ARTICLE D’OPINIÓ
Eric Laredo i Xus Merino de la Crida per Sabadell
Arriba de nou l’11 de setembre, diada nacional de Catalunya, marcat per unes negociacions per una possible investidura a Madrid per tancar per dalt el conflicte que va obrir el poble al carrer. I aquest tancament ens el venen com una amnistia per acabar de desescalar el conflicte, expliquen que tot s’ha resolt, però sense aconseguir el que era l’origen del conflicte, exigir el dret a l’autodeterminació.
Si mirem enrere veiem que estem en un tancament de cicle. Fa 10 anys arran de la crisi econòmica i del règim del 78, vam ser capaces d’organitzar-nos i crear diferents estructures de moviment popular fent que l’independentisme sigui una alternativa. I tot això va anar augmentant, i generant més conflicte on el punt final va ser el primer d’octubre, amb el qual vam arribar a una situació prerevolucionària. Amb la gent mobilitzada, vam desobeir l’estat i organitzar un referèndum. En aquell moment, en comptes de continuar el conflicte amb l’estat, el govern de la generalitat decideix intentar negociar i quan no ho aconsegueix marxa a l’exili o a la presó. Això últim és resultant de la incapacitat d’assumir que la independència només vindrà mitjançant un procés revolucionari, i que l’estratègia de la llei a la llei és impossible.
Els últims anys, ens trobem amb una política de peix al cove, on s’ha tornat a un autonomisme. Amb aquest autonomisme, hem vist com s’ha eliminat la immersió lingüística i el català està en una situació alarmant, s’han acceptat macroprojectes com el quart cinturó, la repressió posterior al primer d’octubre va augmentar i de fet la mateixa generalitat va actuar com a repressora contra el mateix moviment independentista. A més, s’ha tornat a una política anterior a l’època del procés, i l’espanyolisme no para de créixer. En definitiva, estem en un context de crisi i ofensiva reaccionària en el conflicte amb l’estat.
A més cal fer èmfasi en l’augment de la pobresa, la dificultat d’accedir a un habitatge, la contínua privatització dels serveis públics, l’augment de les agressions masclistes i LGBTIfòbiques, l’augment de les agressions racistes, l’augment de l’extrema dreta i una situació climàtica cada vegada més preocupant. Davant de tot això el suposat govern més progressista de la història no ha sigut capaç de fer-hi front i ha adoptat les mateixes mesures que hagués adoptat qualsevol govern de dretes seguint les directrius de la Unió Europea.
En definitiva, estem en un moment de tancament de cicle polític, i d’aprendre de les experiències que ens han funcionat, i també de les que no. En els moments que més vam avançar, era en els moments que teníem un moviment popular fort i unit, una estratègia clara, i la via per avançar era la confrontació i la desobediència. I el que no ha funcionat ha sigut quan ho hem deixat tot a la via institucional, hem abandonat la lluita al carrer i hem canviat l’estratègia de confrontació per una de negociació. Una negociació que com hem vist no aportarà cap avanç en el conflicte nacional.
Davant de tot això, hem de generar una alternativa per les classes populars liderada per la classe treballadora. Aquesta alternativa ha de poder unir el moviment popular al voltant d’un programa de transformació. Un programa que ha de tenir l’eix nacional, de classe, feminista i ecologista com a eixos vertebradors. Aquesta ha de tenir clar, que ha de construir un subjecte nacional, on la llengua i la cultura popular han de ser elements centrals. Aquest programa no es podrà aconseguir sense una confrontació amb l’estat marcada per la desobediència, i l’única manera de fer-ho efectiu és amb la independència del nostre poble.
És el moment de rearmar-nos, per tornar a preparar l’ofensiva. Com ens va ensenyar l’1 d’octubre, només una lluita popular, massiva, desobedient i insurreccional pot posar contra les cordes l’Estat i ens pot portar a la independència.
