ARTICLE D’OPINIÓ
Carmel Montllor. Secretari de Política Municipal del PSC de Sabadell
Les pròximes eleccions del 23 de juliol representen la contraposició de dues visions de país diferents. Per una part, una visió conservadora de dretes, que es considera l’única força legitima per exercir el poder (utilitza el terme “govern il·legítim” per definir l’actual govern), que supedita l’interès general a un concepte de llibertat lúdic i buit contingut (dret de sortir a prendre unes canyes en plena pandèmia) i que fa servir una potent xarxa de mitjans de comunicació afins per contaminar l’opinió pública, construint relats farcits de simplicitats i mentides, repetits de forma obsessiva a una d’una ciutadania angoixada pels canvis disruptius del món actual. Per una altra part, una visió progressista d’esquerres, que, amb l’objectiu de no deixar ningú enrere, gestiona amb èxit la complexitat del present.
Els problemes que ha afrontat el govern central durant la legislatura han estat enormes (pandèmia, escassetat de matèries, inflació i guerra d’Ucraïna). Davant l’emergència, ha actuat de forma proactiva i ha aprofitat la coordinació i el suport de la UE per vacunar amb èxit a la major part de la població, per protegir a empreses, treballadors i població en general (crèdits a tipus d’interès reduït, expedients de regulació temporal d’ocupació i ajuts directes), per canalitzar 140.000 milions d’euros de fons europeus Next Generation destinats a transformar l’economia amb instruments com els PERTE (Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica) i per adoptar mesures per reduir l’increment de preus, especialment els de l’energia. S’han introduït també canvis legislatius en molts àmbits que han beneficiat al conjunt de la ciutadania: salari mínim interprofessional, reforma laboral, ingrés mínim vital, impost beneficis extraordinaris banca i empreses energètiques, revalorització de pensions, memòria democràtica, llibertat sexual, eutanàsia, habitatge, indults i eliminació del delicte de sedició per reconduir la situació política a Catalunya.
Malgrat les dificultats, Espanya ha evolucionat de forma positiva en els darrers cinc anys i així es pot constatar en indicadors com el nombre d’afiliats a la Seguretat Social (de 18,9 milions a 20,8 milions), la contractació indefinida (del 10% al 44%) o el salari mínim interprofessional (de 735,90 €/mes a 1.080 €/mes). També ha guanyat protagonisme en l’àmbit europeu i, segons totes les dades disponibles, com les que acaba de publicar l’OCDE, la millora de les previsions pel 2023 se situa per sobre de la mitjana de la UE: inflació 3,9% (UE 5,8%) i creixement PIB 2,1% (UE 0,9%).
Amb aquestes dades força favorables, costa d’entendre que els resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques hagin estat en conjunt decebedors per a l’esquerra i que floti en l’ambient una certa desmotivació per afrontar les eleccions generals de 23 de juliol. La por que s’estén per la societat davant un futur complex i incert, el potent discurs mediàtic i manipulador de la dreta i les dificultats per accelerar la millora de les condicions de vida dels sectors més vulnerables de la societat, ho expliquen en bona part, però més que incidir en aquests factors, cal veure que es pot fer des dels partits progressistes per revertir la situació.
- En primer lloc, s’ha de millorar el discurs, evitant que les discussions internes, pròpies de qualsevol govern de coalició, arribin de forma continuada a l’opinió pública. La fragmentació política implica la creació d’aquests tipus de governs, que funcionen correctament si els partits s’hi integren a partir d’acords de programa i amb el compromís de prioritzar l’acció de govern. Això és compatible amb el dret de cada partit a posar en valor la seva contribució a la governabilitat, però el que no és admissible és actuar a la vegada com a govern i com a oposició, amb el pensament posat en les pròximes eleccions.
- En segon lloc, cal entendre que determinats canvis rupturistes, que afecten de forma significativa al marc mental d’àmplies capes de la població, s’han de fer amb més rigor, evitant cert elitisme intel·lectual o errors greus en la seva implementació. Aquest seria el cas de la “llei trans”, amb mancances de consens i pedagogia, i de la “llei del només sí és sí”, amb la reducció de penes dels que ja estaven condemnats.
- En tercer lloc, s’ha de prioritzar la resolució de les dues causes principals que cronifiquen pobresa: la manca de llocs de treball dignes i d’habitatges assequibles. Si bé en aquesta legislatura s’han produït avenços, queda camí per fer i això significa aprofitar els fons Next Generation per transformar la nostra economia i incrementar el parc d’habitatges socials de lloguer, a través de la intervenció directa de les Administracions i de la col·laboració publicoprivada, utilitzant totes les opcions disponibles (construcció, rehabilitació, compra, habitatges buits, etc.).
- En quart lloc, s’han de posar mitjans per evitar la creació de guetos en els antics barris obrers de les nostres ciutats, perquè com va escriure l’economista Jonn Maynard Keynes “en una democràcia són les condicions de frustració i de penúria d’una part significativa de la població les que obren la porta al feixisme”. I sincerament en aquests barris no hi ha feixistes que voten a Vox, sinó persones que donen suport a aquest partit com a forma de rebuig, perquè ho estan passant malament i tenen la percepció que des de la política no es fa res per canviar la seva situació. Només intensificant les polítiques socials i millorant el discurs serà possible revertir la situació.
S’ha de valorar la feina feta en aquesta legislatura, reconèixer i aprendre dels errors i il·lusionar a la ciutadania perquè vagi a votar i així poder continuar una obra de govern de llarg recorregut. La disjuntiva està clara, s’ha d’escollir entre una dreta conservadora, que prioritza els interessos de les elits, i una esquerra progressista, que busca assumir els reptes de forma col·lectiva i integradora. Cal tenir memòria històrica i no quedar-se a casa el 23 de juliol, perquè com deia un antic eslògan electoral “si tu no hi vas, ells tornen”.
Foto portada: Alberto Núñez Feijoo i Santiago Abascal, en un acte institucional.
