ARTICLE D’OPINIÓ
Sebastià Ribes, membre d’Entesa per Sabadell
Recentment la Generalitat de Catalunya ha publicat el resum anual sobre la qualitat de l’aire, segons les dades recollides durant el 2016. Com observadors diaris de la informació emesa (es pública a Internet) per les estacions de recollida, podem dir amb llenguatge clínic que el nivell de contaminació, amb petits alts i baixos respecte l’any anterior, es manté estable dins d’una gravetat. Dit d’altra manera cada dia és més preocupant que no s’aconsegueixin avanços significatius en la descontaminació atmosfèrica, i persisteixin els efectes nocius sobre la salut de la població resident a Catalunya.
Tanmateix sorprèn que un any més el resum de l’estudi mantingui un to triomfalista (pag.11): “En termes generals, les dades indiquen que la qualitat de l’aire a Catalunya és bona”. Bé, doncs ja no cal seguir, tranquils, el país està perfecte… com no podria ser d’altra manera a les portes d’independitzar-se. Podem suposar que les 44 pàgines següents, feixugues i monòtones, són només per satisfer als maníacs detallistes en dades estadístiques.
Si posem cara de maníac i passem pàgina, se’ns mostra una Catalunya dividida en zones, en les quals podem identificar tres grans àmbits territorials. El primer, marcadament metropolità, posa de manifest una presència excessiva de diòxid de nitrogen. Altres fonts d’investigació asseguren que l’impacte sobre la salut d’aquest nivell de contaminació significa, entre altres efectes, la mort prematura d’unes 3.500 persones l’any. Ep! Es cert, no és a tot Catalunya, només es refereix al 6 per cent del territori. Afecta al 58 per cent de la població? No importa, podem asseverar que “…la qualitat de l’aire a Catalunya és bona”.
Un segon àmbit, a l’interior i més rural, de gran abast territorial es veu afectat per la presència excessiva d’ozó. Un gas contaminant causant de problemes i malalties respiratòries, irritacions d’ulls i coll, disminució de la funció pulmonar, etc. Fins i tot provoca la disminució en el rendiment dels cultius. Originat en part per la dispersió del diòxid de nitrogen generat a la zona metropolitana i transportat per les brises marines. Però cap problema, inclou el 72 per cent del territori però només afecta el 18 per cent de la població “…la qualitat de l’aire a Catalunya és bona”.
Ens queda una tercera part intermèdia, dins d’una diagonal que serpenteja entre les dues zones esmentades. Ocupa el 24 per cent del territori i acull el 22 per cent de la població. No posa de manifest significatius nivells de contaminació, tret dels sis moments puntuals que la ciutadania d’Igualada s’ha trobat sota els afectes dels gasos del sulfur d’hidrogen. Poden estar tranquils: “…la qualitat de l’aire a Catalunya és bona”.
Fins aquí a vol d’ocell. Si el maníac entra més al detall, òbviament a la zona metropolitana, observarà grups de persones (Barcelona, Mollet, Sant Andreu, Sant Adrià, Terrassa, Sabadell) que fa anys es troben sotmeses als efectes del diòxid de nitrogen, per damunt dels llindars considerats avui admissibles. O sigui amb moltes més probabilitats que les seves constants de salut es vegin perjudicades. Per qui viu i treballa en aquestes poblacions “…la qualitat de l’aire a Catalunya és bona”?
Encara gaudim del dret a estar informats sobre allò que afecta a la nostra salut, si més no cap Constitucional ens l’ha denegat. Doncs per què no es deixen de banda les afirmacions grandiloqüents i les justificacions de consolació, que podem llegir en el resum, sobre les incidències dels fenòmens atmosfèrics o la similitud amb altres ciutats i països de la UE, que només emmascaren la situació real?
Per què no es diu que estan fracassant les mesures aplicades fins ara? Que com a molt en alguns casos s’han obtingut només millores del 1 per cent o 2 per cent, i a curt termini ens cal reduir la contaminació a la meitat si volem que el verí invisible deixi de matar.
Si us plau! Parlem de la salut de la població.
