ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.
En una situació de crisi cal posar tota la imaginació a treballar. Quan dic crisi, vull dir pèrdua de llocs de treball a la ciutat, de significació en l’entorn econòmic, de capitalitat… Les dades al respecte són prou eloqüents.
En aquesta situació cal encaixar el puzzle de les preocupacions amb les oportunitats i crear hipòtesis de treball, una darrera l’altra, i fins que n’arribi alguna de realitzable. En farem un exercici: des de fa més de 30 anys, la ciutat posseeix un immens solar d’equipament entre el Parc Catalunya i la Cambra de Comerç, on hi ha només un aparcament i espai per a algun circ que s’instal·la a la ciutat. Amida unes dues hectàrees de sòl.
Aquest immens capital allà adormit ens hauria de preocupar. La seva destinació ha estat sempre el d’un gran equipament de ciutat, preferentment cultural. Però potser hem de concloure que sobrepassa les nostres possibilitats en oferta i demanda. I sempre fou vist com una dotació atractiva a escala regional, com una projecció de la ciutat.
L’única vegada que s’ha formulat una hipòtesi de volum fou en època Bustos amb l’opció de fer-hi la Ciutat de la Música. S’hi van destinar recursos de projecte i de comissari i tot fou fallit. Fou en un temps d’eufòria econòmica que mai més no es reviurà. Per tant, hipòtesi morta. I per contra, hi ha qui, amb millor criteri (i lamento no recordar la persona per a citar-la) va dir que la veritable Ciutat de la Música hauria de ser a la vella Escola Industrial, per a localitzar al nucli antic l’Escola Municipal de Música, els Amics de l’Òpera, la Simfònica, Joventuts Musicals, etc. És una idea molt correcta en un edifici que posseeix dos auditoris i que està mancat de projecte. En tot cas, és una idea que ajuda a arxivar el projecte sobredimensionat a situar a l’Eix Macià.
Per encreuament de dades, en les darreres setmanes hem assistit al fet que la Generalitat ha iniciat el trasllat a la Zona Franca d’uns 3.000 dels seus funcionaris per a estalviar lloguers i fer un centre administratiu d’una certa escala. L’encreuament dels dos fets és prou clara: perquè no oferir a la Generalitat el solar de l’Eix Macià? Situar en ell una seu de l’administració de la Generalitat que assoliria diversos fets positius:
- Posar la ciutat a l’escala de país.
- Ser referent a escala regional i ajudar a la descentralització de Barcelona amb sentit regional.
- Oferir un solar plenament urbà, a tres passos de l’estació dels FGC a Creu Alta.
- Consolidar ocupació dins el nucli urbà de la ciutat.
- Possibilitat de situar-hi la conselleria d’Indústria, al bell mig del Vallès, el motor productiu de Catalunya.
L’emplaçament de la Zona Franca no deixa de ser una situació marginal a escala de Barcelona i més encara de país, amb un accés molt complicat, fins i tot des del propi Eixample quan, a pocs anys vista, la millora dels FGC a la línia del Vallès ha de situar Sabadell a, pràcticament, mitja hora de Barcelona. Cert que no som a Cerdanyola ni a Sant Cugat, que és on es mira sempre des de Barcelona quan es parla de l’altra banda del Tibidabo, però podem fer una millor oferta, per dues raons:
- Per entorn urbà i accessibilitat.
- Per disponibilitat de sòl en una dimensió important.
Ni Cerdanyola ni Sant Cugat poden oferir una cosa semblant ni sense cost, perquè ni el Centre Direccional de Cerdanyola ni alguns solars a Sant Cugat no poden competir amb Sabadell en termes d’escenari urbà. Les tres ciutats estem situades en el corredor de la vall prelitoral, un fet que representa una centralitat de país, però elles són en façana d’autopista i nosaltres no. Però aquest nostre suposat dèficit resulta molt residual davant la potència dels FGC i del marc urbà.
Sabadell podria optar a aquesta localització en funció del seu menor nombre de treballadors públics, que Terrassa o Cerdanyola disposen gràcies a la Universitat (UPC i UAB, respectivament) i, sobretot, en funció que ens cal una acció pública de reforçament de la ciutat, la qual ofereix un perfil de retrocés en termes de capitalitat i problemàtica social i econòmica. I en paràmetres de mobilitat laboral d’entrada i sortida de Barcelona, seria lògic que la Generalitat també cooperés en equilibrar el sistema.
Hipòtesi insolvent? Potser sí, però és aquell tipus de propostes de les quals cal armar-se per a superar la situació present.
