ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte
Una República és un Estat de Dret més un Estat Social. Un Estat de Dret són: llibertats, divisió de poders, cultura democràtica… I un Estat Social són serveis socials públics, amb contingut econòmic, que asseguren la cohesió social: l’Escola i la Sanitat públiques van ser els elements distintius de l’adveniment de la democràcia. Frenades des de fa temps les novetats polítiques i ara amb la crisi, hem sofert una davallada, per la qual cosa ara tocaria un nou horitzó potent, i aquest no pot ser cap altra que l’Habitatge públic.
A aquesta consideració a escala catalana, hi hem d’afegir l’aspiració que el municipalisme ha de ser una eina per a fer visible un nou país. I, en aquest escenari, l’Habitatge és l’ambició que ens cal també a escala local. Molt clarament, aquest és un objectiu difícil d’assolir a llocs com Barcelona, però hi ha molts camins possibles a una ciutat com Sabadell.
L’Habitatge podria fàcilment ser el tema estrella de les properes eleccions municipals de maig. “Fer república” seria, doncs, fer Estat Social, o sigui Habitatge públic en ferm. Una bandera nítida i intel·ligible per a tothom. Cal formular una aspiració social i traduir-la després en demandes polítiques i programes polítics sòlids. Aquest seria un debat social transformador.
La reivindicació de l’Habitatge no treu la reclamació respecte la reculada de les llibertats (Estat de Dret), avui maltractades, però la complementa molt bé, amb més Estar Social.
Què és “eixamplar la base”?
Les limitacions en la base social del sobiranisme han de superar-se amb continguts polítics i socials, no només amb una politització partidària. Per això, ‘eixamplar’ voldria dir fer republicanisme més que no pas independentisme. Els tres partits del 155 van assolir el passat 21-D el 48 per cent dels vots, contra el 42 per cent dels tres grups indepes, i els Comuns amb el 9 per cent.
Tot republicanisme és sobiranista si és federal, si va des de baix cap amunt, altrament només és descentralització. I malgrat aquesta diferència, el camp on treballar és el conjunt del republicanisme. Respecte dels tres partits independentistes i arribant als Comuns (i fent pressió a l’espai del PSC), la defensa republicana de salari social donaria impuls als partits actuals del govern local i exerciria una demanda social, traient-los de la seva letargia, comoditat i manca de govern. La governació activa, tant a la Generalitat com als ajuntaments, és una condició política necessària, imprescindible. La manca de govern no és solament una paràlisi, és l’engany d’una ideologia banal. En canvi, l’Habitatge públic representaria un fort vector de contingut socialdemòcrata en un context absent d’ofertes polítiques sòlides i ple d’alternatius buits, i gens revolucionaris.
La crisi del municipalisme
I així, el valor de la demanda d’Habitatge públic pot set una bona fita política feta des de la societat. Perquè, malgrat tot, aquesta feina només es pot impulsar des de la ciutadania. Els partits, les entitats (ANC, Òmnium…) poden desitjar una aliança electoral per dalt, o unes primàries… però, a Sabadell (i a més llocs) ens manca base i un treball municipalista ambiciós per tal de donar coherència a demanda de nou país/nova ciutat. Allò que caldria fer des l’Ajuntament no està realment assumit pel món sobiranista amb un mínim de consens. D’aquí un any, davant el resultats electorals, caldrà una més àmplia coalició, des de la CUP al PDCat, passant per Comuns i els antics comunistes, si és que es pretén, o si és possible, una certa continuïtat política i no un capgirament complert. I la base de l’acord polític possible només podrà ser un projecte republicà, socialdemòcrata robust, no pas nominal.
L’actual govern s’excusa en les urgències socials que ha trobat per justificar la manca de direcció estratègica i de no haver fet passos en aquest sentit, però és una justificació molt pobre. Un espai socialdemòcrata podria agrupar-los, però les disputes ideològiques poden matar encara més la governació de la ciutat. Aquestes dificultats són avui insuperables per manca de maduració. Els partits no expressen demandes socials, ni projectes de ciutat, sinó llurs equilibris domèstics interns. I sense un encàrrec social previ no podrà prosperar una acció municipalista de major nivell. L’actual mandat és una mostra de la insuficiència evident
