reial, ni en Senat, ni en AVEs ruïnosos, ni…
Quan l’Estat colla econòmicament les comunitats autònomes, està collant els serveis essencials de l’estat del benestar. Per això les protestes contra les retallades no les hem de fer davant de la Generalitat, sinó davant la Delegació del Govern.
Quan vaig arribar a ERC fa uns anys, em va captivar el discurs intern, que anunciava que possiblement la independència significaria la immolació del partit, però que si l’aconseguíem, encara que immolats, ja hauríem acomplert el nostre objectiu i ens podíem donar per satisfets.
Una mica messiànic, em va semblar, però demostrava una implicació pel país difícil d’igualar. Mentrestant, hem tingut direccions més o menys afortunades, tripartits més o menys (o molt) discutibles i, en aquests moments, un cap de files, en Junqueras, inqüestionable, i una connexió absoluta amb el moviment més massiu en aquests moments, el sobiranista, liderat per l’ANC. Dic el més massiu i no pas el més important, perquè n’hi ha d’altres igualment importants, i igualment liderats per la societat, com ho fa la PAH amb els afectats per les hipoteques, per esmentar-ne només un.
Una implicació que lamentablement trobo a faltar d’alguns partits, en aquests moments tan decisius, en què un error ens pot fer perdre l’oportunitat d’una consulta històrica.
Quan alguns, irresponsablement, sabent que no hi ha diners, perquè ho saben, perquè ells també veuen i llegeixen les notícies i tenen més informació que jo, demanen que es faci una inversió, sabent que no es pot fer, realment per què ho demanen? La política d’ERC en aquests casos és demanar que es posi aquesta inversió a la llista de prioritats per quan disposem de diners i no aprovar despeses que ara no es poden fer. Però això, que és una posició realista, aquests partits no ho accepten, i llavors s’esquincen les vestidures i es llancen a criticar ERC, acusant-la d’haver votat “no” a aquella inversió.
El que hauria de fer ERC per sentiment i vocació és votar que sí, perquè no és insensible a la seva pròpia gent; però aprovar que s’inverteixi no hi ha diners per fer-ho, significa que:
1. O bé es fa amb deute, és a dir, demanant diners a algú, cosa que no pot ser perquè en aquests moments ningú es refia de la Generalitat, (l’Estat ja va fer una bona campanya l’any passat al món deixant clar, falsament per cert, que el problema eren les autonomies malgastadores), i per tant l’únic que ens podria deixar diners és el propi Estat, que no ho farà, si no és a canvi de contrapartides re-centralitzadores.
2. O bé s’obtenen ingressos extra, com ara amb l’impost als dipòsits bancaris que l’Estat va impedir en el seu moment.
3. O bé es treuen els diners d’un altre lloc on estaven destinats, i que suposem que algú havia abans meditat posar-los allí amb un criteri, i una posterior llei de pressupostos que ho va aprovar i per tant caldria una altra llei del mateix rang que ho modifiqués.
4. O bé no es fa l’obra tot i haver-la aprovat (encara que sigui increïble, això passa més sovint del que podria semblar).
El vot d’ERC a favor d’aquesta nova inversió, faria que acabéssim aplicant el punt 4 de la llista anterior. Perquè si no, l’única opció viable alternativa és el punt 3, i llavors es plantejaria una incòmoda pregunta, que segur que ningú voldria respondre i que portaré al fet concret: Val, farem un institut a Can Llong (o a Manresa, que també en necessiten; o no retallarem la paga als funcionaris; o farem l’hospital al Baix Llobregat) però… A canvi de què? Traiem els bombers de Reus, deixem sense manteniment l’Eix Transversal o tanquem una planta de Can Ruti? Quan el llençol que tens es més petit que el llit que has de tapar, per més que estiris, sempre quedarà algú destapat que es queixarà.
La nostra paradoxa és que generant prou recursos com per poder cobrir les necessitats bàsiques de la població de Catalunya, ens veiem demanant a préstec a l’estat espanyol aquells mateixos diners que ells ens treuen via impostos i no ens retornen.
I tornant a aquests diners que surten de Catalunya i no tornen. Construir una escola costa uns 6 milions d’euros. Quantes escoles podríem construir amb aquests 16.000 milions d’euros que anualment ens arrabassen? El cap de lleó del nostre problema és que la Generalitat gestiona malament els seus diners, o és que l’estat espanyol ens escanya econòmicament? Per tant, quina és la primera mesura que hem de prendre, la més urgent? Hem de permetre que el procés que hem iniciat es malmeti per la visió partidista i a curt termini d’alguns partits?
One Comment