‘Tornarem a Bruges’: Acomiadar una època

TORNAREM A BRUGES

El dissabte vam anar a Alcorcón a acomiadar una època. Vam perdre 4-0 però el resultat aquesta vegada va afectar molt poc a les sensacions post-partit. Era un dia de comiats, i després d’unes quantes hores emotives, unes quantes hores d’assimilar que aquella tarda a Santo Domingo havia estat la última, vam anar, jo i uns quants amics, a celebrar el que hem viscut aquests darrers anys.

Feia mesos que no sortia de festa i que no bevia una copa, però dissabte a la nit a Madrid em vaig desfassar com no em desfassava des de Vitoria la nit de l’ascens d’Eibar. No em pregunteu per què, però la nit de dissabte em va recordar molt a aquella. Vitoria estava present en tot. I no va ser una nit de nostàlgia ni d’amargura. Va ser una nit de celebració. Una nit d’homenatge a com ens ho hem passat de bé durant aquest temps.

Hi va haver coses tontes, coses que ja sé que només m’emocionen a mi, però que m’emocionen. M’emociona que al minut 92 i mig d’un partit que estem perdent 4-0, que és l’últim i que no ens hi estem jugant res, Lluís Carreras corregeixi una acció al sabadellenc Arnau García, al qual acaba de fer debutar al futbol professional.

M’emociona perquè Carreras se’n va i d’aquí mig minut s’haurà acabat tot, però el professional ho és fins al final i l’Arnau, com qualsevol debutant, necessita que el corregeixin el primer dia i li estiguin a sobre. Encara que no hi hagi res a fer. Va ser la última instrucció de Lluís Carreras com a entrenador del Sabadell.

Però no parlo només de Carreras. La sensació de final d’època va més enllà. Se’n va gent que ha estat molt important en aquest club: jugadors, staff tècnic… I, no ens enganyem, la inversió japonesa començarà a notar-se a partir d’ara. Només cal llegir a Sakamoto a la magnífica entrevista d’Albert Robledillo a El 9 Esportiu de la setmana passada per entendre-ho. Jo no sé com serà el club a partir d’aquest estiu.

No sé si serà millor o si serà pitjor. Però serà diferent, segur. És curiós, perquè la percepció que es té del futur del Sabadell canvia molt quan parles amb gent de dins i quan parles amb gent de fora. Entre els jugadors de la categoria hi ha la percepció que el Sabadell serà l’any que ve un equip molt fort a la divisió. “Els jugadors volen anar al Sabadell”, m’han dit dues persones diferents aquesta darrera setmana. “Als vestuaris de Segona es creu que el Sabadell l’any que ve estarà a dalt i que és un lloc magnífic per anar”. En canvi, si parles amb gent de dins no pots deixar de sentir incertesa i preocupació. Però era normal que això passés.

Ara mateix hi ha una normativa difícil d’entendre que obliga als clubs que pugen a Segona a fer una ampliació de capital inassumible en la situació econòmica actual de la societat. Això, vulguis o no, t’afecta. Et pot afectar no podent completar-la i baixant (que és el que pot passar-los al Lugo i al Mirandés); et pot afectar fent veure que la completes sense haver-la completat de manera reglamentària i baixant també (d’això acusen al Guadalajara) o et pot afectar havent de vendre la majoria de les accions a qui pugui pagar-les (sigui qui sigui aquest algú; sigui d’on sigui; tingui les intencions que tingui). Sakamoto i la seva gent van salvar al Sabadell del descens administratiu a Segona B. Però ara aquest és el Sabadell de Sakamoto i la seva gent.

És també per això que dissabte vam anar a despedir una època.

Comments are closed.