ARTICLE D’OPINIÓ
Katia Botta, Junts per Sabadell
Ahir o abans d’ahir, vaig sentir la notícia d’una escola del Raval de Barcelona que aplega 26 nacionalitats diferents i ha tret unes notes excel·lents a la prova de català de competències bàsiques, per sobre de la mitjana. El seu director explicava que el secret és fer vida en català i per tant, convertir la llengua catalana en una eina necessària i imprescindible a l’escola. Naturalment senzill. Això m’ha portat a escriure sobre la meva experiència per convertir-me en una dona catalana.
Jo sóc de Treviso, Itàlia, i vaig estudiar a la Università degli Studi di Udine a Friuli Venezia Giulia, on vaig guanyar una plaça del Programa Sòcrates, un programa pensat per promoure la mobilitat i la cooperació entre institucions educatives d’Europa, amb la voluntat que els estudiants poguessin adquirir experiències. El programa em va destinar a València, érem només 24 escollits de tota la facultat, però jo hi vaig renunciar, la vida, en aquell moment, em volia mantenir a Itàlia.
Passats quatre anys, torno a la facultat i per reprendre la beca, a secretaria se’n recordaven de mi i l’interès de la meva recerca va fer la resta. El meu professor de sociologia, Raimondo Strassoldo, era un home amb gens independentistes, l’atreien especialment les cultures amb aspiracions sobiranistes i parlava de la cultura catalana amb una passió que emocionava. Explicava la fortalesa dels catalans, sempre units per un objectiu, a poc a poc, sense perdre ni l’esperança ni la paciència, avançant cap a la independència del regne d’Espanya. Defensant la seva llengua, afrontant diversos períodes d’opressió: Felip V, les censures del franquisme, les polítiques de castellanització… els catalans han continuat preservant, reivindicant i promovent la seva llengua. El cas català el tenia enamorat i em va donar l’empenta per venir a Catalunya.
La roda del programa Sòcrates em va portar aquesta vegada a Girona, Aquí sento per primera vegada la llengua catalana, la seva sonoritat m’agrada, em fa sentir còmoda com familiar i penso que Catalunya m’agradarà.
Però Girona és la ciutat de l’amor d’aquest país, i aleshores jo no volia inspiració amorosa, ans al contrari, els seus carrers empedrats i aquella atmosfera que captiva els sentits més aviat em provoquen un sentiment a cavall entre l’enyorança i la tristesa. Així que marxo cap a Barcelona on començo a treballar en el departament italià d’una gran empresa. Per tant, tot el dia parlo bàsicament o italià o castellà.
La vida continua donant voltes i em fa coincidir amb un sabadellenc, amb qui —ara sí— puc passejar per Girona gaudint dels seus racons preciosos. El 2008 m’instal·lo a Sabadell, el meu entorn parla català, però quan es dirigeixen a mi sempre ho fa en castellà, això em fa sentir diferent i no m’agrada. L’entrada dels meus fills a l’escola ho canvia tot. Com si fos el meu primer dia m’aixeco i em dic que a partir d’ara parlaré català. Recordo les cares dels pares i mares de l’escola quan em van conèixer, els seus ulls em deien: pobra noia, com ho intenta i per ajudar-me em parlaven en castellà. Vaig perseverar, i els ho vaig verbalitzar, vaig fer un curs al Centre de Normalització Lingüística, he anat estudiant amb els meus fills, fent els deures de català plegats, he llegit i he escoltat tot en català.
Sabadell ara és casa meva i estic compromesa amb la independència de Catalunya, en Raimondo estaria orgullós de mi. Defenso la llengua catalana davant dels desafiaments en l’àmbit polític, educatiu i social que afecten la seva posició i ús.
Jo sóc feliç en català.
Foto portada: la Katia Botta. Font: cedida.
