La Rambla, durant el desconfinament. Autor: David B.

‘Sense canvi no hi ha futur’, per Ernest Espinós (Moviment Veïnal del Sud)

ARTICLE D’OPINIÓ
Ernest Espinós. Moviment Veïnal del Sud

Aquestes últimes setmanes s’estan escoltant i llegint multitud d’opinions sobre el que s’hauria de fer per defensar-nos i sortir de la crisi econòmica que ens espera fruit de la pandèmia de la Covid-19. En el 2008 quant començà la darrera crisi -que el govern socialista va negar malgrat l’evidència-, també van sorgir corrents d’opinió dins i fora de governs del nostre entorn que afirmaven que el capitalisme més salvatge havia arribat al seu punt i final i que s’havia de replantejar un nou tipus d’economia, això sí sota el marc del capital, fou quant començaren a popularitzar termes com refundació, capitalisme social o humanitzat, etcètera.

En el camp dels intel·lectuals o tertulians, també va començar una carrera per veure qui és desmarcava de les tesis neoliberals i proposava noves receptes econòmiques, això sí, sense tocar el moll de l’os del sistema. També a dia d’avui es tornen a repetir les mateixes frases que al 2008, i per altra banda els màxims responsables de l’empresariat espanyol i del nostre país han començat a sortir en tromba als mitjans de comunicació afins, per, no demanar, si no exigir un pla de reformes econòmiques i socials. Així és com es consolidaren les retallades que ara amb la Covid-19, amb menys recursos i pitjors condicions, han provocat un augment de la mortalitat, amigues i familiars que ara només podem fer que recordar-les.

Per facilitar l’aplicació d’aquestes mesures neoliberals i retallades salvatges, així com per dificultar la resposta de les classes populars al carrer, van aprovar l’infame llei mordassa, i és en aquest context en que es va gestar el moviment 15M. Aquest fou un procés de llums i ombres, però també de descobriment del paper que durant molts anys ha jugat el bipartidisme i els sindicats grocs CCOO i UGT, domesticats per les grans subvencions que reben de l’Estat. El massiu moviment en alguns moments va posar contra les cordes el govern espanyol del PP i va significar un veritable terratrèmol polític. En aquest sentit uns quants joves vinculats a la Universitat de la Complutense de Madrid aprofitaren per impulsar el projecte de Podemos, que per sorpresa de tothom va entrar al Parlament Europeu amb cinc diputats i un programa radical d’esquerres que ja no té absolutament res a veure amb l’actual, amb un paper galdós en el govern pretesament progressista que continua aplicant la llei mordassa i les pitjors polítiques hereves del 2008. El cercle s’ha tancat definitivament, de prendre el cel per assalt a formar part dels engranatges del règim del 78…

Sigui com sigui, ens endinsem en una crisi econòmica de grans proporcions que es suma a la crisi climàtica vigent. Aquesta crisi, com diuen algunes veus molt autoritzades, ens obliga a reflexionar i repensar-nos, o fem un canvi radical en el nostre sistema econòmic o ens anem a la desaparició de la nostre espècie.  Serem capaços de conscienciar-nos tots i totes de què hem de canviar el nostre model de viure?

Un petit exemple del que ja comença a despuntar en aquests últims dies és la proposta de la regidora de mobilitat de Barcelona, que aposta per fer un canvi profund en el model industrial i que les empreses d’automòbils canviïn el seu procés productiu per no seguir perjudicant greument el medi ambient. A faltat poc per a que els diferents lobbies del sector de l’automòbil se li tiressin al coll, i es evident que si li preguntem als treballadors i treballadores de Nissan i la SEAT probablement tinguin la mateixa percepció. Aquesta perversa posició es repeteix en molts altres sectors com l’aeri o marítim, el de les nuclears o petroquímiques, grans corporacions que malgrat tot, acaben rebent suport per part dels treballadors i veïnat davant la  por de quedar-se sense feina i d’un futur de pobresa, acceptant el xantatge i el perill de la seva salut.

És en aquesta disjuntiva tant urgent, en aquest tipus de situacions on es descobreixen realment les contradiccions i els interessos de classe. I com sempre les classes populars es troben en inferioritat davant els grans poders fàctics, econòmics, premsa ideològica… aquests dies sense cap rubor veiem com s’ha conformat una Comissió de la Reconstrucció, però això ja sabem que vol dir, facilitar des d’una visió del capital mesures econòmiques per afavorir a l’empresariat, els bancs, retallar la despesa pública, allargar les concessions de les autopistes, etcètera.

I perquè les classes treballadores es vegin amb dificultats per protestar, arribaran acordant amb els sindicats domesticats CCOO i UGT algunes propostes que aquests puguin presentar com a grans concessions del govern que com sempre s’acaben quedant al calaix d’algun ministeri, i si això no fos prou per aturar les mobilitzacions ja aplicarien la llei mordassa i altres mesures de confinament. Una cosa és prometre i l’altre és donar, quant un ja es troba assentat en una bona cadira.

Davant el que ens pugui venir pels pròxims mesos i anys les entitats socials, moviments associatius, sindicats de classe, associacions ecologistes… crec que pel bé de totes, haurien de crear espais de debat per fer propostes clares de defensa de les nostres espècies, humana i animal, i fer front plegats a l’ofensiva del capital per construir resistències i alternatives que puguin reunir grans majories socials.