75 anys de la caiguda de Sabadell. Júlia Pons: “El dia abans hi havia molt silenci”

75 ANYS DE LA CAIGUDA DE SABADELL

Júlia Pons tenia 16 anys quan va començar la Guerra. Vivia al carrer Sant Jaume, al Centre, i va passar la guerra, i també la postguerra treballant a ‘Cal Corominas’. Ara, amb 94 anys, recorda els fets. Aquest és el seu testimoni.

El dia abans de l’entrada de les tropes nacionals “hi havia molt silenci. No se sentia res ni ningú passava pel carrer. L’endemà al matí al veinat ja es deia que Sabadell ja era del Franco”. En aquell moment, vivia amb la seva mare a la plaça Sant Jaume, al Centre, i tot i que no va veure passar tropes pel carrer “vaig tenir la curiositat i vam anar a la plaça de l’Ajuntament a la tarda”. Allà va començar a venir gent.

Els que eren d’esquerres ja havien mirat de marxar i molts anys després algun va tornar”, recorda a la vegada que rememora com dos dies abans de l’entrada de les tropes “els avions passaven tocant la ciutat”. A la plaça va trobar gent cridant “Viva la Guàrdia Civil! Viva Franco!“. Recorda com va arribar un camió “ple de noies que venien del bàndol de Franco. Van baixar totes cridant, fent soroll i cridant ‘Viva Franco!’.

Durant la Guerra, ella treballava a “cal Coromines” fins les 18.30 i el seu gran esbarjo eren les classes a Belles Arts “de set a nou del vespre”. Recorda amb orgull que va ser alumna de Vilatobà i parla meravelles de les seves classes de dibuix. A l’acabar la Guerra, va estar-s’hi 30 anys sense pintar, diu la seva filla Sílvia, que afegeix que a l’entrada de les tropes nacionals van llençar els quadres al carrer.

La postguerra: “Vam passar una gana extraordinària”

Júlia Pons recorda com en els primers anys de la postguerra molta gent tenia por “que els denunciessin” i que va ser una “època molt dura”. Algunes cosidores delataven a altres i els industrials i encarregats les feien ressar el rosari poc després d’acabar la guerra. Com molta gent de l’època, i així ho atestiguen també els llibres d’història, Pons recorda fortament com els sous van baixar un cop acabada la guerra al nivell de 1936. Però els preu dels productes, en canvi, no eren els mateixos que l’any 1936. “Cobràvem 32 pessetes i no hi havia forma d’augmentar el salari, només repassant algunes peces especials per a gavardines guanyàvem una mica més: això és el que ens va ajudar a sobreviure”.

Era molt trist i vam passar una gana extraordinària. I va durar molts anys. Ja ho crec! Em vaig casar amb 30 anys i encara ens donaven al meu marit i a mi un val per anar a comprar ous a plaça. Era ja l’any 1950″. Júlia Pons recorda com va anar “d’escàs” el pa i com es va acabar de seguida quan van entrar els nacionals: “ho vam passar molt malament”.

D’aquells anys, preguntada sobre el seu principal record de Sabadell, Júlia Pons recorda una ciutat fosca i sense gaire gent pels carrers.

Demà explicarem el testimoni de Carme Tortosa, que va deixar amb la seva família la seva Rubí natal durant la Guerra perquè el seu pare era contrari a les col·lectivitzacions i van arribar a Sant Quirze, on van estar-s’hi tres anys i des d’on van viure l’arribada dels ‘nacionals’ a Sabadell.

Foto portada: Júlia Pons, a casa seva. Autor: J.d.A.

Comments are closed.