‘Pegar votants (pegar la gent en nom del poble)’, per Manel Larrosa

 

ARTICLE D’OPINIÓ 
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista

La sobirania radica en el poble, les persones. Aquestes, cada una d’elles, són subjectes polítics amb dignitat. El sistema se sustenta en aquesta respectabilitat personal. I el vot sustenta tot l’edifici democràtic, el qual implica un grau elevat de consens, que no s’oposa a la llei del 50 per cent més 1, sinó que, pel contrari, el consens es construeix votant.

Però, tot i així, no som a l’assemblea d’Atenes, de forma que el vot d’avui no fa taula rasa de la història democràtica, sinó que el vot té context: divisió de poders, diverses assemblees…, però , tanmateix, el vot és la base sagrada de l’edifici democràtic i pacífic.

I no obstant, una votació pot no tenir valor jurídic en una Constitució determinada, però és expressió de sobirania. Això ens mostra com l’1-O és un profund problema polític, encara que no una decisió final inapel·lable. És, però, una expressió democràtica d’un complex encaix polític, però polític, no penal.

Ara bé, resoldre-ho en base a pegar els votants en nom d’una votació “il·legal” és pura rebel·lió per part d’un poder. Pegar la gent en nom del “poble” és una Rebel·lió com a acció demolidora i violenta d’un estat democràtic. Organitzar l’acció policial en contra la base de l’acció popular és més que un atac a les llibertats d’expressió, de manifestació, d’iniciativa política…, és coaccionar violentament el dipositari de la sobirania, fent-lo delinqüent. És una acció contra els sobirans, exercit des d’un poder, encara que la votació tingués una organització feta des d’un altre poder (regional en aquest cas). Reprimir en nom d’una sobirania radicada en el “conjunt del poble”, per sobre de les persones, no és liberal sinó autoritari, totalitari.

És el vot allò que equilibra el contrast entre persones i poble com a conjunt. I no es pot al·legar que de subjecte polític només n’hi ha un (el pueblo español) perquè tota expressió de majoria, o de minoria significativa, sigui territorial (Catalunya), o sectorial (dones, gais…) és legitima. I és la política la qui resolt aquests conflictes. La lluita de les sufragistes angleses era plenament il·legal, però pura política i de llarg recorregut.

Ara i aquí, l’acusació de rebel·lió als organitzadors, després de pegar els votants, significa violència contra pacifisme i construir aquests últims com a delinqüents. Una absoluta inversió de conceptes. Inversió en nom de la “defensa” de l’Estat, quan l’Estat són tots els poders (i per sobre d’ells la ciutadania) i no només una aliança del Govern Central i el Tribunal Suprem.

Per tant, qui hauria de rendir comptes als tribunals dels fets de l’1-O són el Govern Central i el Tribunal Suprem. Per un atac violent a una expressió política pacifica de la base sobirana. Executat amb un atac organitzat, anticipat i desmesurat, respecte la desobediència sentenciada per tribunals.

Tot el sistema polític i judicial que va perseguir les sufragistes es va ensorrar i si no ho feu l’estat anglès fou perquè el principi democràtic va conduir la resolució del conflicte, i ho féu, precisament, atorgant el dret reclamat.

Pegar votants (“il·legals”) és força més suau que cremar cristians (heretges), però ambdues són perversions de llur sistema. Cada una al seu segle, cada una negada amb passió en el seu moment. Les poderoses imatges de l’1-O no caduquen ni caducaran i són ja de valor internacional, com ho foren i són les de les sufragistes. I són més diàfanes cada dia que passa.

Comments are closed.