ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Els poders d’un estat democràtic (govern, parlament, judicatura) i els estaments (rei, militars, fiscals,…) no són independents sinó separats. Separats, limitats i en equilibri.
Independents al·ludeix a sobirans. I aquesta qualitat només s’escau a les persones i els pobles. Un metge, un periodista, un jutge,… són independents en llur ofici, però no ho és el poder o el camp en el qual treballen, que ha de ser molt meticulós en no excedir-se.
Un poder o un estament que es fa independent procura fer-se dominant i il·limitat: com quan l’executiu domina (Primo de Rivera), els militars s’insubordinen (1936), el rei governa (el 3 d’octubre del 2017 tractant la ciutadania de súbdita), o el Suprem inventa (sedició a la carta).
L’equilibri de poders separats demana una cultura comú, el primer pas de la qual és la lectura compartida de la constitució. De tots els seus punts, del seu joc de balances, i no d’uns articles triats i exclosa la resta. Tota la xerrameca que defensa la independència del poder judicial a tots els seus nivells sobrepassa la Constitució. Per a ella, són independents els jutges, els tribunals,… essent aquest adjectiu usat amb molta ponderació i, en canvi, parla molt extensament del conjunt dels “poders públics”, sotmesos a responsabilitat i a la interdicció de l’arbitrarietat (art. 9.3).
Per aquí anava aquell Tribunal Constitucional de Francisco Tomàs i Valiente, i no l’actual, revestit de poders executius, com quan dicta al Parlament què pot o no discutir. El Constitucional pot anul·lar acords, però impedir fins i tot discutir o publicar?!? Per aquest camí ordenarà els electricistes del Parlament de tancar llums, informàtica i sistema electrònic de còmput de vots quan dissenteixi del debat.
Clar que el signe de complement al creixement vers la independència d’un poder és l’auto de dissolució d’un altre, com quan el Congreso de los Diputados, expressió de sobirania, es deixa esmenar la plana de l’Estatut pel Constitucional i fa renúncia a la seva dignitat, se supedita i no fa cap esmena legal per ratificar allò acordat. Esmena inclosa, si cal, la de la Constitució.
El pendent del desequilibri de poders baixa dia a dia a llindars de degradació impossibles de recuperar quan, a més, la voluntat de la lluita política, econòmica, social dels grups de poder estan perfectament sincronitzats en la degradació, a compte del seu benefici de major domini. I sembla que moltes capes socials de l’estat espanyol estan plenament satisfetes amb aquesta degradació.
Molts són els forats de la degradació, com ara la unitat de l’estat com a fonament del dret, el “antes roja (o azul) que rota”, la negació de l’equitat, el domini de les minories territorials, la demagògia econòmica, el retrocés de drets i llibertats, la supremacia del castellà, la capitalitat de Madrid excloent i superior.
La solució no vindrà mai d’una rectificació, d’un capteniment per part de tots i cadascun i dels poders, cosa impossible en la competència desfermada. La solució només podria arribar des de la política, des del liderat d’un reformador polític lúcid. No necessàriament d’esquerres, podria ben bé ser de dreta i citaré el cas d’Adolfo Suárez, un líder capaç de fer camí sota pressió social. De tots els successors de Suárez a la presidència del govern cap ha assolit el mateix llindar moral en un camí de modernització. Actualment, aquest seria clarament un liderat de principis democràtics, amb un discurs i una actitud coherents.
Tot això seria el tractament mèdic estàndard, però que aquí no podrà ser, perquè el mal de fons és psiquiàtric, freudià, un profund problema d’identitat nacional. Una identitat que no reconeix la realitat plural espanyola i la vol sotmesa a un sol motlle i mite castellà, i des de fa segles. Aquesta paranoia alimenta la força de l’actual reacció dels tres poders, executiu, parlament i judicial i dels estaments que salven la pàtria: el rei, els fiscals, la policia patriòtica,…
Només un replantejament plurinacional i plenament federal podria tenir força moral com per refer camí, però aquesta possibilitat ja va involucionar a poc d’estrenada la constitució.
Cap dels mals és polític, perquè són tots pre-polítics. Són d’identitat i reactius, i llargament covats, fermentats i crescuts.
Poders i estaments independents?, o millor podes públics en paranoia?
