ARTICLE D’OPINIÓ
Amadeu Papiol i Urgell. President d’Identitat Sabadellenca
M’agradaria poder dir: ‘Hem de preservar el valor de la democràcia’. Però en aquests moments, gairebé amb 50 anys de la seva restauració, s’hi escau millor de dir: ‘Hem de recuperar-ne l’arrel del seu significat pel que fa a l’exercici de la sobirania resident en el poble’.
Quan a les passades municipals vaig encapçalar la candidatura del PDeCAT ho vaig fer amb un sentit totalment municipalista i amb dos eslògans: Un de general i un de local:
- Des dels municipis construïm Catalunya- i,
- Sabadell, ningú l’estima tant com tu-. Respectivament.
El PDeCAT ha cessat les seves funcions com a partit i, mentre els seus actius humans aplegats a la marca Ara Pacte Local estem treballant per estructurar-nos en aquell espai que sempre ens ha estat propi i que, en tant que no es demostri el contrari, ara està buit, a Sabadell ens hem constituït en Identitat Sabadellenca – Id^SBD- i en un dels nostres compromisos estatutaris hi trobem: Treballar perquè Sabadell trobi el seu sentiment de pertinença, deslligant-se de tota submissió a organismes supramunicipals que imposen polítiques que, lluny de ser globals i equilibrades al territori, provoquen desigualtats antinaturals al municipi.
Aquesta és una reflexió forçada pel panorama polític que estem vivint, o potser seria més honest dir pel panorama polític en clau partidista i que es debat d’esquena al conjunt de la ciutadania que veu com la majoria de coses de les que se’n fa titular no va amb ella?
Els catalans hem viscut dues il·lusions en els darrers 50 anys. La primera aquella, després de la mort del general colpista, en que tothom volia votar i ens sentíem els polítics d’una manera propera, on els programes gaudien de prèdica i projecció. L’altra, quan amb el procés es va despertar el llop. Érem molts que, nacionalistes o directament independentistes joves, vam naturalitzar l’autonomia. Una autonomia liderada per polítics que ens van il·lusionar i ens van dotar d’estructures d’estat. Volíem més però acceptàvem el marc nacional que s’estava construint fins que se’ns va dir que els nostres somnis de joventut eren possibles. I el llop va ressorgir.
Dues il·lusions que ens han estat arrabassades pels polítics de partit, que són els que controlen les administracions i el poder en benefici de l’oligopoli parlamentari. El que algú en va dir casta.
I això que hi té a veure amb els municipis? Tot! Lluny són aquells consistoris que plantaven cara al poder central i molt especialment davant de les lleis abusives i dels mals usos, i Sabadell n’era una vila/ciutat capdavantera fins i tot en les primeres legislatures de la nostra democràcia. Avui es fa difícil trobar representants municipals que tinguin el municipi com a prioritat ja que tots els ous els tenen posats en el cistell del partit.
I per què ara, a la vigília de les eleccions al Parlament de Catalunya? Per la mateixa raó. Aquells primers governs tenien Catalunya com a prioritat i moltes de les estructures es van aconseguir per la via dels fets consumats, de fer oïdes sordes a les negatives que ens arribaven des de Madrid.
És per això que hem de tornar a la política per les persones, pels primers nuclis de societat com són els municipis i sumar per empènyer les estructures supramunicipals a treballar en el consens territorial i allunyar-se dels privilegis de les cadires de partit.
Davant de la convocatòria del 12 de maig, malauradament, la majoria dels votants tinguin l’objectiu que tinguin, ho seguiran fent enlluernats per la sigles.
Els que creiem en les persones i la primera societat, no podem perdre l’oportunitat de tornar a tenir uns representants propers enfront dels mediàtics, del poble en lloc dels de partits. Que liderin un compromís ferm amb les persones i amb Catalunya. És una equació difícil pels que volem prestar el nostre vot a representants catalans que es buidin per Catalunya.
“Potser els calen llàgrimes, als pobles, per fer les coses, llàgrimes i lluita….. -del llibre Mariona, Pilar Rahola, – Quan els municipis tenien ànima ”
Foto portada: Papiol, en una imatge d’arxiu. Autor: J.d.A.
