‘Què ha passat a Podem? Crònica d’un suïcidi polític (1)’, per Javier Garrido

ARTICLE D’OPINIÓ
Javier Garrido, exresponsable d’organització de Podem Sabadell

Comencem pel principi: la tragèdia. El col·lapse de Podemos, que a hores d’ara tots els actors polítics -també la futura candidata a la Presidència del Govern, Yolanda Díaz- semblen donar per fet, està propiciant un enfortiment de les derives oligàrquiques del règim polític que el partit tenia la missió històrica de combatre. Les conseqüències socials d`aquest col·lapse –en termes de patiment social i desigualtat– difícilment seran compensades amb els èxits del govern de coalició.

Com hem arribat fins aquí?

Una organització fallida

Des d’un punt de vista organitzatiu, Podem ha esdevingut un partit fallit que mai no ha estat capaç de construir un espai mínimament coherent amb els principis que proclama de portes enfora. Davant del discurs plurinacional i confederal, Podem ha esdevingut una organització jacobinament centralista i amb prevalença del principi de jerarquia. A tall d’exemple, la direcció catalana del partit triada pels inscrits i les inscrites ha estat destituïda dos cops per la direcció madrilenya en tan sols tres anys. Però no només a Catalunya. En la curta història del partit, la direcció estatal del partit ha intervingut les direccions autonòmiques de Cantàbria, Aragó, Castella – la Manxa, Múrcia, La Rioja, Comunitat Valenciana, Madrid i Andalusia. En total, nou de disset autonomies, més de la meitat.  Aprofundint en la contradicció entre allò que es diu fora i es fa dins, en dues d`aquestes autonomies, la secretària general va ser destituïda mentre gaudia del seu permís de maternitat.

Aquest exercici recurrent i massiu a la destitució de la direcció triada per la militància i la seva substitució per persones de confiança de l’executiva jeràrquicament superior, forma ja part de la cultura interna i no té comparació amb cap altre partit durant el període democràtic. El recurs a mecanismes disciplinaris extraordinaris per resoldre diferències internes que, per importants que puguin arribar a ser, es donen a qualsevol comunitat humana organitzada, ha esdevingut el mecanisme habitual de resolució de diferències polítiques a l`interior del partit.

Un fundador de Podem, Iñigo Errejón, al seu recent llibre de memòries Con todo. De los años veloces al futuro, es refereix als anys previs a la seva sortida del partit, plens de purgues dirigides contra la gent que el recolzava, parlant gràficament d’espiral de mierda. La massiva intervenció de direccions polítiques democràticament escollides té el seu corol·lari en els expedients disciplinaris. Cap partit a l’Estat expulsa amb la intensitat i la freqüència amb què ho fa Podem. Només aquests últims 12 mesos, Podem Catalunya ha apartat al seu referent institucional o portaveu municipal mitjançant expedients disciplinaris a tres de les 10 principals ciutats catalanes: Sabadell, Terrassa i Tarragona. A més a més, els qui, des de la direcció estatal, van aplanar l’arribada de Concepción Abellán a Catalunya mitjançant gestores i expedients disciplinaris, ja havien fet el mateix, per exemple, a la ciutat de Madrid, expulsant Rita Maestre i cinc regidors crítics de l`ajuntament, tot reforçant el risc de pèrdua de l’alcaldia per part de Manuela Carmena.

Recórrer sistemàticament a instruments  extraordinaris per resoldre diferències polítiques que existeixen a qualsevol partit polític del món, és un falsejament radical del procés polític. Convertir un grup minoritari en majoritari manu militari, a cop de resolució de la Comissió de Garanties és, a més, un comportament profundament antidemocràtic. En aquestes condicions de degradació organitzativa, com és fàcil d`entendre, no és viable la celebració de cap debat intern, tampoc cap contradicció de continguts de la qual es pugui extreure una síntesi i, en definitiva, que es generin opcions estratègiques sorgides de la intel·ligència col·lectiva.

5 + 1 = 2

L’empobriment progressiu de les posicions polítiques del partit ja és molt evident a l`espai públic.  En multitud de matèries (política exterior, model territorial, etc…) els posicionaments oficials del partit són premisses inamovibles. Un exemple és el dogma de la “unitat de l`esquerra”. A les eleccions generals del 2015, Podem en solitari va rebre el recolzament de 5.189.333 electors mentre que Izquierda Unida en solitari va rebre 923.105 vots. Erròniament, la direcció estatal de Podem va pensar que 5 més 1 farien sis. La unitat de Podem i d`IU es va fer des de dalt i només sis mesos després, a les eleccions generals del 2016, Unidas Podemos obtenia 5.049.734 vots, és a dir, menys dels que havia obtingut Podem en solitari. 5 més 1 no feien 6, sinó 5 i actualment la mitjana de les enquestes dóna una previsió de poc més de 2 milions de vots per a Unidas Podemos.

Malgrat això, mai s`ha posat en discussió una decisió estratègica que té l`aparença de ser força discutible. Aquesta monumental davallada no ha debilitat gens el dogma sagrat de “la unió de l`esquerra”, que s’aplica sense més matisos a qualsevol context (municipal, autonòmic, estatal). Esquerra que, recordem-ho, en el període que va del 2011 al 2014 era part destacada de l’equació que el moviment d’indignació impugnava (No somos ni de izquierdas ni de derechas, somos los de abajo y vamos contra los de arriba o Dónde está la izquierda? Al fondo, a la derecha).

Lluny del seu passat assembleari, a Podem costa, a dia d`avui, trobar veus  que qüestionin res. A Podem destorba tot aquell que exerceixi lideratge polític o expressi públicament opcions estratègiques alternatives.  A l`interior de l’organització, no se celebren debats, però això no significa que el partit no afronti problemes greus, com el fet d’haver perdut pràcticament totes les “alcaldies del canvi” guanyades el 2015. A més a més, el partit que presumia de governar les principals ciutats del país disposa, el 2021, de 0 regidors a les tres principals ciutats de l`Estat: Madrid, Barcelona (l’única regidora que havia format part de Podem, Laura Pérez, ha abandonat el partit) i València.

Algú té notícies d’algun debat sobre la raó d`aquests fenòmens? Van ser objecte d’alguna taula a la “Uni de Otoño” celebrada les darreres setmanes? S’han convocat debats en profunditat en els territoris per aprofundir en les causes d’aquest fort retrocés? En absolut, perquè a més a més al partit no existeixen processos congressuals en què hi hagi debats polítics, sinó només processos d’elecció d’òrgans en que s’imposa íntegrament el document polític del guanyador.

Sí que s’ha apostat en canvi per formular el concepte de “partit-moviment”, un model organitzatiu que no existeix enlloc i que encabeix els comportaments més absurds: recolzar activament mobilitzacions contra institucions governades pel partit o per representants del mateix espai polític, mentre el que queda de Podem ja no és ni un moviment ni, encara menys, un partit.

Algun dia algú haurà de retre comptes davant dels 5 milions de persones que un dia vam votar Podem i els centenars de milers que ens vam acostar als seus cercles. Sis anys després de l’arribada a les institucions, a Podem no existeix una intel·ligència col·lectiva amb capacitat de generar un model social alternatiu. Aquest accelerat deteriorament orgànic i estratègic és el que es troba darrera de les fractures que hem anat veient a la nostra ciutat en els darrers anys.

Foto portada: Javier Garrido. Autor: David B.