Pot un partit polític obviar la tasca d’una entitat cultural en benefici propi? Pot una associació de veïns apropiar-se el nom d’un alcalde com si fos únicament seu? Poden tots dos passar-se pel forro més de 3.000 signatures que demanen que el passeig sorgit del soterrament de les vies dels FGC porti el nom de l’últim habitant de la Torre d’en Feu, Josep Nicolau d’Olzina?
Doncs, malauradament sí que poden. De fet, acaben de fer-ho, amb un menyspreu absolut a la tasca incansable de l’Associació Cultural Can Feu, que fa anys que reivindica la figura d’aquest barceloní il·lustre que, per a alguns és poc més que un burgès, un vividor, potser fins i tot un feixista. Res més lluny de la realitat, ja que en realitat, va impulsar la cultura i la llengua a la seva finca durant més de 30 anys, sense oblidar que va ser declarat Fill Adoptiu de Sabadell l’any 1909, després de diverses peticions populars que ho reclamaven pel fet d’haver cedit el bosc a la ciutat. I potser cal recordar que Josep Nicolau d’Olzina va tenir un carrer al seu nom del 1920 al 1958, fins que l’alcalde Marcet va decidir treure’l i rebatejar-lo amb el de “Mart”. No seria una bona manera de dignificar-lo tornant a ficar-lo al nomenclàtor tenint en compte el valor de les tres mil signatures que alguns no volen ni sentir-ne a parlar ni volen veure?
Totes dues, ERC i l’Associació de Veïns de Gràcia, han mostrat una arrogància enfront de la humilitat d’una entitat, l’Associació Cultural de Can Feu, que ha cregut en la participació, en la implicació de la gent, que ha invertit temps a convèncer, no tan sols la gent del barri, sinó també tots els sabadellencs, de la importància de la figura d’en Josep Nicolau d’Olzina, del seu lloc de residència, dels jardins, de tota una àrea que ha de recuperar-se per a la ciutat. I aquesta supèrbia ha estat maquillada amb el robatori d’un alcalde referent, amb l’argument que va ser “carismàtic”, “respectat”, “estimat”, “compromès” i “amb valors inequívocament democràtics”, “amb la capacitat d’arribar a acords i de construir consensos molt més enllà d’unes sigles”. El que no ha passat ara.
S’equivoquen els que volen que la qüestió quedi en un enfrontament Farrés-Olzina. De fet, el que diuen, de manera enganyosa, és que les més de 3.000 persones que van signar a favor que el passeig portés el nom d’Olzina, no sabien que l’alternativa era la de Toni Farrés, que si ho haguessin sabut, no haurien signat, quan saben que això no és cert, que la disjuntiva no havia estat mai proposada i que tot és fruit de l’oportunisme.
Potser val la pena recordar que en Toni Farrés ja té el seu reconeixent en forma d’escultura en el lloc on ell volia ser recordat, en un espai que no s’integra en cap barri, però que és de tothom, aquest sí. Un Parc Catalunya que, tot i llindar amb La Creu Alta i Can Rull, pertany a la ciutat, com ha de ser. Malauradament, hi ha qui prefereix arrencar-lo de la memòria col·lectiva per tal de tancar-lo a casa seva. I cal fer esment, també, de la posició dels Amics d’en Toni Farrés, que s’oposen a la rapidesa de com s’ha fet tot, demanant consensos, més enllà d’unes forces polítiques que, en privat, reconeixen el parany que els ha preparat ERC i on tots han caigut, per por a ser titllats d’antifarreristes.
Jo, crític per naturalesa, i malgrat els comentaris que puc rebre, per ser el que no segueix la norma, considero que en Toni Farrés es mereix molt més que un passeig que, inevitablement, no sortirà mai del racó d’un barri, que ni tan sols sortirà escrit o nomenat en cap document. Aquesta setmana, diverses persones m’han fet veure que ciutats que volen donar rellevància a personatges singulars, ho fan posant els seus noms a espais o edificis significatius. A tall d’exemple, l’aeroport d’Alacant es diu Miguel Hernández, igual que l’estació de tren d’Oriola. De fet, no cal anar massa lluny, ja que a Sabadell, les pistes d’atletisme porten el nom de Josep Molins.
Així doncs, encara sou a temps, regidors i regidores, de pensar bé si voleu que Toni Farrés esdevingui universal o preferiu arraconar-lo per sempre. Propostes? Biblioteca Vapor Badia – Antoni Farrés (o qualsevol biblioteca, ara anomenades per punts cardinals), Pavelló Antoni Farrés (el del nord o el del sud), Parc Central del Vallès Antoni Farrés, Hospital Antoni Farrés (i no Taulí), Teatre Municipal Antoni Farrés (i no Faràndula), però és clar, això significaria sortit del provincianisme latent a la nostra ciutat i obrir els ulls i les portes al món. Sé per experiència que les meves propostes quedaran en el no-res, que, com sempre, els caps quadrats i el seguici que l’acompanya, acceptaran el que hi ha, sense cap mena d’anàlisi i molt menys d’acceptació de la participació ciutadana que, ja en tenen prou, es disfressa amb una enquesta ràpida que fa algun mitjà de comunicació. És el que hi ha…
Aquesta setmana llegia precisament una entrevista a Carles Alsina, un dels joves directius que participen al Barcelona 2040, el programa de lideratge i ciutat que imparteix Barcelona Global. Deia, entre altres coses, referint-se a la ciutat comtal, que calia “estimar-la”, ”fomentar una cultura d’adaptació àgil als canvis perquè les iniciatives no quedin bloquejades”, participar en el “compromís social”, “integrar els joves en les decisions de la ciutat”, i, per a mi, el més important, que “la crítica, si es canalitza correctament, es vehicula de manera constructiva i se la despulla de qualsevol connotació ideològica, pot ser un potent motor de canvi”. A Sabadell, però, continuem sent rarets.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
