ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista

Ja fa anys, el pare es va decebre de la qualitat de la democràcia assolida, després d’esperar 40 anys la seva arribada. La qualitat és l’essència mateixa del dret, perquè tampoc no és acceptable menjar malament, una escola defectuosa, o una sanitat precària.

Avui elegim diputats al Parlament i regidors a l’ajuntament, i deixo de banda les Corts i el Parlament Europeu per ser a major distància. Però en els nostres electes propers, els 85 diputats per la província de Barcelona, en bloc i en una sola llista, són un escàndol majúscul de distància i despersonalització. Elegim sigles, simples marques, no persones. Persones de partit, fins aquí cap esmena, però, al final, elegim només partit, cap persona, cap referent amb qui establir un lligam. La incapacitat de dissenyar uns districtes electorals més propers trenca tot vincle entre ciutadania i elegit, i llavors és quan el poder exagerat dels partits i el seu aïllament són un mateix fet. En un panorama on la societat està dèbilment present, és a dir, quan aquesta no aconsegueix fer uns encàrrecs clars als seus representants, el sistema de representació és molt precari. Si, a més, les lluites de partits són un món, un circ tancat, un funest espectacle en ell mateix, el desencís és obligat.

Si una província de Barcelona és una enormitat, podríem pensar que l’escala de ciutat hauria de superar els problemes de l’excessiva magnitud i, no obstant això, seguim en una similar situació. No hi ha equilibri entre oferta i demanda.

L’oferta dels partits és unidireccional, perquè la demanda social s’expressa molt dèbilment. La política equival a la inèrcia del càrrec electe triomfador que gestionarà poder mantenir-se i ser prou “popular” per a seguir-hi, en un monòleg sense contrast, en un poder sense contrapès. I, en conjunt, amb càrrecs professionalitzats en massa, als quals cal sumar els contractes de confiança política, amb assessors on prima el carnet i no l’expertesa.

Si demanes ‘participació’, potser alguna entitat pot arribar a fer un discurset un dia a un ple municipal, o ser membre d’alguna taula sectorial, però res més. Per contra, el que és adient seria que els regidors, del govern i de l’oposició, fessin una interlocució continuada amb la ciutadania, sobretot amb les organitzacions socials i que es creés una opinió pública estructurada, que realment no existeix. Més que anar la ciutadania a l’ajuntament, han de ser els seus regidors els que haurien d’anar a la ciutat. En aquesta interrelació, els mitjans de comunicació hi tindrien un paper decisiu, que tampoc no funciona. Aquests transmissors difícilment emeten uns continguts prèviament no formats. I així, res no es cuina; mengem plats preparats, quatre o cinc d’estàndard, que van directament de la lleixa del supermercat a la taula, amb una gran pobresa, o sigui, amb baixa qualitat democràtica.

Aquesta és una realitat sense remei, perquè no hi ha líder polític possible sense una realitat sensible de fons, perquè no és possible un lideratge sobre un erm. A hores d’ara no ens creiem el leninisme del dirigent messiànic, però sí que seria possible aquell polític llest que genera un conflicte, això és, que fa emergir un problema, una demanda i una possible solució i així arriba a créixer sobre la connexió amb la gent. Fa algunes dècades aquests polítics hi foren, ara semblen extingits.

Per contra, el leninisme, avui actiu a tots els partits, funciona per banalitat unidireccional: són una franquícia d’una marca, d’unes poques en mercat i no cal res més. Discurs pobre, més tòpics que relat sòlid, poca crítica solvent, horitzons simplistes.

Certament, la política podria ser millor en ens seus mecanismes, però res no canviarà sense una societat més organitzada, més forta, millor capacitada de fer encàrrecs, amb una vida pròpia respectada. Les entitats i els dirigents socials només poden sobreviure si emeten discurs, si construeixen demanda. Així doncs, la feina social és fer política sense esdevenir polític, un repte complicat, normalment sense recursos i en un camp que és tan plural, o sigui tan ampli, com la societat mateixa. Però crear discurs social apareix com l’únic camí en el qual podem creure.

El temps de les grans ideologies en conflicte va finir amb la caiguda fel mur de Berlín i l’enfonsament del bloc soviètic. Ara, a manca de grans radicalitats a dreta i esquerra, anem pitjor: sense referents de cap ideal, incapaços d’oferir a la gent un horitzó plausible.
Quin partit superaria avui una presentació ordenada d’un projecte social i de país?, i més sorprenent: tampoc no els ho demanem.

La revolució sembla no anar més enllà de repartir el pressupost públic, ningú parla de producció en un món on el treball es degrada, els compromisos ambientals són decoració i, en la política necessària, l’exercici democràtic no és una aspiració de civilitat sinó una simple mecànica electoral.

El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflexa la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.

Foto portada: una persona votant, en una imatge d’arxiu. Autor: David B.