ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte
La gestió urbana en sentit ampli, o urbanística per ser més precís, va assolir en l’època Farrés una actuació molt intensa. No parlem solament de projectes, parlem sobretot de la seva execució. Això fa uns 20 anys que va acabar. Aquesta gestió intensa va comptar amb un instrument específic: l’IDES (Institut pel Desenvolupament Estratègic de Sabadell). Aquest aparell va fer possible la dinàmica activa en l’Eix Macià, la urbanització dels parcs de Catalunya, del Taulí i del Ripoll, i la renovació del Centre urbà. Resolgué una inversió de molts milions d’euros (llavors, milers de milions de pessetes). Aquesta acció assegurava la transformació de la ciutat, més enllà de les limitades possibilitats del pressupost municipal d’inversió. Aquesta eina en completava molt bé una altra, però immobiliària, que és VIMUSA, l’empresa municipal.
Aquesta aparell municipal comptava amb tècnics del propi ajuntament, només que organitzats en una estructura dinàmica, amb certa autonomia de gestió i sobretot amb l’encàrrec de fer possibles unes inversions notables en un temps programat. Aquell aparell va gestionar molts fons econòmics, procedents de l’actuació immobiliària de l’Eix Macià, de fons europeus, algunes contribucions fiscals i inversions del pressupost municipal. La incidència d’aquesta gestió en el Sabadell actual és més que evident i, en tot cas, les dues dècades passades des de llavors posen de relleu que aquell llindar no ha estat mai superat, ni volgudament igualat. I, a més, s’ignora que algunes d’aquestes inversions mereixen ser posades al dia perquè, en una ciutat, et mous o caus.
L’element de força va ser un programa previ, pensat, discutit i treballat, saber quina ciutat es volia, fet que calia contrastar i fer participar en l’opinió a prou gent, però des d’idees clares. En l’experiència de l’IDES va haver-hi una gran col·laboració entre administracions i també cal fer esment de la col·laboració públic-privat, sempre amb direcció municipal. Tot plegat amb moltes hores de treball dels tècnics involucrats i responsables i amb una direcció política portada en particular per Antoni Farrés, Dolors Calvet i Antoni Sorolla.
Passada l’època Farrés, el nou alcalde Bustos va dissoldre l’IDES, només arribar, i amb ell una orientació determinada de la gestió urbana. A partir d’aquell moment desaparegué un equip coherent per ser substituït per l’acció directe de l’alcalde amb un vincle immediat amb el cap del departament d’urbanisme. Va néixer l’urbanisme ‘a la carta’ que va consolidar operacions concretes amb l’avinentesa dels propietaris. Així fou la transformació de l’ABB en l’actual Fira i edificació residencial (partint d’un sòl que era industrial). El mateix es pactà a l’Artèxtil i es va arribar a intentar al Club de Natació de la Gran Via. L’especulació de la bombolla immobiliària, fins 2008, ho va facilitar. Més lluny del centre, es va consolidar el pla parcial de Can Gambús (avui gairebé buit) i el de Sant Pau de Riu-sec, promès com a parc industrial ‘tecnològic’ i executat com a simple polígon comercial al marge de l’estructura de la ciutat, un fet que fins llavors sempre s’havia bandejat com a una opció molt negativa.
El final del govern Bustos ha significat eliminar aquesta pràctica d’urbanisme a la carta, personalista i sense una mirada general ni projectes de ciutat. Aquesta actuació ha estat superada positivament, cert, però no substituïda per la recuperació d’una gestió activa del futur de la ciutat. El signe més evident és que l’IDES, o alguna eina semblant, mai no ha estat enyorat i aquest fet és molt significatiu. No hi ha cap indici que aquest instrument hagi estat ni valorat i, diria que, fins i tot, la major part dels regidors ignoren completament la seva existència. Sense uns instruments específics no hi ha acció política possible. Sense un instrument de gestió urbanística no hi pot haver una gestió urbana potent. Per aquest fet, la crítica a la gestió del recent govern municipal pot portar a demanar-los en la propera campanya de les municipals: recuperareu l’IDES?
La resposta no podrà ser negativa perquè el combat entre partits porta sempre a la competició: jo faré més i millor!. Per tant, aviat ens prometran la recuperació d’un potent instrument de gestió urbanística. La qüestió de fons, o la millor pregunta, serà, doncs: el penseu fer servir? Intentareu una gestió de la dimensió de fa vint-trenta anys? Podeu30 pensar que la ciutat no mereix la recuperació d’una actuació d’aquella dimensió? O de forma més punyent podem preguntar: teniu una bateria de projectes urbans amb categoria com llavors hi havia? La resposta serà positiva també: oi tant, només faltaria! Però la realitat és més prosaica: no hi són, ni se’ls espera. La dinàmica actual de “revisió del Pla General” és purament interna, funcionarial i macada de tota voluntat política de nivell. Com ens diu a la porta de l’infern de Dant: “oblidem tota esperança”, a no ser que encara sigui possible una sotragada externa.
