Tot i les significatives diferències existents, més accentuades últimament, entre els presidents dels governs espanyol i català, Mariano Rajoy i Artur Mas respectivament, he trobat un adjectiu que pot definir perfectament tots dos alhora: el de ni-nis, i m’explico.
Si bé actualment és sabut que la seva relació diplomàtica i institucional no travessa pel seu millor moment, a ningú se li escapa que no fa gaires mesos no haurien tingut cap inconvenient en compartir una cosa més. De fet aquesta, la de compartir sinèrgies i estratègies va ser la tònica dels inicis de les seves presidències respectives quan tots dos s’entenien a la perfecció.
Junts van aprovar la reforma laboral i tots dos, novament de la mà, van ser còmplices de la davallada de les beques; l’augment desorbitat de les taxes universitàries i dels preus dels estudis superiors; així com de l’eliminació d’ajudes i prestacions adreçades al jovent, per posar només alguns exemples que venen al cas.
D’aquests joves esmentats, nombrosos dels popularment coneguts com a joves ni-nis s’han vist suplantats en la seva definició per dos presidents que ni els deixen treballar per la incapacitat de generar noves oportunitats de feina -tot i el compromís adquirit amb la ciutadania en el seu particular contracte-programa-, ni els faciliten poder estudiar, com a conseqüència de l’augment desorbitat d’unes taxes i preus cada cop més allunyats de les butxaques de la majoria de famílies catalanes i espanyoles.
Un adjectiu, el de ni-nis, que els hi podem aplicar novament quan, mentre un ni parla de rescat, l’altre ni parla d’independència. És molt curiós que dues persones que han convençut els seus electors a base de bones paraules, ara siguin incapaços de pronunciar-ne dues de ben senzilles: rescat i independència, sobre les que, a més, s’escriuran els seus immediats fulls de ruta.
I ja que parlem de paraules, mentre uns no les diuen, altres s’omplen la boca de dir-les i de molt grosses, de forma amenaçant i amb un to més que qüestionable. Novament dos polítics amb responsabilitat de govern es creuen en la potestat d’apropiar-se del patrimoni de tots i de totes. D’una banda el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, trist protagonista pel seu més que trending topic “espanyolitzar els catalans”. De l’altra el conseller d’Interior, Felip Puig, qui assegurava recentment que el cos dels Mossos d’Esquadra era una estructura d’estat per a Catalunya.
Definitivament, no sé si és millor no dir una paraula que pronunciar-la en segons quin to o de manera amenaçant i equivocada. En el que sí que no tinc cap mena de dubte i això va per tots, és que més enllà del to i la intensitat amb la que es pronunciï una paraula, el que és realment important és tenir-la.
