La maledicció del desaparegut passeig de la Plaça Major (i rodalies) és un tema recurrent a les converses. Una mena de plagues que a finals de les tres últimes dècades es van manifestar en diverses fases.
Primer, amb la construcció de l’aparcament subterrani de Doctor Robert, empantanegat anys i panys a finals de la dècada dels 80 per les complicacions de l’obra i la troballa de restes arqueològiques; més tard, als darrers 90, per la invasió del mercat provisional; i, finalment, des del 2008, convertint-lo en una mena de zona zero de màquines i tanques metàl·liques que, tot i la recuperació d’una part de l’espai ocupat, hi han deixat una llosa de formigó amb un panorama desolador.
Tampoc és una situació nova. Fins i tot, abans de l’esclat de la crisi, els veïns de Rubí ja havien batejat com a Guantánamo el perímetre tancat de la llosa que cobria les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat pendent d’urbanitzar molts mesos després que s’enllestís l’obra.
A Sabadell, encara que la situació de l’espai no és tan apocalíptica –com a mínim s’hi pot intentar passejar–, l’escenari potser s’assembla més al del pati de la pel·lícula Cadena Perpètua després d’haver passat una temporada en la foscor del forat.
Sempre es recorden en primer lloc els greuges dels comerciants de l’àmbit, gens menyspreables, però el càstig el comparteixen tots els ciutadans, condemnats a ramblejar fins que l’espai recuperi una fesomia més humana. Els més indignats, des de fa uns mesos, han formulat la pregunta retòrica amb majúscules, a les tanques i –divendres passat– sobre l’erma llosa de formigó. La resposta, curiosament, en comptes del departament de Territori de la Generalitat, va arribar per part dels treballadors del servei municipal de neteja. A quarts de vuit del matí de dissabte esborraven la pregunta amb raigs d’aigua a pressió.
Entendria l’emergència i les mànegues d’aigua si, posem per cas, l’empipada s’hagués manifestat amb lletres composades per barricades de pneumàtics cremant. O potser és que la pintura no s’havia eixugat prou i hi havia el risc que s’adherís a la sola de la sabata d’algun vianant despistat. Tant se val, segurament des del govern local no han volgut tensar la corda mentre intenten negociar amb la Generalitat la represa dels treballs a les entranyes del passeig i el pagament de la urbanització, que havia d’assumir l’Ajuntament a canvi que la Generalitat es fes càrrec de la cobertura addicional de les vies entre Can Feu i Gràcia.
El fallit concurs d’idees pel passeig
La fesomia del nou passeig encara avui és una incògnita. L’alcalde va anunciar la setmana passada que l’avantprojecte es presentarà aquest mes als grups municipals i, posteriorment, a la resta de la ciutat. D’entrada, el procés s’havia d’obrir a la participació dels sabadellencs, amb un cicle de conferències i un concurs d’idees que ha acabat relegat als despatxos durant pràcticament dos anys.
La fórmula del concurs, que es va declarar desert, no va reixir. Les bases no preveien que l’hipotètic guanyador rebés l’encàrrec (honorífic i econòmic) de redactar el projecte de reurbanització, fet que va motivar que els despatxos professionals s’agafessin la convocatòria amb una barreja de fredor i recel. Les set idees no van convèncer el jurat i a l’estiu de 2010 el govern, finalment, va acabar confiant l’avantprojecte a l’àrea municipal d’Urbanisme, sobre la base d’algunes de les solucions plantejades.
I així continuem. En espera de veure l’abast de la reurbanització i, a banda de les qüestions formals, tot el fons. Si es mantindrà la restricció al trànsit privat –llevat de la càrrega i descàrrega–, els usos i activitats que es podran celebrar a cada zona o l’encaix amb els trams contigus de l’eix central, Via Massagué amunt i Rambla avall. I evidentment l’altre repte indirecte és mirar de pal·liar la congestió perenne dels carrers alternatius –Sant Pere, Alfons XIII, Sant Joan i Doctor Puig–.
Però, encara que les presses mai són bones, la prioritat hauria de ser iniciar els treballs de restitució de la pell del nou passeig tan aviat com sigui possible i intentar reduir el perímetre de ferida necessari per completar l’obra subterrània.
