ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista

Ha semblat en els darrers temps que la reclamació de sobirania era més lleu que la d’independència, com si aquella fos només formal respecte els continguts plens de la independència, com si la primera hagués estat només el primer pas de la reivindicació de la segona. I potser no és cert. Potser el més profund és el sobiranisme. Perquè, a fi de comptes, ets independent com a resultat de ser sobirà, perquè l’autodeterminació és el resultat del principi democràtic aplicat a un grup humà.

Antigament hom podia ser independent i no democràtic, amb exemples a la major part de la història, però avui el camí i el valor principal és la democràcia i llavors, a la millor, i només com a conseqüència, pots assolir un Estat propi. I és cert que la sobirania ha perdut exclusivitat, perquè esdevé compartida, per exemple amb Europa. La sobirania és la clau, perquè tota sobirania, també la compartida, ha de ser lliure i assumida. I és cert que cada elecció ratifica la constitució als països democràtics, excepte si la desautoritza una minoria significativa, com ens ha passat a nosaltres,.

La reacció virulenta de l’Estat espanyol a les demandes catalanes no parteix només de la confrontació amb la hipòtesi de la independència, sinó sobretot de l’exercici de sobirania, de baix cap amunt. En nom de la sobirania “compartida”, amb els pobles d’Espanya i amb Europa, ens la volen treure sencera, com si ja l’haguéssim perdut del tot. En nom de les Cortes, la nostra sobirania, ens diuen, ja no val res.

I és que la sobirania es fonamenta en el rei, si va de dalt o baix, o en el poble, establerta llavors de baix cap amunt. La formulació que el poble espanyol és únic, de que la sobirania radica a les Cortes, o que un canvi constitucional s’ha de fer en aquesta cambra, no treu que el diputats són expressió de la sobirania popular, que es deuen a ella i que només és acceptable un consens sense imposició de força bruta i que totes les expressions del concepte poble són legítimes. Per exemple, els estatuts d’autonomia es referenden, encara que es pactin. Per això, la sentència del Constitucional del 2010 va ser una destrucció d’un fil conductor de sobirania.

El capgirament de la sobirania es deu a una inversió completa dels valors, la qual permet la dinàmica dels poders de l’Estat espanyol de cara a limitar el paper del principi democràtic i el respecte a les minories, amb la conseqüència del deteriorament de l’equilibri de poders. Aquests han esdevingut “independents”, amb anarquia i jerarquia entre ells: ara mana un, ara preval l’altra, tot subvertint la cultura democràtica d’un contrapès endreçat. No hi ha d’haver poders independents sinó separats i en equilibri per cultura democràtica. El plantejament de la independència dels poders configura una anarquia de dretes. Els jutges són independents, com tot professional, però els poders només són separats, però en equilibri. El mateix increment de la figura del rei obeeix a la mateixa involució de deteriorament de la lògica democràtica contraria al seu aprofundiment.

Per aquests motius, no constitueix cap retrocés la defensa democràtica, encara que pugui semblar que aquesta aparca els aspectes més directament independentistes, perquè l’autodeterminació parteix del sentit democràtic i no d’una drecera que puguem obtenir o ens puguin concedir graciosament.

Més aviat seria un principi assolit com conseqüència de l’aprofundiment democràtic, o de la lluita amb la bandera democratitzadora. La possible drecera trenca també, o malmet, la cohesió social del poble, i només la democràcia assenta i solda la societat. I aquesta pot resoldre, quan s’escau, un conflicte per la via referendària. La involució de l’Estat ha jugat a la divisió social, sobre la base de la nostra errada en el “tenim pressa”. Per tot plegat, no és cap reculada el fet de plantejar la lluita en favor del principi democràtic i de la legitimació de tots els poders en el poble, sinó que representa el mateix objectiu d’autodeterminació, un principi a recórrer, però, per un camí més ample, amb més base i sense dreceres imaginades.