Emili Espín Amprimo va néixer l’11 de novembre de 1949 al barri de Can Rull a Sabadell. Al final de la dictadura franquista, va ser un dirigent del moviment sindical de CC.OO a Unidad Hermètica, llavors la major empresa de la ciutat. Va tenir un paper destacat en les dues vagues generals (política i del metall) del 1976. L’any 1984 va marxar a Centreamèrica on va militar a la guerrilla d’El Salvador. Des del final del guerra treballa per la ONG Asociación Fundación para la Cooperación y el Desarrollo Comunal de El Salvador (CORDES). És pare d’un fill, nascut a Sabadell, i una nena i dos nens nascuts a El Salvador.
L’entrevisto dijous passat a la redacció d’iSabadell, aprofitant la seva visita a ciutat ja que diumenge torna al país centreamericà.
Quina era la professió dels seus pares?
La meva mare era treballadora del tèxtil i el meu pare directiu d’una empresa de tèxtil. El meu pare era de Cartagena, la seva mare havia nascut a França i la meva àvia era italiana del Piamont, d’allà prové el meu segon cognom.
Quins estudis va fer?
Vaig fer les primeres lletres al col·legi públic de Can Rull. Després, vaig estudiar comptabilitat a l’Escola Industrial. A les Agrupacions Narcís Giralt vaig fer un curs de psicologia infantil. A Barcelona vaig anar a un annex d’ESADE per fer un curs de màrqueting i direcció comercial. Vaig faig algun intent de cursar estudis universitaris, però l’esforç del treball sindical i la lluita política ho van fer impossible i no els vaig acabar.
Vostè va ser conegut com dirigent sindical de Unidad Hermètica a l’època de les dues vagues generals. Quan va començar a treballar a UH?
Vaig entrar pels volts de 1972 i vaig treballar 10 anys. Havia una demanda de places, vaig presentar el meu currículum i em van agafar. En aquells temps l’entrada a les empreses tenia motivacions polítiques. Jo militava al Moviment Comunista (MC) i en la lluita antifranquista. Treballava d’obrer a la cadena final; però per a mi l’important era la lluita sindical.
Militava a Comissions Obreres?
Primer estàvem a les Plataformes Anticapitalistes. Després vam entrar a Comissions com a un corrent més d’esquerres per emplaçar als sindicalistes més tradicionals.
M’ha dit que militava al MC. Com definiria ideològicament aquest partit? Era marxista-leninista?
Sí, era marxista-leninista. Tot i que en aquell moment havia una influència de l’experiència de Mao Tse Tung i la revolució xinesa. El MC va ser una escissió d’una de les assemblees d’ETA d’aquella època històrica pel costat polític i no el militar. Sobretot el seu referent a Euskadi era el EMK.
Vostè va ser un destacat dirigent del moviment obrer durant les dues grans vagues generals del 1976. Passats tants anys, com valora aquells esdeveniments? Per extensió, què pensa de com va anar la Transició?
Ens va tocar lluitar contra la dictadura i viure els inicis del procés de transició a la democràcia. Havíem acabat amb la dictadura en el sentit formal. Després va venir Adolfo Suárez i la transició, el màrqueting polític del PSOE que va saber guanyar-se l’opinió pública en termes electorals, cosa que no aconsegueix el Partit Comunista. El marc en política és important i ells tenien les possibilitats financeres.
L’any 1984 va marxar de Sabadell per anar a Centreamèrica on havia triomfat el Frente Sandinista a Nicaragua i havia guerrilles a Guatemala i El Salvador. Què el va impulsar a fer-ho?
A l’última etapa del final de la dictadura, amb el MC, vaig tenir l’oportunitat de visitar diferents països en lluita. Vaig estar un temps a Moçambic i Angola, a l’Orient Mitjà, a la zona del Kurdistan, a l’època de la guerra entre Iraq i Iran. Em recordo que en un país vaig entrar amb passaport francès i en l’altre amb passaport espanyol. També vaig visitar amb freqüència Amèrica Llatina.
Un es fa moltes preguntes quan veu el rostre humà de la gent d’aquests països del Sud. Alguns no han canviat molt des de llavors. A Moçambic i Angola els canvis no són tan importants. La pregunta que un es fa és: ‘¿cuál es mi lugar? Dónde puedo servir a la lucha de la liberación de los pueblos. Aquí la misión estaba cumplida porque habías desplazado parcialmente al régimen en un proceso de democracia burguesa. Entonces, sentí que mi llamado me pedía que estuviera en el Sur y no en el Norte.’
Quins van ser els seus primers passos a Centreamèrica?
Vaig entrar primer a Nicaragua, des d’allà vaig contactar amb el Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional (FMLN) i la guerrilla de El Salvador. Jo col·laborava des de l’exterior. La rereguarda estratègica de la guerrilla en aquell moment era Nicaragua. També vaig estar a Guatemala, a Panamà i altres llocs pels treballs que m’encarregava la direcció político-militar del FMLN.
Quina de mena de treballs?
Treballs d’intel·ligència militar i de contactes internacionals. Després vaig passar definitivament a El Salvador. El FMLN m’havia reclamat en dues ocasions, no tant pensant en la guerra. S’acostava un moment històric en què o guanyàvem la guerra o anàvem cap un acord de pau. El Nuevo Ejército del Pueblo de Filipines em va proposar anar allà. Eren un força de lluita del Nord del país en aquells temps. També, hi havia una guerrilla molt forta, fonamentalista islàmica, al Sud. Finalment, vaig decidir fer l’experiència a El Salvador. També, a tot això, estava la meva responsabilitat com a pare del Marc. Vam arribar a un acord amb la mare que preferia que s’estigués amb ella, per l’edat i pel rol de la mama.
L’any 1992 es signaren els acords de pau de Chapultepec (Mèxic) entre la guerrilla i el govern de El Salvador. En què van consistir aquests acords i com valora els seus resultats?
La solució política a El Salvador no era possible. Va ser la lluita militar i política la que va prendre la majoria de forces perquè no hi havia solucions pacífiques. L’oligarquia no ho permetia. Hi havia manifestacions al carrer, pacífiques i massacraven a la gent. Molta gent en comptes de morir al carrer per la dictadura preferia lluitar.
Hi va haver el cas de l’assassinat d’Ellacuria i els jesuïtes espanyols.
Sí, i el de monsenyor Romero o el dels catequistes i de molts religiosos que van estar allà. Alguns voluntaris que van arribar de Catalunya o d’Euskadi van morir allà. Era l’única sortida. Va ser una dècada de preparació de la guerra, de guerra intensa, fins arribar a l’ofensiva militar de la guerrilla, amb tecnologia més sofisticada, com els míssils terra-aire que va canviar la fisonomia militar del conflicte. A més, Estats Units va apostar molt fort, amb tecnologia i assessors militar, per l’oligarquia i les forces armades. Quan es deia: ‘la guerra està resuelta, vamos a derrotar al FMLN. Restauraremos el sistema…‘. Però això els gringos no ho tenien clar, ja que, en comptes de reduir la seva activitat, la guerrilla tenia la força per atacar la capital. Estat Units era reguarda estratègica del règim. Llavors van coincidir vàries coses. El tema de la caiguda del bloc de l’Est, que va afectar molt. D’altra banda, l’oligarquia salvadorenca va comprendre que no podia aguantar més en un país en guerra. Els militars eren el que més es resistien, perquè per a ells, la guerra és un negoci, un negoci personal. Per al govern dels Estats Units, El Salvador en guerra no era una prioritat en matèria d’inversions econòmiques. Era obligatori acabar la guerra. Aleshores van intervenir les Nacions Unides, l’Església… El procés de negociació va durar un temps, hi havien senyals i avenços. La solució de la guerra no és que després s’hagi de construir la pau. El silencio de los fusiles. La pau és una cosa més profunda si es vol construir una democràcia. Les pressions diverses, el cansament de la guerrilla i cert empat militar van crear les condicions per arribar als acords.
Em preguntava pels continguts dels acords. En primer lloc, la dissolució de les forces policials i la Guardia Nacional i reduir les Forces Armades a la mínima expressió com a protecció del país en cas de guerra exterior. Es van desenvolupar molts instruments de drets humans com el rol de la Fiscalia. Eren rols independents, no partidaris. Hi havia un equilibri de poder, encara que a la pràctica aquest no existia ni abans ni ara. Una altra qüestió era entregar les terres als desplaçats dels dos bàndols, amb programes socials, amb formació vocacional, amb equipament bàsic. El camp agrícola demanava solucions particulars. Una qüestió important va ser la legalització del Frente per convertir-lo en una força política dintre del sistema i finançament per als quadres superiors per poder estudiar o completar els estudis; també, dels quadres intermedis. Per la població, en general, van haver contrapartides. Coses lleus, no eren gran inversions, però importants per a la guerrilla i les forces armades que vivien en l’àrea rural.
La guerrilla salvadorenca tenia zones alliberades sota el seu control?
Sí, és clar. El Frente estava format per cinc forces. Las Fuerzas Populares de Liberación (FLP), estaven ubicades al nord i la seva reraguarda estratègica, militar i política, era Chalatenango. El Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) era una força socialdemòcrata, una escissió del partit democratacristià, de la gent jove, que eren molt bons militarment, la seva reraguarda estratègica era el nororient, Morazán, La Unión, encara que com FPL tenia nuclis a altres punts del país. També hi ha havia plataformes civils, però costava molt perquè mataven a la gent. Després, hi havia partits més petits com el Partido Comunista que estava més ubicat a la zona de Huazapa que, en temps de guerra estava totalment minada, allí van morir molts soldats quan intentaven pujar. Una zona molt controlada, però també un corredor logístic per on es movien les coses d’un front a un altre. El Partido de los Trabajadores de Centroamérica tenia presència a San Vicente, un departament del nord, amb un petit número de forces i de reduïda capacitat militar i política. Després estava la Resistencia Nacional que era una escissió de l’ERP, de caràcter més marxista.
EL FMLN va sorgir de la necessitar d’aplegar forces per tenir capacitat d’incidir amb força política i militar al país. El Frente va guanyar la guerra diplomàtica a la dreta. Fins i tot, presidents de països com França van subscriure el recolzament a la guerrilla. Un guerrilla forta amb capacitat militar i operativa que va tenir suports importants a nivell internacional. La matança dels jesuïtes multiplica el malestar internacional amb la dictadura de El Salvador. La força militar era una part, però allò dels jesuïtes, monsenyor Romero, els catequistes, els periodistes assassinats… va sumant a la correlació de forces político-militar.
Acabada la guerra, a què es va dedicar?
Bàsicament a la fundació CORDES, una ONG que treballava en l’ajuda a la gent desplaçada per la guerra o desmobilitzada. Van acompanyar a la població en les denúncies, van donar suport a activitats productives, a la consciència política, organització, emprenedoria i coses així.
Com va anar el procés polític. Es celebraren aviat eleccions lliures?
Sí. L’any 1994, dos anys desprès dels acords de Xapultepec es celebraren eleccions on el Frente va guanyar algunes posicions. EL FMLN no ho va guanyar tot al primer moment. Va ser un procés on, en diferents eleccions, anaren guanyant espais fins a obtenir la presidència.
Al 2009 el Frente guanyà les presidencials amb Mauricio Funes. Quina valoració fa de la gestió de l’esquerra al govern.
Primer va ser Mauricio i després Sánchez Serer. Cinc anys cadascú. Durant 10 anys el Frente va governar El Salvador. La dreta va governar més temps, gairebé 20 anys, sense comptar el temps de la dictadura.
Quina és la situació política actual a El Salvador?
És un tema complex i llarg. Miraré de fer un resum. Hi ha una realitat. La gent esperava que l’esquerra al poder pogués resoldre moltes de les aspiracions dels poble de El Salvador. És cert que va fer més politiques socials que la dreta, però a la pràctica es va convertir en una força del sistema. Va fer pactes vergonyosos amb la dreta amb temes que eren negatius per al poble. També, l’actitud i el talante moral i ètic va decaure molt. Van consentir amb els privilegis immorals de la dreta, inclús volien ampliar-los. Per exemple, tots els polítics tenien assegurances privades mèdiques, finançades per l’Estat. En lloc de posar aquests diners a l’àrea social o salut per garantir una assistència sanitària per a tothom de qualitat. Un altre tema dramàtic va ser el pacte amb la dreta i les associacions privades de pensions a costa de perjudicar al poble i als pensionistes.
Un altre tema vergonyós i estratègic va ser signar una amnistia entre la dreta i l’esquerra on s’exoneraven de qualsevol cosa. Una mena de llei de punt i final. La guerrilla tenia massacres d’un tamany molt petit, però les forces armades havia fet moltes massacres conegudes a nivell internacional. També es va descuidar el suport als moviments socials on si entres quedes absorbit per l’Estat. Finalment, es produeix un fenomen que la paraula que ho resumeix és hartazgo de la població a la gestió política de la dreta i de l’esquerra, del bipartidisme. Perquè per aconseguir el poder judicial o per obtenir les majories necessàries havies de pagar uns diners, inclús als diputats de la dreta.
Qui governa ara El Salvador?
Tot és resultat de l’hartazgo. La Universidad de Centro América (UCA), amb investigacions sociològiques molt solvents, anava avisant que la dreta i l’esquerra caurien en picat com passava a cada elecció on anaven caient. Aleshores apareix el fenomen Nayib Bukele [president de El Salvador des de 2019]. Un tema complex que intentaré resumir.
No existiria Bukele sense el fracàs de la gestió del bipartidisme. Aquest és el resultat del desastre, encara que reconeguem que l’esquerra va fer més coses més positives pel poble que la dreta.
Nayib Bukele va estar dins del Frente. El seu pare era un científic i un empresari prominent, no de l’oligarquia, però si important. Tenia franquícies com McDonald’s, va tenir un conflicte amb aquesta multinacional i el va guanyar. Era de procedència palestina i recolzava al Frente. El seu fill es va vincular al Frente, es va proposar d’alcalde en un municipi petit de l’àrea metropolitana, de classe mitja-alta. Va fer una gestió molt bona, amb resultats positius i alternatius. Després, va entrar en conflicte amb altres candidats i va guanyar l’alcaldia de la capital, San Salvador. Va fer una gestió que alguns la critiquen. Va haver-hi coses de tots els colors, sombras y luces. Va predominar la gestió positiva. Després, ell volia ser president. Normalment, ser batlle en una capital és una plataforma. Aleshores la cúpula del Frente no ho veia bé i van aparèixer altres candidats amb la pretensió de ser presidents. Bukele es va negar a sotmetre’s a les decisions de la cúpula i van expulsar-lo del partit.
Alguns vells constitucionalistes i acadèmics li recomanaven que s’esperés, ja que era massa jove; però ell tenia l’obsessió que podia guanyar. Llavors el bipartidisme li va posar tots els pals possibles a les rodes per impedir la seva legalització i que podés participar en la lluita electoral amb algun partit. Com amb el Frente no podia ser, es va adreçar a Cambio Democràtico, una força d’esquerra democràtica, amb una força institucional petita, però de gent honesta. Amb argúcies legals van suspendre Cambio Democrático. Llavors es va acostar a una força corrupta, una escissió d’ARENA, el partit tradicional de la dreta. Tots els que estan allà tenen una història negra de corrupció, però li van obrir la porta i li van prestar el seu camisó legal.
Nayib té una característica molt important: és un mag de la comunicació d’una gran potència oratòria. Va recollir el descontentament de la gent i ho va convertir en missatges sintètics. Sense grans discursos. Treballant molt el Twitter i les xarxes socials.
Això que explica evoca els populismes estesos tant a Amèrica com a Europa?
Sí. Va guanyar com mai ho havia fet ningú. Va arrasar. La població que va votar és la gent jove que normalment amb el bipartidisme s’abstenia, perquè no se sentia representada. Va guanyar aclaparadorament, als municipis, al Parlament.
Només li quedava la Fiscalia per posar-la al seu servei, la Corte Suprema de Justicia i alguns altres organismes de segon nivell. Ell no es planteja canviar el sistema, del capitalisme al socialisme; ell planteja canviar el règim polític. No respecta els procediments i garanties constitucionals. Se’ls salta. No l’importen. Diu que la legislació aprovada està pensada per afavorir el bipartidisme i els escàndols de corrupció de varis presidents tant de la dreta com de l’esquerra. El bipartidisme feia el mateix. Pactava, donava diners per obtenir els vots. Mai hi ha hagut equilibri de poders, ni abans, ni ara. El que passa és que ara s’està fent a la brava, con el hacha i amb confiança que li dona la força social que té dintre del país.
Vostè encara milita en el Frente?
No. A mi em busquen per coses puntuals: ‘Vamos a consultar con Emilio sobre este tema, a ver qué dice, qué piensa…’. Però no estic dintre. El Frente té quatre diputats i de dues corrents enfrontades. Pocos y divididos.
Què pensa de les acusacions que es fan contra Daniel Ortega, el president sandinista de Nicaragua de ser un tirà i un corrupte?
He estat a Nicaragua abans i després. La diferència entre els dos països, en poques paraules, és que Nayib és un autòcrata, però no podem dir amb rigor científic i acadèmic que El Salvador sigui una dictadura. Tot i que de seguir així, concentrant tot el poder i no permetent les narratives critiques dels diferents, pot acabar sent-ho.
Nicaragua és una dictadura. Ortega és el Somoza dels temps moderns. Allà hi ha repressió, assassinats, de tot… Les relacions preferencials amb Rússia, l’Índia, Xina… És una dictadura en el sentit literal del terme, amb rigor científic. Això pels fets, no pels discursos.
Ara bé, el Frente no ho reconeix com a una dictadura, sinó com un país germà, del partit d’esquerres, només que està sent atacat pels gringos… Sí, la política dels Estats Units és impresentable. No tenen amics, tenen interessos. Per exemple, a Panamà, Noriega era de la intel·ligència de la CIA, però quan va haver-hi el problema del Canal, li van treure els draps bruts i va acabar a la presó o en el cas de Marcos a Filipines.
En tots aquests anys que ha estat a Centreamèrica ha mantingut el contacte amb Sabadell?
A CORDES he tingut vàries posicions. Primer, al capdavant del servei tècnic de les cinc regions del país. Després, a la regió de San Vicente la Paz i posteriorment amb la gestió internacional de recursos. Va arribar un moment que els directors regionals van adquirir experiència en formulació, informes, execució transparent i eficaç, atenció de les al·legacions… Ja no era tan necessària la meva presència en aquest camp. Caminaven sols. Llavors vaig veure un estudi internacional que deia que en 25 anys tindríem més adults de més de 60 anys que nens de 10 anys. La població que nosaltres atenem es va fent vella. Vaig fer un esforç d’investigació en un territori concret, Tecoluca, per veure com funcionava. Va funcionar bé. La gent i la municipalitat van respondre. Aquesta experiència, per l’èxit dels resultats produïts, s’expandeix a tot el país. Avui tenim 18 cases de dia i diferents associacions que van unir-se en una agenda comú, Asociacion por la Dignidad de las Personas Mayores, en un gran esforç a Centreamèrica i al Carib i, en un altre a nivell, a tota Amèrica Llatina. Després, també, ens van vincular a una xarxa mundial la qual, més que una institució de projectes, és d’incidència política, d’investigació, desenvolupament o d’estudis relacionats amb la gent gran.
A Sabadell he vingut vàries vegades. Primer pels temes de desenvolupament integral i desprès pel tema de la gent gran. A Sabadell no hi han hagut tants projectes. N’hi ha hagut més a Sant Quirze. També han hagut projectes amb agències de cooperació, ONGs a diferents nivells. Perquè es faci una idea, CORDES té una captació a l’any 3,5 milions de dòlars amb diverses aportacions de la Unió Europea, la Fundació la Caixa, Japó, França, Alemanya. Un de les més forts és a l’Estat espanyol on tenim projectes amb quasi totes les comunitats autònomes. Ara, quan vinc, ja no parlo de la gestió integral de CORDES, sinó que ho enfoco pel tema de la gent gran. A Donosti tenim una experiència molt bonica d’intercanvis. Va arribar un moment en què el meu fill es va motivar pel tema i va treballar en instruments d’incidència política com es reflecteix al llibre Descartados del qual hi ha un edició en castellà, anglès i euskera -esperem que aviat arribi la catalana-a que ha contribuït a multiplicar els impactes a la societat, inclús aquí. És una unió de forces amb una direcció comú: la dignitat de la gent gran allà a El Salvador.
Més informació:
Foto portada: Emili Espín, durant l’entrevista. Autor: David B.