Dedicat a Baldomero Segura Nieto, amb el qual he après els valors de l’optimisme i la solidaritat.
No sempre és fàcil obrir una porta que et porti vers un espai diferent, atractiu i on s’hi pugui trobar una mica de felicitat. De vegades, aquestes portes no tenen ni clau ni pany i són, doncs, impossibles de traspassar i, per tant, no sabem mai què hi ha al darrere. Però d’una manera sobtada, algunes portes s’obren soles i d’una manera immediata observem que allò que podíem imaginar-nos no correspon exactament a la realitat que ens havíem fet. És precisament això el que m’ha succeït quan vaig acceptar participar com a dinamitzador en un taller de lectura per a gent gran. Hi arribes amb uns prejudicis, elabores uns estereotips i, gairebé sense voler-ho, desapareixen de la teva ment observant unes persones amb ulls com taronges que t’analitzen esperant un bri de felicitat a les seves vides.
L’experiència comença al barri de Ca n’Anglada a Terrassa on un Esplai de gent gran accepta participar al programa ‘Amics lectors’ patrocinat per ‘La Caixa’, on l’objectiu principal és exercitar la ment dels nostres avis mitjançant la lectura d’un llibre. Després arriben la tertúlia, l’amistat, les explicacions més o menys compromeses però, principalment, l’harmonia entre els diferents participants que escolten amb atenció les confessions dels seus amics. Baldomero, Antonio, Maria, Andrés, Gabriel, José, Cayetano, Ramón…, són noms que venen a la meva memòria i que amb ansietat esperen que l’estona que passem junts esdevingui el més agradable possible.
La primera lectura és Diario de una maestra de Josefina Aldecoa; després vindrà La hoja roja de Miguel Delibes. Els temes ragen com l’aigua d’una font: el racisme, la misèria, la guerra, la solitud, les disputes familiars, el progrés, la mentida, la política, la jubilació, la incultura, la mort. Però malgrat l’edat de la gent que hi participa, entre els 65 i els 85 anys, hi trobem una vitalitat excepcional. Els diferents canvis físics i mentals causats per l’edat no impedeixen aquesta força per a poder entendre el món on hi viuen i s’acosten sense por a les noves tecnologies. Reconeixen, és clar, una baixada important en alguna de les seves qualitats físiques, però molts d’ells són més feliços ara que fa uns anys. La independència respecte als fills i al treball els obre les portes a un oci desconegut abans. Tallers de pintura, fotografia, informàtica, excursions, ball, inclús estudis universitaris i musicals, formen part de les activitats d’aquest grup de persones que dia rere dia em sorprèn cada vegada més.
Paradoxalment, la mort no és un tema que els preocupi massa i agraeixen aixecar-se i veure un nou dia. Confessen que cada cop més sovint es produeix la mort d’algun amic i això provoca un sentiment d’angoixa, encara que ho analitzen con un acte natural inevitable que no pot parar el futur. La majoria no tornaria enrere i se sent més jove i actiu que els seus pares a la mateixa edat. Les oportunitats que se’ls ofereixen dins aquesta societat actual, són especialment atractives per a ells i només els agradaria poder gaudir d’una pensió més potent. Defugen dels polítics que només s’hi acosten quan hi ha eleccions i manifesten un gran interès per tot aquell petit món que els envolta com ara la comunitat de veïns i el barri. Em parlen d’una joventut sense inquietuds i del nul entusiasme per la cultura en general. La meva tasca com a professor i dinamitzador m’obliga a fer-los veure que també existeixen joves implicats amb la cultura, amb les ONG’s i amb la solidaritat. Estan al dia perquè acostumen a veure els informatius a la televisió i llegeixen molt més d’allò que podríem imaginar-nos. Els pilars de la Terra, L’ombra del vent, El nen del pijama de ratlles, La catedral del mar i d’altres, són anomenats com llibres llegits i analitzats.
Encara que per a gran part d’aquest col•lectiu, el més important és sentir-se estimat i escoltat. La tendència a aparcar-los a les residències és completament rebutjada per aquestes persones que s’hi senten útils i actives. S’aparten clarament de la solitud d’aquests llocs aparentment idíl·lics per a poder viure les seves penes i alegries dins les llars que van aconseguir amb força dificultat. Critiquen el poc ús que s’hi fa de la seva sapiència i voldrien que aquestes vivències personals es traslladessin als centres d’ensenyament on els joves tindrien l’oportunitat de conèixer de primera mà els aspectes més importants de la història d’Espanya i de Catalunya durant el segle XX. Els seus fills treballen, els seus néts estudien i només demanen afecció i atenció, quelcom relativament senzill però que és força complicat d’obtenir en la societat del segle XXI.
Aquesta experiència de treball amb gent gran m’ha fet veure que aquest període de la vida on molts pensem en malalties, depressions, infelicitat i decadència, és, en molts casos, una opinió allunyada de la realitat perquè el canvi físic que es produeix a causa de l’edat no porta implícit un efecte negatiu, doncs al contrari, aquella porta que romania tancada, s’obre per tal oferir-nos un espectacle que no imaginàvem i que, com a mi, pot sorprendre els que pensen en una vellesa trista i sense al·licients.
