‘Reivindicació del 1979’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista

Reivindicar el canvi dels primers ajuntaments democràtics només té sentit si l’acció recordada va ser una petita revolució. Altrament només seria nostàlgia. Actualment s’acostuma a parlar del regim del 78, tot fent-ne un bloc compacte i negatiu, quan a l’època hi hagué llums i ombres i la síntesi grisa és injusta, almenys per a les llums. A Sabadell hi hagué una ruptura política que es manifestà en una vaga general, una dimissió de l’alcalde i tres anys d’interregne a l’ajuntament, tancats finalment per una mutació política més que notable l’any 1979.

Es pot defensar que la nova gestió municipal aportà novetats transcendents en molts ordres, els quals suposaven uns canvis que diré revolucionaris respecte el model anterior. Però el mecanisme de fons tenia unes característiques que cal analitzar, perquè no es tractava d’una simple gestió interna de l’ajuntament sinó d’una especial relació entre societat i govern, un fet que ara es vol ignorar o prescindir. En plantejaré només tres exemples: l’Arxiu Històric municipal, el Parc de Catalunya i les escoles del CEPEPC.

L’Arxiu Històric transformà les golfes de l’ajuntament en una institució cultural, que aplegava l’arxiu municipal, més els arxius de fàbriques que per la crisi es començaven a perdre i altres fonts. El grup impulsor no superava les deu persones, però va estendre la idea a la ciutat, va comprometre els partits i el nou ajuntament va assumir la proposta.

El Parc de Catalunya va ser impulsat a partir del 1977 per no més d’un centenar de persones, que en mobilitzarem alguns milers, es va legitimar per la força de la proposta i per la repressió soferta i va irrompre en el debat de les eleccions municipals del 1979. I era talment una utopia inversemblant: demanar un parc en una ciutat on milers de criatures no tenien escola, on hi havia clavegueres a cel obert,..!, un Parc que ni sabíem el que havia de ser: coneixíem únicament el de la Ciutadella, però el volíem naturalitzat com els anglesos, però no disposàvem de la seva pluja! La demanda del Parc també va ser assumida pel nou ajuntament que l’endegà al llarg d’uns tres mandats municipals i assolí així una gestió pública d’una potència enorme, que no hauria estat mai possible sense la pressió ciutadana. Però aquesta no féu mai por i va ser la base d’un urbanisme públic que, en aquest i en altres afers, es revelà més potent del que es podria haver imaginat mai.

La tercera operació, la creació de xarxa pública d’escoles a partir del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC), va mobilitzar milers de persones, tenia una profunditat política enorme i no era un fet tan concret i diguem ‘dissenyat’ com ho foren l’Arxiu Històric o el Parc de Catalunya. Aquesta xarxa escolar va permetre fer homogènia l’oferta d’escola pública al llarg de tota la ciutat, abans dividida entre ‘escuelas nacionales’ als barris i religioses al centre.

Els tres casos exemplifiquen una especial relació entre ciutat i govern, tant en el cas minoritari de l’Arxiu, com en el cas més ampli del Parc, o en el gran debat de la xarxa pública escolar.

En aquella època, l’obertura dels partits a la societat fou suficient com per atendre les seves demandes. El fet era, però, que les demandes socials havien sorgit per una acció cívica dels partits sobre la mateixa societat. Ni els evidents dèficits dels barris no haurien estat mai un clamor popular si no hagués estat per l’acció d’infiltrats en les associacions de veïns que els van convertir en subversió. Però primer fou la societat i després la política.

I avui? la rigidesa de les relacions entre el govern municipal i la ciutadania crea un fossar que només la creació de nova demanda social podria emplenar. Perquè només la societat pot ser realment creativa, no el seu govern. En aquesta absència, la immobilitat regna, i els polítics viuen flotant en el seu setè cel, feliços de les seves inaccions. I tot, quan els ajuntaments haurien de ser un model republicà, una fita clara de resposta i d’activisme social, des del seu clar lligam amb la societat.

I llavors, frenats pel mur, davant d’una situació bloquejada, només ens queda la pedagogia social de crear la demanda d’uns nous Parcs Catalunya…

Comments are closed.