Javier Garrido (Podem)

‘Què queda de la indignació al 2020? Un balanç des de Sabadell’, per Javier Garrido (Podem)

ARTICLE D’OPINIÓ
Javier Garrido (Podem).

El 15 de maig de 2011 (15-M) sorgeix a la Puerta del Sol un potent moviment social que, en poques hores, va estendre’s per tota la geografia espanyola i que, al llarg dels anys, va anar modificant l’estat d’opinió, l’agenda social i la vida política del país.

D’una banda, posant de manifest la creixent mercantilització de les nostres vides (“No somos mercancías en manos de políticos y banqueros”) en forma de precarietat laboral, manca d’accés a un habitatge digne i degradació de serveis socials bàsics com l’educació i la sanitat. De l’altra, denunciant un buidatge progressiu de la nostra democràcia, expressat en la manca de representativitat material dels càrrecs electes (“Lo llaman democracia y no lo es”, “No nos representan”) i enla connivència entre elits econòmiques i representants electes (“No hay pan para tanto chorizo”). Com a corol·lari, una denuncia contundent del rol còmplice dels partits d’esquerra establerts (“¿Dónde está la izquierda? Al fondo, a la derecha”).

El cert és que, setmanes després del 15-M i un cop aixecades les tendes de les places, va obrir-se un dels períodes més convulsos de la nostra història pel que fa a les mobilitzacions socials (2011-2014). La millor expressió del’15-M va ser la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), no només per la seva filosofia i model organitzatiu, sinó perquè l’habitatge es trobava al centre de la crisi financera, la degradació social i la corrupció política. També les marees educativa, sanitària, pensionista, etc…., van aconseguir una mobilització massiva als carrers i el suport de la majoria de l’opinió pública. No obstant això, les mobilitzacions no van aturar l’agenda austericida del govern de PP i la frustració resultant va facilitar que tant a les eleccions europees de l’any 2014 (Podem) com a les municipals de l’any 2015 (candidatures locals del canvi), la indignació emergís directament en l’arena política.

Pel que fa a Sabadell, l’impuls impugnatori de la indignació va ser reivindicat per alguns partits del Govern quadripartit, també denominat Govern de transformació, que va sorgir d’aquelles eleccions. La seva heterogeneïtat, però, li va impedir actuar com a un equip cohesionat amb un mateix projecte de ciutat, i va acabar provocant el col·lapse a les urnes dels partits polítics que hi van formar part, llevat d’ERC .

Gairebé una dècada i amb un govern d´esquerres PSC-Podem, l’agenda d’aquell llunyà 15-M, malgrat el temps transcorregut, conserva intacta la seva vigència a la nostra ciutat: protegir la població del mercat i acostar les institucions a les veïnes i veïns continuen sent les dues preocupacions fonamentals de la ciutadania d’acord amb els estudis sociològics més solvents.

El compromís del nostre partit per una ciutat que prioritzi el benestar social va quedar palès amb el primer Pressupost d’aquest mandat, que augmentava les partides d’acció social (3,1 per cent), habitatge (15,7 per cent), educació (2,9 per cent) o salut (6,6 per cent), molt per sobre de l’augment del mateix pressupost (0,9 per cent). Però ha estat, sens dubte, l’impacte social inèdit de la Covid-19 el que ha posat a prova la nostra capacitat per tal de protegir la població més vulnerable. En poc temps s’han engegat un gran nombre de polítiques de suport: reforç de les prestacions socials d’urgència, recursos per a les famílies desafavorides per tal de superar la bretxa educativa, etc.

Com ens recorda John Stuart Mill, és tan absurd aquell que pensa que mai res pot canviar com qui sosté que tot pot ser canviat ara i aquí. Conquerir un Estat del Benestar sabadellenc, amb altes dosis d’universalisme, requerirà més d´un mandat i només serà possible amb un acord polític i social de ciutat ampli. També requerirà que la participació sigui replantejada i concebuda com a un model que millori la qualitat de les polítiques públiques, posi les persones al centre i esdevingui un veritable eix estratègic.

Els bens públics d’accés universal són la millor eina de desmercantilització i de repartiment de la riquesa que existeix i, al parer del nostre partit, han de ser al centre de la vida de la ciutat. Els CAP, les biblioteques públiques, els centres cívics, els centres públics d’ensenyament, la seguretat de totes i de tots o el dret universal a prestacions quan es produeix manca d’ingressos, han de formar part del nostre contracte social.

 

Elinor Ostrom ens ensenya que cada comunitat humana és una combinació peculiar de mercat, societat civil i Estat en la tasca de provisió d’aquests bens públics, però cal continuar posant les eines que ho facin possible. La nostra voluntat política de seguir avançant hi serà i es reflectirà als nostres projectes de ciutat.