Alba Vergés i Bosch va néixer a Igualada el 3 de setembre de 1978. És llicenciada en Economia per la Universitat de Barcelona (UB) i en Enginyeria Tècnica en Informàtica de Gestió per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Diputada del Parlament de Catalunya per ERC des del 2012, va ser consellera de Salut des del maig del 2018 al maig del 2020, entomant la gestió de la Covid-19. Actualment és vicepresidenta primera de la cambra catalana. Està casada i és mare d’un fill de 9 anys i una filla de tres.
L’entrevisto a l’Hotel Urpí abans de l’acte sobre sanitat organitzat pel seu partit el passat dissabte (més info: ‘Alba Vergés: “estic orgullosa de la nostra gestió durant la pandèmia”).
D’on prové la seva vocació política?
La meva inquietud política ve clarament de la família. A casa meva sempre he mamat la política. El meu pare era molt actiu. A Igualada vaig començar a col·laborar amb Esquerra Republicana. Abans havia estat en diferents entitats, sempre molt atenta i seguint aquest moviment cap a la República Catalana.
Quan va començar a militar en ERC?
Vaig començar al 2011. Vaig anar a les llistes a les municipals d’Igualada, però no vaig sortir. Després d’aquestes municipals em vaig dir: ‘crec que s’ha de militar’. Ara em refermo. Crec que és el millor que he fet. Ara mateix estem en una època on crec que la política es pot fer des de molts llocs, però és molt important posar en valor la política de la militància on les coses són més complexes.
Vostè va ser consellera de Salut i va haver de gestionar la pandèmia, estant al focus de l’opinió pública. Quin va ser el moment més dur? Va patir un desgast polític i personal?
De molts durs hi ha hagut molts ja que ha estat una pandèmia que ha afectat a nivell global. Això ho veus directament quan has de gestionar el sistema de salut amb la feina de protegir professionals, de protegir la gent, d’explicar el que està passant. De moments durs hi ha un d’important que, a banda de personal, crec que ho va sentir tot Catalunya. Va ser quan es va fer el confinament de la Conca d’Òdena. Llavors tothom percep que l’epidèmia que havia començat a Wuhan i de la que després vam tenir notícies d’Itàlia, la teníem ben present aquí. Aquest va ser un punt d’inflexió. Jo sempre ho dic, comença d’una manera i acaba d’una altra. Per a mi van ser dies clau.
Respecte al desgast, la política en general és molt exigent. Especialment, quan et trobes amb una pandèmia mundial, amb responsabilitats claríssimes de govern, a la conselleria de Salut, i has de sortir cada dia a donar explicacions.
Què va fallar a les residències de gent gran perquè la mortalitat fos tan elevada?
El primer que passa és el virus i el seu comportament. Als inicis no sabies com afectava. Recordo que una de les primeres coses que vam fer nosaltres, al començament de la pandèmia, va ser tancar les escoles, per protegir. Abans de l’estat d’alarma vam recomanar no visitar les residències perquè no sabíem com podia afectar. A les residències hi viuen persones molt vulnerables i delicades de salut a causa de la seva avançada edat. A més que viuen agrupades quan estem parlant d’un virus que és de transmissió de persona a persona. Era una situació molt complicada ja que moltes residències van haver d’afrontar sense ser els professionals experts en la matèria. Va ser molt dur.
A la llum de la seva experiència, quina hauria de ser la gestió adequada de la gent gran, atès que l’immensa majora de l’oferta de residències és privada i amb uns preus que la majoria de la població no es pot permetre?
Hem de posar molt en valor que, dintre de l’Estat del Benestar, està el dret a la salut universal. Això ens comporta poder construir un sistema de salut que, pot ser més perfecte o més imperfecte i que ha d’estar en millora constant, siguin les millores mèdiques tecnològiques com els canvis de la societat. Això és una cosa que el sistema social no té i que es nota molt. Des del govern de la Generalitat ens ha tocat gestionar aquesta part d’Afers Socials com un departament que funciona com els altres, però no com Salut que té eines perquè precisament està atenent a les persones. Aquí crec que ha d’haver una gran transformació. Afers Socials ha tenir les eines per realment disposar d’un sistema per atendre a les persones i respondre a qüestions com les que vostè em pregunta, relatives a la gent gran, però que també podria estendre’s a persones vulnerables o protecció de la infància. S’han de posar en valor aquestes feines, feines de cura que la societat no ha posat en valor. Feines en la seva major part fetes per dones. Aquesta és una realitat que hem de canviar.
Quines foren les seves relacions amb Salvador Illa quan ell era ministre de Sanitat i vostè consellera de Salut i, d’alguna manera, compartien la mateixa responsabilitat?
La responsabilitat no era ni de bon tros la mateixa. És molt diferent la responsabilitat que té un ministeri, en aquest cas de coordinació de diferents polítiques, que la responsabilitat del qui té les competències en matèria de salut i ha de gestionar el sistema de salut. Nosaltres vam haver de triplicar les UCIs, buscar professionals, crear sistemes, muntar tot un sistema de vacunació i que la vacuna arribés a tothom. Això és molt diferent de la tasca d’un ministeri.
Amb el ministre Illa teníem la relació que correspon a ministre i consellera. Tots dos sabíem quin era el nostre paper. Tots dos estàvem immersos en una pandèmia mundial i vam haver de parlar molt. Parlar vol dir que també ens ho dèiem tot. Des de compartir opinions o traslladar inquietuds.
Per exemple, la seva responsabilitat de traslladar-nos el que s’estava fent a nivell europeu, on participava l’Estat per comprar vacunes, regular els estats d’alarma i com ens afectava això a nosaltres. I nosaltres traslladar les inquietuds que rebíem de primera mà. Primer dels professionals. Quan t’arriben les dades, dos dies abans els professionals t’avisen dels canvis de comportament, com ara que arriben a urgències gent que de cop i volta venen caminant i al cap d’unes hores els tens a la UCI. Això ho veus al cap de dos dies, abans que t’arriben les dades i aquests dos dies són molt preuats. Nosaltres compartíem això. També preguntaven si aquesta informació estava arribant des d’un altre lloc. Això era molt important.
Tots dos sabíem on eren i teníem les coses clares. També érem crítics. Hi va haver un moment que l’Estat tenia un component de recentralització. Aquest voler coordinar recentralitzava decisions que són de la teva competència. Jo li deia: ‘jo no treballo pel ministeri, jo treballo per a la gent’. Van tenir aquesta sensació, que s’havia de trencar i també ho dèiem.
En aquesta etapa com consellera vostè va ser objecte de constants crítiques de l’oposició. Entre elles la relativa la concessió a Ferrovial, condemnada en el cas del Palau de la Música, del rastreig de la Covid-19 i que es va rescindir a finals del 2020. Què pensa sobre aquestes crítiques?
Molt senzill. Nosaltres sortíem de la primera onada que vam gestionar amb una mirada assistencial. Vam haver de triplicar les UCIs, adaptar serveis dels professionals per a fer tasques d’intensius que no era la seva feina habitual. Ho vam donar tot per centrar-nos en la Covid. Havíem de preparar un sistema de rastreig que no és gens fàcil. Tenim un bon servei de vigilància epidemiològica, connectat a les xarxes europees. Ara bé, això no funcionava en un volum de pandèmia mundial. Necessitàvem generar aquest sistema de rastreig amb capacitat d’absorbir molt volum. Teníem ocupats a tots els epidemiòlegs fent una tasca que no podia fer ningú més i necessitàvem que part d’aquests rastreigs que eren els més fàcils, com és trucar a la gent, informar amb una guia feta pels professionals de salut pública, s’havia de fer de forma ràpida. Aquest algú per fer aquesta tasca, era algú amb experiència en emergències i s’havia d’encarregar de forma urgent. Nosaltres teníem la voluntat que això que era la resposta ràpida, planejada al mes d’abril, per entrar en funcionament a partir del maig-juny, per tal que això acabés, com està avui, en un sistema molt integrat dels diferents dispositius de tot el sistema de rastreig on hi ha diferents actors. Per tant, va ser la resposta que havíem donar de forma immediata, ràpida, àgil i amb molt volum. Vam haver de fer quatre programes específics que vol dir contractar gent, donar-los un lloc de treball, els telèfons, els ordinadors…i anar creixent en aquest sistema de rastreig que tenim avui que ens ha permès després anar gestionant les onades que hem anant tenint.
Per cert, com ha quedat el tema de la querella que va presentar contra vostè una associació de la Guàrdia Civil per suposadament excloure’ls de la vacunació?
De moment està allà. Vam demanar la informació als jutjats. Aquí haig de denunciar una situació molt injusta. Nosaltres no vam ser qui vam aturar la vacunació. És el desgavell que ens va portar el ministeri amb AstraZeneca. Primer havies de vacunar a certa gent, als menors de 65 anys, després als d’una edat determinada. Hi ha un moment en que es para tot i coincideix quan estava arrancant aquesta vacunació. No som nosaltres qui la frenem. Si hi ha una ordre que no pots posar la vacuna d’AstraZeneca a ningú, el que no pots fer és posar-la. En definitiva, un despropòsit.
A Catalunya la majoria d’avortaments es fan en clíniques privades o concertades, degut a les objeccions col·lectives dels ginecòlegs als hospitals públics. Va intervenir vostè en algun sentit per revertir aquesta situació? Quina creu que seria la solució a aquest problema?
Evidentment que vaig intervenir. A més, vam crear un Consell Assessor de Polítiques Gènere per millorat tot el que el nostre sistema no feia prou bé. No existeix l’objecció de consciència col·lectiva, no existeix……en teoria té raó, però a la pràctica si tots els metges són objectors és com si ho fos.
No, no existeix i no pot existir. Això s’ha de dir absolutament a tothom i denunciar qualsevol pràctica en aquest sentit, més explícita o no tan explícita. El dret a l’avortament és un dret que tenim i nosaltres ho hem de poder garantir. Aquí no pot haver cap mena d’excepció a una norma de la que ens hem dotat i que és un dret.
Catalunya és una de les comunitats autònomes amb un major percentatge de sanitat concertada. Creu vostè que s’hauria de revertir aquesta situació i en el seu cas quines mesures s’haurien d’implementar?
Nosaltres creiem en un sistema públic de salut. A Catalunya està organitzat per tenir tots els serveis dels diferents pobles i ciutats que entrin a formar part d’aquest sistema de salut. Aquí, el que és important és quina garantia d’aquest servei els hi donem. L’accés al dret a la salut ha de ser universal. El ciutadà no ha de percebre cap diferència respecte a com es diu l’hospital. A Sabadell, l’hospital es diu Parc Taulí que ve la seva història, com ve de la seva història els hospitals d’Igualada, que inicialment eren dos. Un amb vocació comarcal i un altre mutualista per tot el tèxtil. Es va fer una fusió i es va crear un consorci de la Generalitat que depèn directament del Servei Català de Salut. Tot ve de la seva història, però tot forma part del serveis de salut de Catalunya. No poden haver diferències en aquest sentit. Nosaltres hem de garantir el dret de tota la ciutadania i defensem que és un servei públic essencial. Des de ERC i des d’Alba Vergés, com a consellera de Salut, des del grups parlamentaris, des dels grups municipals defensem aquest servei públic.
Vostè com a diputada va viure en primera línia el procés sobiranista. Què creu que va fallar per no arribar a l’objectiu de la independència? Pensa que des del moviment independentista s’ha fet una autocrítica?
En aquest punt disposem del manual que van publicar Oriol Junqueras i Marta Rovira, Tornarem a vèncer, que precisament ve a buscar aquestes respostes. Què vam poder fer fins arribar a aquest octubre del 2017? Què vam fer bé? Què ens va faltar per culminar en aquest octubre del 2017 la independència i poder construir la república catalana? Això ens dona tot el marc de treball del què hem de fer ara. Com ens preparem millor per tal d’assolir el nostre objectiu que és la independència i la república catalana. L’autocrítica s’ha de fer analitzant, no cal que ens flagel·lem. Hi ha una part que és feina teva i una altra part que correspon a quina és la resposta davant a l’esclat democràtic que va fer el poble de Catalunya de forma majoritària.
Nosaltres pensem que aquest és un conflicte polític obert entre Catalunya i l’Estat espanyol. Els conflictes politics s’han de poder resoldre amb una solució política. El nostre objectiu és la independència i aquest no variarà. Què exigim nosaltres a un govern que es diu el més progressista de la història, PSOE-Podemos, i probablement és el més progressista que podrà haver a Espanya i que ven a Europa que parla, dialoga i està disposat a negociar aquest conflicte? Doncs seu, demostrar-ho, parla i negocia aquest conflicte polític.
Nosaltres, allà no portem el nostre objectiu polític, que és la independència, sinó una proposta que es pugui servir a nosaltres, que és la independència, i a ells com a solució democràtica. La solució rau en fer un referèndum d’autodeterminació en el qual tothom pugui votar, tant els que creuen que no hem de ser independents com el que creiem que només sent independents podrem tenir la república catalana lliure i justa que mereix la ciutadania. Aquesta és la solució democràtica. En un conflicte polític obert no pot ser que una part exerceixi el seu poder amb repressió de tot tipus, judicial, econòmica, a càrrecs molt concrets i a la ciutadania que al final està reclamant llibertats. Per això, en aquesta taula de negociació, hi portem amnistia i autodeterminació. Això és el que el govern espanyol ha de poder negociar.
Pensava preguntar-li sobre què espera sobre la taula de diàleg, però veig que en part ja m’ ha repòs. Tanmateix si vol afegir alguna cosa.
Jo no estic avançant el resultat, sinó el moment actual on estem. Ens hem d’asseure en una taula per cercar una solució política. Ningú pot dir que això acabarà així. Si això fracassa, serà un fracàs del govern espanyol que no ha pogut posar sobre la taula una solució política i democràtica a un conflicte que està obert. L’existència de la taula és el reconeixement que hi ha un conflicte polític que ens situa com a subjecte polític a tot arreu. Qui vol parlar amb una part ha de parlar amb l’altra. Això és un canvi que al 2017 no teníem. Aquí s’ha fet un pas endavant. Això és al que anem després d’analitzar tot el va passar i que és el que necessitem per poder guanyar.
L’anterior legislatura i també aquesta ha estat marcada per les constants picabaralles entre ERC i Junts. Una les darreres precisament arran de la composició catalana de la taula de diàleg. Pensa que aquesta situació es pot revertir? Creu que això pot provocar un cert desencís entre les bases del moviment independentista?
Nosaltres veiem molt clar que aquesta taula de negociació ha de ser de govern a govern. Hi ha un motiu claríssim.
Si aquí hi barregem partits, com també ho vam provar, se’ns criticarà pel fet que només hi van els partits independentistes i els altres partits diran que també hi volem ser per donar una imatge plural de Catalunya. Creiem que això no ha de ser així. Volem assentar al govern de torn i ens volem assentar com a govern de Catalunya que ningú podrà negar que representa a Catalunya i que portem allà uns grans consensos de país.
Malgrat que algú pugui dir que això no ens representa, són grans consensos de país; és a dir, que la gent vol una solució democràtica. Votar és la solució més democràtica. També que la gent vol acabar majoritàriament amb una situació de repressió. Per això és tan important que sigui de govern a govern. No s’entén gaire que vulguis negociar uns pressupostos a Madrid i que diguis que vulguis negociar-los conjuntament i no vulguis negociar el conflicte polític que tens obert amb l’Estat espanyol. Això forma part del fet que tothom fa els seus debats i diagnòstics. Potser perquè nosaltres estàvem molt preparats i sabíem que l’Estat actuaria d’aquesta manera i que la presó havia de ser una part del camí. La nostra secretària general és a l’exili i aquest exili també forma part d’aquesta lluita. Ella està treballant, com el president Oriol Junqueras i tants i tantes companyes, potser perquè estàvem preparats per arribar aquest diagnòstic ja des del principi.
En aquesta legislatura s’ha produït un relleu en l’hegemonia del moviment independentista a favor d’ERC. A què creu que s’ha degut aquest canvi?
Crec que és degut a que des de Esquerra Republicana hem sabut fer aquesta anàlisi, que ho farem tot per tirar endavant aquest país. Nosaltres lliguem la independència i la república catalana amb allò que li preocupa a la gent, que és el seu benestar. Poder sentir que té oportunitats i progrés al nostre país. Per tant, crec que l’agenda d’aquest govern republicà, amb el president Pere Aragonès al capdavant, impulsa una transformació social, que també és econòmica, verda, feminista i democràtica. Nosaltres ho expliquen d’una forma que tothom es pot identificar amb aquesta via àmplia.
La seva germana, Núria Vergés, ha estat designada al setembre del 2021 directora general de Cures i organització del temps de la Generalitat. Això ha provocat una sèrie de crítiques sobre un suposat tracte de favor i acusacions de nepotisme. Què respondria vostè aquestes crítiques?
Responc molt clarament. Primer, molt feliç que el govern hagi creat per primera vegada aquesta conselleria d’Igualtat i Feminismes que vol fer polítiques transversals i innovadores, que posi a l’agenda política les cures –ho parlàvem abans sobre el tema de les residències- que les fan majoritàriament les dones. Unes feines molt poc valorades on sembla que no s’ha de requerir la formació dins la feina, quan estan cuidant la nostra gent gran, els nostres infants, les persones vulnerables…Per això, estic molt contenta que formi part de l’agenda política.
Una persona, en aquest cas la meva germana, que és doctora i porta molt anys treballant en polítiques de gènere i famílies, que la vagin a buscar a la Universitat, on està, per aplicar els coneixements del que disposa, per a mi, és molt positiu. És com quan vam anar a buscar a l’Oriol Junqueras, que feia de professor a la Universitat, per demanar-li que es posés al capdavant d’Esquerra Republicana. És important que la gent amb coneixements, que és experta en els temes, es pugui implicar en la política.
Fotos: David B.