ARTICLE D’OPINIÓ
Oriol Sorolla. Militant de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell (PAHCS)
L’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, exigia la setmana passada, en el marc d’un acte de l’Arc Metropolità, del que també és Presidenta, més recursos pels municipis per a fer front a les usurpacions d’habitatges buits. ‘Front comú de les ciutats metropolitanes contra els ocupes’ com a titular als mitjans de comunicació i com a resum de la compareixença.
No és la primera vegada, ni malauradament serà la darrera, en què l’alcaldessa i altres representants polítics atien la por envers les persones més fràgils, les que es veuen abocades a ocupar un habitatge buit propietat d’un gran tenidor perquè no disposen de cap més alternativa habitacional, acusant-les i responsabilitzant-les de malmetre l’ordre, la seguretat i la pau social de les comunitats. No ho fan amb gaire més subtilesa. La seva equació política és invariable i previsible: Ocupació-màfia-delinqüència-por-inseguretat ergo exigència de mà dura contra les famílies més vulnerables. Atiar l’estigma, l’odi i la competència dels penúltims contra els últims. La vella recepta de l’extrema dreta intentant-se imposar com a fals sentit comú en una època d’incerteses i angoixes.
Nosaltres plantegem una altra hipòtesi i proposem, per tant, altres solucions per a que totes les persones i famílies, a Sabadell i arreu, puguem viure realment en ordre i seguretat, tinguem certeses i esperances i per a que la pau social i els vincles comunitaris siguin els eixos vertebradors d’una vida més digna que no pengi del fil de l’aïllament, de l’exclusió i de la precarietat permanent a la que ens aboca aquest sistema absurd.
Creiem, ho hem cregut sempre, que l’habitatge és un dret i ha de complir la seva funció social; la de ser una llar per a totes les persones que ho necessitin, independentment de les seves possibilitats i de la seva situació social i econòmica. L’habitatge no pot ser una mercaderia, no pot ser un valor de canvi per especular i fer més rics als rics i més pobres als pobres.
Creiem que el què degrada els nostres barris, el què colpeja les nostres comunitats i el què trenca l’ordre i la seguretat de les nostres ciutats és que fons voltors internacionals estiguin acaparant massivament centenars de milers de pisos buits mentre desnonen els nostres veïns i veïnes per a poder seguir fent negoci a costa de la nostra misèria i acumulant beneficis indecents. I creiem que les ocupacions d’aquests pisos buits en mans de bancs i fons voltors són una resposta desesperada d’aquestes famílies desnonades per fer efectiu el seu dret a un habitatge digne quan han esgotat, sense èxit per culpa de l’escassetat de recursos públics, tots els circuits d’una administració amb una declarada mancança estructural d’un parc públic d’habitatge social. És a dir, famílies que ocupen perquè no tenen més remei. Perquè ni el mercat ni l’administració els pot garantir l’accés a un habitatge.
Davant d’aquesta situació proposem de nou una obvietat: que el front comú no sigui contra les víctimes, veïnes sense recursos, sinó contra els veritables responsables de la situació, que no són altres que aquests fons voltors que es lucren mercantilitzant el dret a l’habitatge. Posar ordre per acabar amb l’especulació immobiliària per part d’aquestes autèntiques màfies internacionals de l’habitatge que s’estan apoderant de les nostres ciutats i de les nostres llars. Garantir la seguretat dels barris evitant els desnonaments de les seves veïnes. Revertint amb polítiques socials i fiscals justes i ambicioses tota l’angoixa i desesperació que suposa la constant amenaça d’exclusió, de no poder pagar la hipoteca, el lloguer, l’aigua, el gas i la llum. Perquè la pau social de les comunitats tan sols es pot cimentar i construir des de la llibertat, la justícia i l’equitat. Un barri amb tots els drets socials garantits és el barri més segur. I el més feliç.
El nostre és un sentit comú dels fràgils. Una onada popular de l’obvietat.
