ARTICLE D’OPINIÓ
Silvia Carrasco, Feministes de Catalunya
Aquesta setmana han anat més enllà. El braç més violent dels que no ens accepten lliures i iguals, diferents i poderoses perquè som nosaltres les que donem la vida, ha assassinat tres menors: Ana i Olivia, les dues filles de Beatriz, i Rocío, la jove mare d’una criatura de quatre mesos, destrossant per sempre les vides dels qui les estimen a totes. Sí, aquesta setmana les notícies en parlaran una mica més i tothom farà declaracions amb la veu trencada. Amb aires transcendentals, parlaran d’impotència i haurem d’aguantar els perfils psicològics d’aquesta col·lecció de criminals que segueixen el mateix patró: són masclistes, són una banda, creix a les escoles i a les famílies, als llocs de treball i als de lleure, als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Tothom ho ha vist i tothom ha fet veure que no ho veia. Ningú no els ha educat per a cap altra cosa ni els ha parat els peus a temps.
Cada vegada més, es defineix col·lectivament la masculinitat des del poder i la dominació en comptes de les relacions lliures, basades en el desig recíproc i en el bé comú al que aspirem des de les utopies de l’emancipació. Si no s’hi fa res, ens anem acostant a una societat pornificada i narcisista on perdem, més que ningú, les dones i les criatures, a mans dels que relativitzen i desdibuixen el sexe i l’edat per normalitzar l’abús en totes les seves dimensions. El fet és que augmenta la violència contra les dones i les joves enlloc de disminuir.
Des de principis d’any, Feministes de Catalunya, organització nascuda a Sabadell que ja ha crescut per tot Catalunya, selecciona cada diumenge notícies setmanals de violència masclista per publicar les que caben en un minut online al #MachistonPost. Una selecció feta amb un dolor insuportable. Ningú no pot al·legar ignorància. El passat 25 de novembre, amb motiu del dia internacional per l’erradicació de la violència masclista, vam dedicar una setmana intensiva a la informació i la sensibilització, mentre el Parlament de Catalunya tirava endavant, sense explicar-ho a la societat, la reforma de la Llei catalana 5/2008 dels Drets de les dones a eradicar la violència masclista. Una reforma que ha redefinit el subjecte d’aquesta violència (dona n’és qualsevol que se’n declari) i n’ha deixat fora les formes més execrables i freqüents (publicitat sexista, turisme sexual, explotació sexual, pornografia, etc.), tot i les protestes i campanyes que vam dur a terme les feministes. La nova llei no dedica ni una línia seriosa a la prevenció, als nois i als homes, al canvi cultural radical que necessitem urgentment. Al contrari, el canvi més significatiu que aporta està inspirat per l’agenda queer, que esborra el sexe i transforma l’opressió de les dones, el gènere (tot allò que s’atribueix falsament a “ser home” o “ser dona” per mantenir la jerarquia), en una identitat “sentida”.
Si ha de ser considerat una dona qualsevol que se’n declari, es converteixen en inútils les polítiques d’igualtat que protegeixen les dones de la desigualtat estructural que patim. L’augment de la violència contra les dones i, en paral·lel, la desaparició legal de les dones basada en el sexe és una tempesta perfecta per al retrocés en els nostres drets.
La violència masclista no és una fatalitat ni l’exerceixen uns llops solitaris trastocats. És la forma que té el poder patriarcal per mantenir-nos subordinades malgrat el que diguin les lleis. Però la realitat és que les dones i les nenes reals no li importem a ningú. Des de Feministes de Catalunya vam interpel·lar diàriament tots els partits durant la campanya electoral del passat 14 de febrer amb dades i preguntes sobre què farien per protegir els drets de les dones, amb el resultat decebedor d’un silenci i un desinterès gairebé absoluts.
Silenci i desinterès que se suma a l’exercici de fer veure que eliminen la desigualtat per la via d’eliminar les dones, una moda que ha seguit el nou President de la Generalitat, Pere Aragonès, al seu discurs d’investidura, parlant de “pobresa menstrual”. Aquesta i altres expressions esborren la realitat material del sexe i les condicions materials de vida de les dones en favor d’un imaginari ideològic antifeminista. “Cossos gestants”, “pares d’intenció”, i noves conselleries i regidories que es diuen “feminismes” en plural, una elecció a la carta en el més pur estil neoliberal del client i la seva satisfacció com a principi polític. Fins i tot dir dona o dir mare ja comença a estar penalitzat amb multes a mesura que avança la legislació transgenerista a d’altres països i que tant li agrada al govern de la Generalitat, a d’altres partits postmoderns, al Big Pharma i a la resta de les grans corporacions que financien la seva agenda. Però la violència, l’explotació sexual, l’explotació reproductiva, la bretxa salarial, la pressió sexual i social contra els nostres cossos, la ridiculització i el menyspreu, l’assassinat masclista i la tortura vicària, tot això, ho patim les dones. Només ho patim les dones, tant és com ens vulguin anomenar, ni quina neollengua s’inventin.
Aquesta doble distòpia que afegeix al terrorisme masclista els nous canvis legislatius que esborren legalment el sexe en favor de l’autodeterminació “de gènere”, no és ciència-ficció encara que ho sembli, i sempre te conseqüències negatives per les dones. Per exemple, a Canàries han passat més coses aquests dies, tot i que la majoria dels mitjans no se n’hagin fet ressò. A Fuerteventura, el criminal confés de l’esgarrifós assassinat de Vanesa Santana, Jonathan Robaina, es va auto-declarar dona el primer dia del judici (tres dies després que s’aprovés la Llei Trans autonòmica al parlament canari), fent-se tractar pel seu nou nom, Lorena, i com a dona a tots els efectes, que inclouen un mòdul propi per un violador i feminicida: un crim de terrorisme masclista que podria no ser comptat com a tal, perquè hauria tingut lloc “entre dones”. Això ja està passant. Desdibuixar ser dona també serveix per esborrar els delictes que només patim les dones.
A la ficció cinematogràfica i literària proliferen cossos impossibles inventats amb bisturí o cossos de noies i nenes mortes. Però sempre ho son a mans de pertorbats enxampats in extremis per detectius individuals obsessionats, en relats que ni interpel·len ni expliquen el context patriarcal -les dones a partir d’una certa edat, ja no tenim ni morbo com a cadàvers per iniciar una investigació. L’última banalització és una sèrie d’aventures adolescents protagonitzada per un grup de nois acabada d’estrenar a Movistar+, que arrenca amb els fets, el lloc i el temps del segrest, tortura i assassinat de les tres noies d’Alcàsser que havien anat a ballar. A més de l’escandalós tractament periodístic que va tenir per part d’algunes cadenes de televisió en aquell moment, ara es reinventa el relat excloent-ne el terrorisme masclista tot introduint… uns éssers d’altres mons. Llavors també es va escandalitzar i indignar tothom.
No deixem que torni a passar. Aturem-nos a pensar per entendre què està passant, cap on anem i què hi ha en joc. Els ho devem a totes. Les feministes ho farem.
