Encara no eren tres quarts de nou del vespre quan van anunciar per megafonia que el tren amb destinació Barcelona es trobava situat a la via quatre. Mentre arrossegava la maleta en direcció al punt de control, observava els altres passatgers i em preguntava amb qui passaria la nit. Viatjava en llitera i, inevitablement, les altres tres estarien ocupades per tres homes més, ja que la cua feia preveure un ple absolut al tren. Mirava el rellotge, el mòbil, els dos policies que rebregaven les bosses, una altra vegada el rellotge… No sé què em passava, estava neguitós; no podia treure’m del cap preguntes i més preguntes i què passaria quan em trobés cara a cara amb els altres viatgers.
Ja veia el vagó 83 i, després de deixar passar una dona amb crosses i un altre noi amb una gran motxilla, vaig accedir-hi amb recança i vaig endinsar-me en aquell passadís estret i amb un color gespa artificial d’estadi de futbol. La meva cabina era l’última i romania tancada. Dubtava entre obrir-la directament o fer uns copets per veure si hi havia algú. Encara mantenia una mica d’esperança de viatjar sol, com ho havia fet en el viatge d’anada a París.
Tres mirades s’hi van fixar en mí a l’uníson. Allà hi eren, drets, també nerviosos, com esperant la quarta persona, que era jo, que havia de passar una llarga nit amb ells. Vaig saludar, vaig indicar el meu número de llitera i vam somriure al veure que ja no hi cabíem. Les quatre maletes, els quatre cossos, alguna bossa. Ràpidament el més alt va suggerir que les poséssim a dalt i ell les hi va haver de posar totes. Vam respirar tranquils però vam sortir al passadís. Es notava que el noi més jove estava més nerviós; potser fumava i pensava que no ho podria fer en moltes hores. El negre m’havia cridat l’atenció des del primer moment; no només pel fet de ser negre, sinó perquè se’l veia prudent, amable, amb ganes d’iniciar una conversa.
Ja asseguts als seients de la cabina, el revisor ens va desitjar bon viatge, tot advertint-nos que muntaria les lliteres passades les deu. Es va fer un silenci inesperat i allà, tots quatre, miràvem el sostre, la finestra, les bosses… Vaig decidir trencar aquest malson preguntant si tothom anava a Barcelona. Pregunta absurda doncs era evident que aquest tren no parava gaire i feia el trajecte gairebé directe. Van respondre afirmativament i llavors el negre, tal i com jo havia imaginat, es va llençar a parlar. En tenia ganes i ho feia en un castellà correcte, amb accent francès. Ens va explicar que era nascut a Dakar, al Senegal i que vivia a Balaguer amb la seva dona i dues filles. Havia viatjat a París buscant feina i es lamentava de la mala situació econòmica a Espanya. A Balaguer tenia poca feina, el lloguer era car i això l’havia obligat a traslladar-se a França, on el sou mínim era més elevat i les assistències socials més fortes. L’escoltàvem amb atenció, per no perdre’ns detall i segurament per poder dir la nostra quan ell acabés. Això va durar uns minuts més, on ens va assegurar que potser havia de tornar a Dakar on almenys podria menjar.
L’altre passatger era francès, però feia 25 anys que vivia a Ripollet amb la seva dona. Venia de La Rochelle, de l’enterrament de la seva mare i va ser molt discret. La seva feina havia minvat, però donava gràcies que encara la tenia. Va fer un discurs pla i prudent sobre la situació econòmica a Europa i va animar al senegalès tot el que va poder. La religió, la política, l’economia i inclús el futbol, van aparèixer en aquella conversa. Semblava mentida: uns minuts abans pensava que em moriria allà dins i ara en gaudia d’una situació que no m’havia imaginat.
Distant, amb mirada perduda, el noi més jove es va veure obligat a intervenir-hi quan va albirar que s’acabaven els arguments dels altres contertulians. Era mexicà i anava amb d’altres companys a Milà a presentar uns dissenys a una fira. Suposo que també havia pensat qui es trobaria a la cabina del tren, doncs els seus amics viatjaven junts. Farien escala a Barcelona per conèixer la ciutat.
Portava tres dies menjant aquells cereals en barra de marca blanca que venen als supermercats ja que no podia pagar els menús que oferien els restaurants parisencs. Al seu país cada dia apareixien cossos cosits a trets o mutilats pel fet de no acceptar les condicions dels narcotraficants. Triaven noms a l’atzar al llistí telefònic i els amenaçaven amb matar els seus fills si no pagaven immediatament una determinada quantitat. Va callar. Ens vam sentir idiotes explicant les nostres penes i el silenci va tornar a ser l’amo de la situació.
El noi senegalès es va girar, va agafar la seva bossa i va treure un enorme entrepà embolicat en paper de plata. Li va costar fer dos trossos; el pa semblava xiclet i un tros de fuet va caure al terra. Després, mig plàtan. I una taronja que, després de pelar-la, la hi va donar sencera. S’ho va menjar tot mentre agraïa el detall i el tren ens sacsejava mentre continuava el seu recorregut cap a Barcelona.
El tren va arribar un quart d’hora tard, però ja feia força estona que ens havíem despertat. Núvols, boira i un paisatge ple de verds frescos anaven passant per les finestres. A l’Estació de França ens vam acomiadar. Potser un adéu massa fred, vaig pensar. Només ens vam desitjar sort. Ens tornarem a veure? Qui sap. La vida dóna moltes voltes i no és impossible. Però aquesta gent romandran per sempre en la meva memòria.
One Comment