ARTICLE D’OPINiÓ
Lluís Perarnau, ex-regidor de la Crida per Sabadell.
Les vulneracions de drets per part dels cossos policials haurien de ser investigades sempre. A Sabadell s’han produït fets que haurien de ser objecte d’anàlisi, per determinar si hi ha hagut pràctiques inapropiades al marge dels procediments establerts. Una persecució al llarg de centenars de metres d’un grup d’estudiants de secundària quan ja havien abandonat el tall del carrer i la càrrega indiscriminada fins a Urgències del Taulí la nit del 15 d’octubre haurien de moure el govern municipal a interessar-se pels fets i demanar les explicacions pertinents als responsables. Al passat Consell Local de Seguretat això no va passar. Pràcticament només el representant de la Crida va plantejar als propis cossos policials i al govern municipal que calia revisar l’actuació policial en aquests dos casos.
Els partits del govern municipal, PSC–Podemos, en línia amb l’assentiment que van mostrar amb la posició de l’intendent dels Mossos negant qualsevol revisió de l’actuació policial, van votar el passat ple en contra de la moció de la Crida que plantejava reprovar l’ús indiscriminat de la força i la utilització de material antidisturbis quan la situació no ho requeria. Oportunitat perduda, doncs, tant pel PSC com per Podem, de mostrar una exigència de control i revisió de les actuacions policials, com correspondria en qualsevol govern i administració de tarannà democràtic. En comptes d’això, el conegut tancament de files i el suport acrític a les forces i cossos de seguretat.
La perversa lògica amic/enemic que el periodista Antonio Santamaría va veure en la intervenció al ple de la portaveu de la Crida, Nani Valero, quan es va negar a condemnar els aldarulls com reclamaven els portaveus del PSC i Cs, és una lògica que no negarem que existeix. Sí, existeix. Des que l’1-O, quan, al crit de “a por ellos”, es va enviar a Catalunya un exèrcit de policies per colpejar i intimidar la ciutadania per impedir que s’efectués el referèndum, la perversa lògica amic/enemic s’ha instal·lat en l’escena social i política del país. Juristes de renom han qualificat de “dret de l’enemic” algunes de les actuacions del Tribunal Suprem que ha dictat la sentència-venjança (les 9 condemnes sumen 100 anys de presó per un delicte, el de sedició, inexistent en molts dels països del nostre entorn més immediat). Les vulneracions de drets flagrants dels detinguts el 23 de setembre, en són un altre clar exemple de l’estat d’excepció que s’està imposant, sota la direcció del ministre del PSOE en funcions, Grande-Marlaska. Sí, la perversa lògica amic/enemic fa temps que l’estem patint. I, pel que sembla, els mossos s’hi han incorporat, amb actuacions desproporcionades, incongruents i injustificades. El que ha portat a la CUP a demanar la dimissió del conseller d’Interior, Miquel Buch.
No podem deixar de ressaltar que la repressió post-sentència a les protestes i les manifestacions – amb una lectura ultrarestrictiva dels drets de les detingudes per part dels jutges, dictant ordres de presó preventiva sense justificació suficient- és el corol·lari de l’operació político-judicial que ha estat el judici al Suprem.
El judici i la sentència formen part d’una operació d’Estat amb un objectiu ben clar: tornar al marc de l’autonomia i que es renunciï a tota pretensió d’exercir el dret d’autodeterminació. És a dir, l’objectiu és sotmetre l’independentisme per la via penal. Ja a la tardor de 2017, Soraya Sáenz de Santamaría es vantava d’haver “escapçat” el moviment independentista. Pedro Sánchez, en unes declaracions seves immediatament després de fer-se pública la sentència del Suprem, deia que assistíem a “los estertores de una etapa superada”. Des del punt de vista de l’Estat, s’ha acabat la discussió. A partir d’aquí, amb les persones preses i exiliades com a ostatges, si en algun moment algú vol tastar la magnanimitat del vencedor ja sap que el primer pas és renunciar a continuar reclamant l’exercici del dret d’autodeterminació. Per això la proclama del “Ho tornarem a fer” els treu de polleguera.
Així, és la via empresa per l’Estat –que opta deliberadament per criminalitzar una opció política democràtica legítima- la que actua sota la lògica perversa de l’amic/enemic. En aquest sentit, cal agrair que, des de posicions que es volen mantenir equidistants a l’hora d’atribuir responsabilitats als partits polítics sobre la situació en què es trobem, al menys s’enviï un missatge de suport i acompanyament a les famílies de les detingudes, com ha fet el secretari general de la UGT del Vallès Oc., José Luis Fernández (Fills de la llibertat), reclamant la llibertat de l’Andrea, jove sabadellenca que ja porta més de 23 dies en presó preventiva El seu gest contrasta vivament amb la posició expressada per part d’una pretesa esquerra en què el seu anti-intedependentisme l’ha portat a alinear-se completament amb la part més reaccionària de l’aparell de l’estat. A la revista Mientrastanto un col·laborador es despatxa a gust amb un vergonyós: “A los familiares de los detenidos, sintiéndolo mucho, solo caramelos de menta”, que tant recorda la cantarella prou coneguda de “si l’han detingut, alguna cosa deu haver fet o alguna cosa deuria portar de cap”.
