Amb 25 milions de factures pendents al calaix, no estan les coses per gastar-ne més del doble en la Ciutat de la Música. I fa l’efecte que durant aquesta dècada es podrà continuar aparcant de franc en l’únic solar pendent d’urbanitzar de tot l’Eix Macià. Un aparcament de luxe.
Encara en els bons temps, quan l’alegria de les plusvàlues i els impostos d’obres engreixaven el pressupost municipal, el finançament del projecte ja semblava una utopia per als escèptics. Recordo que el govern municipal donava per descomptada la implicació de les entitats financeres: el banc i la caixa locals, i l’altra caixa que aleshores depenia de la Diputació. Però primer es van trobar que l’aixeta del crèdit ja no rajava i ara, després del trist desenllaç de les dues caixes, l’única alternativa és la inversió d’un grup hoteler.
L’aposta, lloable, de descentralitzar la cultura del país passava a Sabadell per un equipament ambiciós, tot i que potser massa. Les xifres maregen: regirant hemeroteques, m’apareix que el Teatre Nacional de Catalunya en va costar 48, algun menys. Uns 8.000 milions de pessetes dels anys 90. Però Sabadell, per més que ens hi entestem, no és Barcelona. La Generalitat i la Diputació ja no estan per romanços. L’Ajuntament, que per si mateix no podria tirar-la endavant, tampoc. I si tot plegat ha de dependre de patrocinadors i les butxaques dels espectadors, és evident que caldrà esperar temps millors.
De moment, però, malgrat que no s’hagi mogut ni un pam de terra, només el full de ruta de l’obra ja ha costat 1,4 milions als sabadellencs. Gairebé 7 euros per cap. Maquetes, projectes i reunions que, segons diuen, es van anar fent fins que un bon dia ja no se’n va fer cap més. Entre les coses tangibles, malgrat que el so de la música no es pugui tocar amb els dits, hi havia un ambiciós i futurista projecte d’aprenentatge i classes magistrals de cant i instrumentació a distància, en col·laboració amb la Fundació i2cat i i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Però el web de l’anomenat Òpera e-Learning, avui, ja ni tan sols existeix i les darreres notícies que apareixen a internet daten de 2009.
Segurament, el que tocaria és redimensionar tot plegat. Aprofitar el que es pugui d’un projecte que ja s’ha pagat en part als arquitectes, però tocant de peus a terra. I, sobretot, tenir paciència.
4 Comments