He pensat que la millor manera de començar a l’hora de tractar “l’afer Belmonte” era en clau d’humor. I ho faig expressament per treure ferro a aquest tema tot i que no és ni molt menys menor per cap de les dues parts implicades: el Club Natació Sabadell i la també “nostra” Mireia.
Fundat l’any 1916 i a pocs anys de celebrar el seu centenari, el Club Natació Sabadell és un dels clubs esportius històrics de Catalunya, i un dels majors clubs esportius del món i com a tal, no es pot permetre el luxe de deixar escapar una de les més clares apostes de futur de l’esport català, espanyol i europeu… ara que està tan de moda.
El Club Natació Sabadell compta amb més de 34.000 socis i 14 seccions esportives, de les quals han sortit 30 atletes olímpics. D’aquests, pocs amb el present i més que brillant futur de la Mireia Belmonte.
És per això que sense saber de primera mà el perquè s’ha arribat a aquesta situació de desencontre i sorprès per les notícies aparegudes els darrers dies a la premsa demanaria a les dues parts que posin de la seva “part” més que mai, per arribar a un acord que es beneficiós per a tots.
A la nedadora li animaria a “escoltar-se” a ella mateixa, a “treure el cap més enllà del seu entorn”, entenent que és qui la deu haver assessorat a l’hora d’haver demanat una millora substancial dels seus emoluments en moments de crisi galopant.
I al club que “es llenci a la piscina” i busqui fórmules alternatives i solucions immediates per donar un bon final a un tema que mai hauria d’haver estat portada de la mateixa manera que ho van ser les dues recents medalles de plata olímpica aconseguides per la nedadora badalonina.
Després de parlar llargament amb una “veu autoritzada” sabadellenca i esportiva, no dono crèdit –per utilitzar una expressió adient al cas si em permeteu l’expressió- a que una relació tan beneficiosa per a les dues parts s’acabi trencant de forma tan abrupta i freda.
M’hi nego, com estic convençut que s’hi neguen molts amants d’aquest esport, del CNS i de la Mireia. Si tota una afició perdonava recentment a algú tan sobrat d’egocentrisme com de mala educació com en Cristiano Ronaldo quan assegurava “estar trist” i a ningú se li escapa que la seva tristesa va directament relacionada amb els zeros que acumula al seu compte corrent, demano comprensió per una “jove i inexperta” esportista d’elit que, segurament, s’ha deixat atrapar sota la “marea mediàtica” que han seguit als èxits esportius aconseguits als passats jocs olímpics.
Escoltant a la Mireia aquests dies detecto que se sent sola i poc estimada. Res més lluny de la realitat. Als que hem coincidit, encara que sigui per unes hores, als que l’hem escoltada i hem seguit la seva trajectòria, als que l’hem fet també una mica “nostra”, ens preocupa egoistament el seu futur: Mireia no estàs sola.
Espero sincerament que es “calmin les aigües”, i que el Club estigui a l’alçada que li exigeix el seu palmarès esportiu però sobretot la seva història. La Mireia ja ha fet la primera i més “gran” braçada i ha agraït públicament la seva brillant trajectòria al seu club, al nostre club. Potser la seva joventut i inexperiència li han jugat una mala passada per fer públic el que sempre hauria d’haver quedat de portes endins.
Com si es tractés d’una competició més, ara cal agafar aire i respirar, tenir el cap fred i concentrar-se en una trobada entre Club i nedadora, en una conversa distesa, que pot durar el que la Mireia triga en nedar unes quantes de les piscines que tan bé supera i ens té acostumats, i posar un punt i final “modèlic” a aquest capítol desagradable d’una història que han escrit en lletres d’or de forma paral·lela les dues parts, i que ha de culminar amb la celebració d’un centenari amb una Mireia consolidada com una de les millors esportistes del món. I ho serà gràcies al seu Club, també nostre, i al seu entrenador, que l’ha sabut guiar superant a base d’entrenament i psicologia per les “aigües turbulentes” per les que massa sovint travessen els esportistes d’elit.
Mala barreja la dels diners i l’esport, els valors de l’esport ineludiblement són la superació i l’esforç, i això és precisament el que els hi demanem al Club Natació Sabadell i a la Mireia, que facin un últim esforç per superar aquest “desencontre puntual” perquè tots els agrairem i no els hi tindrem en compte.
El que queda a la història de l’esport sempre són els títols i, en aquest cas, les medalles. I la Mireia ja ha començat a escriure en lletres d’or la seva pròpia història, engrossint una mica més la història brillant del Club Natació Sabadell.
One Comment