Això passava el dilluns a les 19h en una llibreria del centre de Sabadell: tres dones, suposem (no ens van ensenyar cap anàlisi dels seus cromosomes, ho hem de donar per bo?) presentaven un llibre ple de falsedats, atacant al col·lectiu Trans*.
Reprodueixo la frase que ha escrit Antonio Santamaria: ‘Entre elles Clara Palau, número 10 d’ERC a les passades municipals’. Per a qui no ho sàpiga, Clara Palau és una dona transgènere, tampoc disposo de cap anàlisi dels meus cromosomes que justifiqui aquesta afirmació.
Sóc d’ERC, sí. Vaig anar a les passades eleccions municipals de núm 10, també. A la presentació del llibre vaig dir que hi anava per ERC, no, i que era la núm 10 a les passades eleccions municipals, tampoc.
Va estar Antonio Santamaria a la presentació del llibre? Sembla que sí, hi era en un lateral palplantat, no es va presentar ni em va preguntar res. Va escoltar com em vaig presentar i el que vaig dir? Sembla que no. Com que va utilitzar el meu nom sense demanar-me permís crec que tinc el dret de rèplica.
Repeteixo ara com em vaig presentar: Em dic Clara Palau, vaig impulsar la creació del col·lectiu LGBTI de Ca l’Enredus, sóc la Sotsdegana del Col·legi Professional de Delineants de Barcelona i membre de la Comissió de Dones i Igualtat de la Intercol·legial de Catalunya. Per no extendrem vaig obviar dir que també sóc membre de la Comissió de Coordinació del Consell Nacional LGBTI de Catalunya, Formadora en temes LGBTI de l’Àrea d’Igualtat de la Conselleria d’Igualtat i Feminismes, i vocal de la junta de l’Associació Nativitat Yarza Planas que presideix la Carme Forcadell i LLuís.
El que ha dit Antonio Santamaria és veritat, sí, sóc republicana, i tant, des de fa 50 anys. Res més. Si s’escriuen coses perquè s’interpretin en un sentit contrari es pot fer emprenyar a la persona al·ludida i sí, m’ha fet emprenyar i molt. M’he sentit utilitzada per donar a entendre una cosa diferent al motiu pel qual jo era allà i també perquè sembla que vingui a dir que ERC dóna suport a un llibre ple de mentides. Repetiré el que vaig dir, permeteu-me la llicència de polir-ho.
La primera mentida és que tot plegat és tracta d’un “programa de la indústria mèdico-farmacèutica…” dir això i no tornar-se vermella s’ha de ser força especial. Les persones trans* no tenim, no prenem, hormones estudiades ni dissenyades per a nosaltres. No sortim a cap prospecte. Les hormones que ens prenem són per a dones cis (les que no són trans) que tenen la menopausa precoç. Amb la diferència que nosaltres tripliquem la dosi per feminitzar-nos. Aquesta indústria no ens té en compte per a res. Els importem tan poc que de tant en tant tenim problemes per aconseguir-les perquè deixen de fabricar-les i es produeixen trencaments d’estocs que ens fan canviar de medicament amb el desgast emocional que això representa. Un trencament d’estocs força comú i que no afecta només a persones trans.
No té cap sentit dir que “ser home o dona depèn de com has nascut”. Ningú neix home ni dona, ni nen ni nena. Tampoc tothom neix mascle ni femella, hi ha persones intersex. Car la diversitat sexual és enorme, molt més que tenir penis o vagina.
A més… A qui li interessa saber com estan els seus cromosomes? Si no hi ha cap alteració que afecta la salut, podem fer una vida normalissima, sense saber-ho. Ningú discuteix la realitat sobre el sexe biològic, ningú. Considerar que sexe i gènere és el mateix és pensar que una porta i una finestra són iguals, pel fet de ser obertures d’una paret. Cert són obertures, però serveixen i signifiquen coses diferents. Sexe i gènere no tenen res a veure. No és només una distinció que fem les persones humanes. Hi ha animals que es mouen amb total llibertat en rols que són del sexe diferent al que tenen, segons podem veure al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. “Hi ha mascles de mufló de les Muntanyes Rocalloses (Ovis canadensis) que viuen als grups de femelles i es comporten com aquestes. En alguns peixos, trobem diversos tipus diferents de mascle. Podem trobar diverses possibles concepcions del gènere en animals: l’existència de diferents “morfotipus” sexuals, i animals que es comporten com ho fan habitualment els d’un altre sexe”.
Quina importància té? Ningú m’ha preguntat si m’agrada ser considerada trans, la classe mèdica va triar aquest nom per a mi i me l’he de menjar amb patates, tinc molt clar que sóc dona, no perquè ho digui jo, ho sóc perquè així sóc reconeguda per elles, per la resta de dones. Què em vesteixo de dona? Sí. Per què? Ni idea, ho faig perquè m’hi sento bé, m’agrada i m’hi sento identificada. Segurament ho faig perquè sóc una persona lliure. Totalment lliure. De la mateixa manera que cada vegada hi ha més jovent que se sent no binari. Concepte que no surt a cap part del llibre ni a l’estudi que han fet, perquè els hi explota el caparró.
A la presentació es va dir que eren “idees noves”. Que poc que han mirat enrere, fem un petit repàs. El 1460 van penjar a la forca a la Margarida Borràs a València (ara s’ha convertit en un símbol pel col·lectiu LGBTI de la ciutat), per haver nascut amb genitals masculins i fer vida de dona, al moment de penjar-la li van abaixar el calçons perquè se li veiessin els atributs. També trobem a l’alferes Eraujo 1592/1650 (conegut com la monja alférez) va servir al rei a la conquesta d’Amèrica, matant a Quitxes i Maputxes, també va matar el seu germà. Al final va rebre una paga del rei i una butlla papal per vestir-se amb robes masculines. En contrast trobem a Eleno de Céspedes 1545/?, cirurgià que va aconseguir treure’s els pits, en un primer moment el van reconèixer com a home, però per denúncies van revisar l’informe. Al ser descobert el van condemnar a treballar sense cobrar a l’hospital on era fins a la mort. La diferència entre un i l’altre, es que Eraujo era fill de l’alta societat de Donosti i Céspedes fill d’una esclava negra i el seu amo.
De moment a Espanya tenim una llei encara vigent la 3/2007 del 15 de març que regula el canvi de nom i sexe al registre civil. Per fer aquest canvi no es demana cap tipus d’operació, però s’exigeix acceptar que es pateix disfòria de gènere, tenir dos anys d’hormonació, ser major d’edat i tenir nacionalitat espanyola. En aquest cas s’exclou a les persones migrades que han hagut de fugir del seu país perquè els hi va la vida. I s’han trobat que han passat a viure en un estat que no les reconeix el dret de ser, el dret d’existir.
La llei del 2007 està molt desfasada, ja que l’OMS va eliminar del llistat de malalties mentals la vivència trans el 2018, passant-la a incongruència de gènere, diuen que per poder gaudir del suport de l’administració amb els tractaments quirúrgics i hormonals que prenem prestades de persones cis. També la OMS considera que les persones trans* representem un 0.3 o 0.5 per cent de la població mundial (he dit mundial, perquè som presents a tot el món). I només en aquest percentatge coincideixo amb les terfs, com a molt representen un 0.3 o 0,5 per cent de la població, tan insignificants les unes com les altres.
La nova llei que ara està ballant entre el Senat i el Congrès, sí que reconeixerà a les persones migrades. Inclou algunes millores però deixa a fora moltes necessitats del col·lectiu, com el reconeixement a les persones no binàries.
No puc acabar aquest escrit sense comentar que el 3 de juny al Teatre Principal es representarà l’obra Trans (més enllà) en la que he participat durant gairebé 5 anys. L’espectacle ha tingut un èxit indiscutible a Barcelona al Teatre Lliure de Gràcia (2018 i 19), ha estat aclamat al Festival d’Avinyó (2018) i s’ha programat en temporada oficial a la prestigiosa Schaubühne de Berlín (2019). Després de 50 representacions ho farem a Sabadell i segurament per última vegada. Al final de l’obra hi haurà col·loqui amb nosaltres.
A les persones trans no se’ns espera, apareixem. Hem vingut per quedar-nos, plantar cara i no moure’ns. Som supervivents de vivències ancestrals.
Foto portada: Clara Palau, tercera per l’esquerra, prenent notes a la presentació del llibre esmentat, el passat dilluns. Autor: David Jiménez.
