Antonio Hidalgo

‘Tornarem a Bruges’: Hidalgo: quan la professionalitat s’apropa a la passió

TORNAREM A BRUGES

Per deixar les coses clares des del principi: aquesta no serà mai una columna que pugui restar. No serà, doncs, un exercici periodístic crític que jutgi les coses des de la neutralitat. Parlaré del Sabadell en primera persona perquè és el meu club i hi estic connectat. No ajudaré a que es faci soroll en contra d’entrenadors o jugadors que defensin els nostres interesos amb professionalitat. Intentaré ajudar –si és que en el futbol es pot ajudar des d’una columna d’opinió- a que anem tots junts, no oblidant mai que, per la magnitud social que tenim ara mateix com a institució, estem lluitant per objectius que estan molt per sobre de les nostres possibilitats.

Antonio Hidalgo va arribar a Sabadell al mercat d’hivern de l’any passat. Fa tot just un any, i tot i això ningú troba estrany que llueixi el braçalet de capità quan no juga Juvenal. Sabíem, quan va arribar, que era de Canovelles, i sempre ens ha fet gràcia tenir jugadors del Vallès Oriental, perquè tot i ser oriental, no deixa de ser Vallès. Portava mesos sense jugar després d’haver baixat a Segona Divisió B amb un Tenerife que a priori presentava una plantilla espectacular. Estava a punt de fer 33 anys. Alguns, reconeguem-ho, vam dubtar. Carreras el va convocar la mateixa setmana que va arribar: “És un jugador de Primera Divisió”, va dir, i el va fer debutar d’immediat com a titular a Sòria. Poc més d’un any després, ha jugat ja 40 partits oficials amb la samarreta del Sabadell, 35 d’ells com a titular.

El 17 d’octubre passat, el mateix Córdoba que va acabar jugant contra el Barça arribava a la Nova Creu Alta en una eliminatòria a partit únic de la Copa del Rei. S’ha parlat molt del gran mèrit de l’equip de Rafa Berges tombant després a la Real Sociedad, però el cert és que el seu propi entrenador va reconèixer que havien tingut molta sort guanyant a Sabadell. Aquella nit Antonio Hidalgo va fallar unes quantes ocasions de gol claríssimes. L’arribada des de segona línia havia sigut sempre una de les seves grans virtuts. Sense anar més lluny, l’any que va pujar amb el Málaga a Primera compartint protagonisme amb Nabil Baha va marcar 14 gols, una xifra extraordinària per un migcampista. Però semblava que a Sabadell la pólvora se li havia acabat. Se’l veia angoixat, frustrat, desesperat per la seva mala fortuna. Però va continuar intentant-ho, i fins i tot en aquells partits en què les seves errades de cara a porteria contrària desesperaven a l’afició, aportava un innegable esperit de sacrifici. Una empenta que contagiava a l’equip. A Hidalgo se li nota que porta molts anys guanyant-se la vida amb el futbol. És el tipus de jugador al qual t’entregaries els dies en què es decideixen ascensos o descensos.

En tot això, i també en els dubtes que va despertar la seva arribada, em recorda a José Mari. Competíem a un nivell inferior, és cert, però crec que hi ha molts paral·lelismes, començant per la seva condició d’interiors amb arribada. José Mari sobrepassava igualment els 30 anys quan va arribar procedent d’un Castelló que el tenia apartat. Va ser clau a l’ascens, marcant fins i tot contra el Caudal, i la seva experiència va fer resistir a l’equip ens els moments difícils del retorn a Segona B. Recordo que va empatar un derbi contra el Terrassa al temps de descompte i va cridar el gol amb ràbia, sent molt conscient del que suposava (ells venien de Segona A, nosaltres de Tercera). Hidalgo em desperta la mateixa emoció que José Mari fa cinc anys: fa molt poc que és al club, però el defensa amb aquella professionalitat tan extrema que s’apropa a la passió.

Parlo d’Hidalgo, és clar, perquè el seu gol contra el Barça B, just un minut després del 0-2 de Lobato, va ser clau per retornar-nos al partit. De fet, sent justos no s’hauria de destacar a ningú: vam guanyar perquè els vam superar com a col·lectiu. Però em ve de gust reconèixer l’esforç extrem d’Hidalgo –i també de Moha-. Al sistema de Carreras, els interiors són els jugadors que recorren més metres. Pugen, baixen, es despengen, arriben, ajuden, tornen, recuperen. Un dia Genís García em va dir que a equips com el Barça els has de superar en intensitat si vols guanyar-los, perquè si jugues amb la mateixa que ells sempre et mataran per qualitat. Hidalgo i Moha ja han fet carrera al futbol professional, i si no estimessin el joc probablement serien a casa seva els dissabtes a la tarda. Hidalgo i Moha són un gran exemple: si ells, que tenen menys resistència i ja han jugat a primera, corren tant… què no ha de fer un noi que comença?

Foto portada: Hidalgo celebrant un gol contra el Girona, fa unes setmanes. Autor: P.Salado / C.E.Sabadell.