ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.
En un Pacte d’Estat et poden aixecar la camisa, sobretot si vas sense posició pròpia. Des de Catalunya podem emplenar la cartera de propostes a dur-hi? -Sí, per saber clarament si hem de signar o no, segons el cas que ens facin. Essencialment, el nostre pacte d’estat hauria de ser copiar Alemanya, en termes de país productiu i d’estat sòlid i descentralitzat. Fem, doncs, llista de propostes, un menú.
- Cal un pla de xoc en ocupació per a dos anys amb dimensió local, que creï ocupació temporal per a frenar la gran dimensió de l’atur. A l’estil de l’antiga “ocupació comunitària”, però amb més rigor, per a petites obres i serveis socials. Un pla endegat amb col·laboració públic, privada i social, amb empreses i amb entitats del tercer sector. Un pla que miri a les noves prioritats socials, ambientals i productives, que formi professionalment i que obri els nous camps.
- Caldrà reforçar, òbviament, els serveis de Salut arreu, però aquest camp va lligar al fiançament autonòmic. Sort n’hi ha hagut de la Salut descentralitzada en la gestió d’aquests dies! Doncs, cal millorar-ho en base al finançament autonòmic. Recordem que les dues comunitats forals destinen molts més diners que nosaltres a aquest camp, només perquè poden. El finançament és motiu de vida o mort?
- Cal, doncs, replantejar el finançament autonòmic a origen. S’ha acabat el temps de dècades de demagògia sobre la solidaritat. I s’ha acabat que les comunitats forals disposin d’un marge ofensiu. Podríem aplicar el regim foral arreu (cal prendre la paraula a alguns del PP que així ho han dit), ser tothom responsable, potser amb sistemàtics consorcis estat-comunitat. I assumir el frau fiscal i perseguir-lo. I aplicar les polítiques de solidaritat a objectius concrets i no de barra lliure. I la despesa estructural i corrent de l’estat no pot gravitar tota a Madrid, consumint un doble finançament, de l’estat + autonòmic. L’Espanya buidada i els clams dels perifèrics tenen a veure amb aquesta mega capital caríssima, subvencionada i revestida de dumping fiscal.
- Cal subvertir les infraestructures en la concepció del Ministeri. Cal anar de la prioritat dels serveis per damunt de les obres i no a l’inrevés i des de les petits obres a les grans, capgirant el que ha estat norma de 40 anys. Cal aplicar la vinyeta per finançar les carreteres i, en el cas de Catalunya, resoldre el greuge dels peatges. Si Salut i Educció es van descentralitzar (per sort, com hem viscut en Salut aquests dies!) ara toca amb les grans inversions. Cal equitat en infraestructures i cal austeritat.
- Si la democràcia va portar els serveis públics universals d’Educació i Salut, ara toca l’Habitatge, entre altres coses perquè el descens del nivell de vida, l’emancipació del joves, i fins i també l’atonia del sector de la construcció, demanaran inversió social, no grans infraestructures fetes per màquines, sinó obres fetes per molts treballadors i per petites empreses. I és responsabilitat de les Comunitats, que ho podran assolir amb la millora del finançament i amb plena cooperació amb el món local. Cal habitatge dotacional sistemàtic a totes les escales d’uns 200 mil habitants, que és el llindar que permet una agència dotada. Sigui un municipi, una comarca o una diputació, però cal establir-ho sistemàticament. I l’habitatge dotacional es pot autofinançar en gran mesura, les xifres ho demostren, però cal una acció específica local compromesa.
- Cal assentar una visió pro productiva, que va des de la formació professional dual a l’atenció als sectors primari (el camp) i secundari (la manufactura), la qual cosa incorpora la recerca, la innovació i els serveis. Aquests dies han posat de relleu la debilitat d’una globalització que ens deixa sense manufactura bàsica i només obsedits per serveis internacionalitzats. Aquesta és una economia molt fràgil. Cal ser globals amb base, no pas per pura flotació en els vents descontrolats.
- Llei de mecenatge. No tot és estat ni administracions, el món social ha de ser també salvat i fonamentat amb una decent consolidació, sempre pendent.
- Reforma de la Justícia. Mereix tot un capítol a part…
- Subsidiarietat implementada. Ens devem a aquest principi i no al del centralisme. Si FGC funciona millor que RENFE/ADIF, mereixem assumir aquestes companyies. La subsidiarietat ha de ser plenament assumida per administracions i poders, com ho ha de ser la planificació seriosa, la claredat de xifres, l’auditoria i l’obertura rigorosa a la critica pública.
I a Catalunya?: Amnistia, que potser es deixarà per a la taula de negociació política Catalunya – Espanya, però també ens cal un profunda reforma i simplificació de l’administració per acostar-nos a l’ideal assolit a les comunitats autònomes uniprovincials que disposen solament de tres nivells: municipi, comunitat i estat, mentre que nosaltres malvivim amb comarques, àrea metropolitana, diputacions… sense poder-ho reformar. Catalunya ha de ser reconeguda com a província única, perquè sense aquesta fórmula mai no posarem ordre al nostre món local, ni aprofitarem plenament el potencial del nostre sistema urbà.
