‘Tornarem a Bruges’: Guadalajara un any i mig després: ens hem fet grans

TORNAREM A BRUGES

Sóc bastant cagat i no em sentiré salvat fins que en tinguem 50 -o més, si veig que els de baix segueixen sumant-, però és evident que la nostra situació actual és privilegiada. He estat comparant classificacions i jornades i, atenció… perdent els 9 propers partits seguits estaríem igual que l’any passat. Aquesta és la dimensió del nostre creixement, de la nostra adaptació a la categoria, de la nostra superior competitivitat en aquesta 2012-2013.

Vaig estar la temporada passada a Guadalajara. Ho recordo bé. Érem l’equip de moda, jugàvem en divendres i l’expedició va marxar el mateix matí en AVE directe. El dia abans s’havia celebrat una festa a la Masia del Barça i Guardiola havia agafat Carreras i se l’havia emportat a parlar en secret darrera uns arbres. Els diaris esportius barcelonins li dedicaven una pàgina sencera a aquella conversa i insinuaven que, qui sap, potser en Pep estava escollint successor mentre la premsa intentava endevinar què deien. “Lluis, ets a tots els diaris”, li vaig dir, i em va contestar: “Això no pot ser bo!”.

Unes noies van baixar a l’estació d’abans -no recordo quina era- i presumien que els jugadors d’un equip en posició d’ascens a Primera les havien mirat. Estàvem tots en un núvol, en un núvol que es començaria a desinflar amb un gol de falta d’Ernesto i una enrabiada brutal a l’acabar el partit. Carreras, empipat, no tenia gaires ganes de parlar amb la premsa de Guadalajara, que li preguntava amb sorna que com es podia perdre un partit tenint un 70 per cent de possessió. Juvenal va sortir emprenyat amb el món i quan l’equip se’n va anar amb autocar ens vam quedar a la freda nit castellana buscant un lloc on menjar un frankfurt. Havíem perdut el partit que sempre perdíem: el dels camps petits, el públic agresiu, el rival pressionant i nosaltres incòmodes. Des d’aquell dia, el Guadalajara ens fa poca gràcia. Anar-hi ahir feia una mandra brutalíssima.

I hi vam empatar. Hi vam empatar i hi vam poder guanyar. Hi vam empatar començant perdent, que encara té més mèrit. El partit ens deixa algunes conclusions molt positives. La primera, la confirmació de la solidesa defensiva ja exhibida a Xerez: un gol en contra en dos enfrontaments seguits a fora i molt poques ocasions dels rivals. La segona, el bon partit de Llorente i Longás. A Llorente, que m’havia encantat l’any passat amb el Villarreal B, l’havien condemnat dos factors: el nivell altíssim de Juanjo i la renuncia a jugar amb dos pivots vist el rendiment extraordinari de Moha i Hidalgo com a interiors d’anada i tornada. Que el segovià pugui aportar coses d’aquí al final és una gran noticia. A Longás se li veu molta classe i ofereix un perfil diferent al dels mencionats Moha i Hidalgo. No és tan d’arribada per sorpresa i pot anar-nos molt bé per buscar passades impossibles entre cossos de rivals tancats. Diguéssim que respon a un perfil que no teníem a la plantilla des que va marxar Puigdollers.

Dissabte vinent es juga a la Creu Alta el partit més il·lusionant des del d’Eibar. No dic el més important: els que vam tenir l’any passat amb la permanència en joc ho eren més. Però feien patir, i aquest el que fa és il·lusió. Perquè mai havíem estat tan a prop de lluitar per tornar a Primera. Òbviament, segueixo pensant que això no se li pot demanar pas a aquest equip, però sí que ha de ser el missatge que s’ha de llançar a la ciutat. Si guanyes a la Ponfe, ets de debò enmig d’aquesta aventura. I no serà gens fàcil, gens. És un rival amb més nivell que nom. Un equip al que sembla que l’hagis de guanyar bé sí o sí només perquè penses que són menys que nosaltres com a institució. I aquests partits ens costen molt. És un dia per anar al camp, per empènyer entre tots per seguir mantenint un somni que ens semblava impossible. Sabadell-Ponferradina; partit grandíssim.