Joan Botella. Autor: David B.

Joan Botella, president de Federalistes d’Esquerres: “La majoria de gent és federalista i no ho sap”

Joan Botella és el president de l’associació de Federalistes d’Esquerres. Segons expliquen a la seva pàgina web, es tracta d’una entitat formada el 2012, amb la consideració que calia “obrir un espai federalista a Catalunya”, després de la convocatòria d’eleccions anticipades sota la presidència d’Artur Mas. Un dels elements significatius de l’organització és que molts dels seus socis actuals ocupen càrrecs de responsabilitat política al territori català i espanyol. 

Joan Botella presideix l’associació de Federalistes d’Esquerres des de 2016. És catedràtic de ciència política i decà de la facultat de ciències polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). És expert en política comparada. Ha estat degà del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, vocal del Consell Audiovisual de Catalunya i vicepresident de l’Associació Espanyola de Ciència Política.  

Quin és el motiu de la seva visita a Sabadell i d’entrevistar-se amb l’alcaldessa Marta Farrés?
No ens coneixíem però Federalistes d’Esquerres tenim una política activa de relació i coordinació amb el món local, amb les ciutats més rellevants de Catalunya, i Sabadell clarament és una. A Sabadell hi ha un grup local molt actiu de Federalistes d’Esquerres que té moltes iniciatives i que està agafant una dinàmica, i l’alcaldessa ens va convidar a Sabadell. Tant el grup local com el grup nacional ens hem vist aquest matí amb ella i altres persones de l’Ajuntament per informar-los més àmpliament del que som, de què fem i de quines coses podrien fer-se d’interès.

Nosaltres creiem que el federalisme no és només una recepta ideològica per resoldre problemes de nacions, sinó que en general és tot allò que contribueix a crear mesures de col·laboració entre administracions de diferent àmbit i nivell dins l’escala administrativa i per tant ens agrada explicar això. No tenim una visió només partidista o ideològica del que és el federalisme.

Quina ha estat la resposta de l’alcaldessa a les vostres explicacions?
Ha tingut una acollida molt simpàtica i molt cordial. Ens ha explicat que l’Ajuntament de Sabadell va canviar fa sis mesos i encara està en una fase inicial. Nosaltres els hem explicat que el nostre objectiu essencial ha estat, fins ara, constituir-nos per mostrar l’actualitat de la hipòtesi federal, i ara ja en un segon moment el que volem és potenciar treballs sobre com el federalisme serveix per abordar problemes des de la gestió de residus, la contaminació ambiental, la fixació de tarifes de transports interurbans. Són problemes que requereixen mecanismes de coordinació i de cooperació entre entitats diferents. El federalisme és una plantilla per fomentar aquests mecanismes de coordinació. Assumir que la gent és diferent, que tenen punts de vista i interessos diferents perquè estan lligats a realitats diferents i que això és una riquesa, no és un problema, sinó que un punt de partida inevitable i fins i tot necessari per a la vida col·lectiva.

Joan Botella. Autor: David B.

Al seu manifest parlen d’un canvi en l’àmbit local, català, espanyol i mundial. És una aspiració molt àmplia. Quines són les seves línies d’actuació i què es pot fer des de la seva posició?
Nosaltres partim de la idea que la majoria de la gent i de les institucions són federalistes i no ho saben. Li passa com a un personatge d’una obra de teatre francesa que parlava en prosa però no ho sabia, i un dia li van descobrir. Ens basem en una realitat, la majoria dels problemes grossos que tenim a la societat avui dia, superen àmpliament els termes municipals, de les barreres provincials o de les fronteres estatals. Quan parlem de coses com la crisi ambiental, les xarxes socials, les migracions, el canvi econòmic, la innovació tecnològica, són coses que salten per sobre de les fronteres i, per tant, les perspectives nacionalistes estretes, lligades al ‘nosaltres sols’, són insuficients per abordar els problemes.

D’això la majoria de la gent n’és conscient, però el federalisme ha tingut durant una llarga etapa la desgràcia de ser considerat una ideologia antiquada, decimonònica, i de ser considerat també una ideologia política i només política. Però nosaltres creiem, en primer lloc, que és una ideologia actual i molt de futur, i en segon lloc que és una mecànica d’abordatge de problemes. No és una ideologia sinó que és un conjunt de mecanismes basats en la voluntat de cooperar. Això no vol dir ni bona fe, ni creença que tothom és bo, sinó realisme. Reconèixer que vostè pot tenir punts de vista diferents dels meus, i com trobem la forma de conviure sense que ningú s’imposi sobre l’altre, sinó a partir de la cooperació.

Hem posat en marxa iniciatives encaminades a què la gent se n’adoni d’això, que és la forma raonable d’abordar les coses. Ens adonem que avui ja no ens diuen antiquats, el que és un pas endavant, i en segon lloc de què està renaixent, fins i tot en pla dels programes polítics, la referència federal. Per exemple, el partit socialista de Catalunya és el cas més clar però ho són també els Comuns, que fins fa un temps tenien un discurs més complicat i l’última temporada tots els seus portaveus oficials han accentuat aquest caràcter. A escala espanyola és evident que la complexitat i la varietat de la societat espanyola requereix una solució federal, i a escala europea és obvi que sense un acord molt ampli no aconseguirem gaire avançar; al revés: els que trenquen els esquemes de funcionament com Trump a Estats Units, Johnson a Gran Bretanya, Bolsonaro a Brasil, són aquells que creuen en fronteres, en nacions. Aquests dies que s’ha fet la conferència del medi ambient a Madrid, el COP25, s’ha vist que sense mecanismes de coordinació i supranacionals no ens salvarem ningú. S’ha de començar per la cooperació ja, a l’àmbit mundial, per abordar el problema de la crisi energètica i planetària.

Com es tradueixen els federalistes d’esquerres a la resta d’Espanya?
Efectivament, hi ha més federalistes actius i treballant. Associacions nostres, a diferents territoris espanyols, hi ha a Aragó, Madrid, Andalusia, País Valencià, Santander, les Illes. Hi ha nuclis de creació a Galícia, Canàries. Hi ha una associació a escala espanyola que fa com de paraigües de totes elles, que es diu Associación por una España federal, que està presidida per Nicolás Sartorius, que va ser un dels fundadors de Comissions Obreres sota el franquisme, quan va estar a la presó i mostra aquesta voluntat de potenciar el desenvolupament de les estructures de l’Estat en clau federal. Avui es diu sovint que l’estructura de l’Estat creada a la Constitució de fa 40 anys ha quedat una miqueta curta, no està a l’alçada de la realitat social d’avui, i que el que cal és una reinterpretació i un aprofundiment d’aquesta natura federal. La idea que també d’actualitat a la resta de les espanyes, als llocs on hi ha un major nombre d’associats, una major activitat, són Catalunya i el País Basc, per raons bastant fàcils d’entendre, però també estan molt presents a altres àmbits d’actuació.

A parer seu, quines reformes s’haurien d’entomar per fer realitat els plantejaments dels Federalistes d’Esquerra?
A la nostra associació som políticament plurals. A la junta directiva hi ha persones que formen part de quatre partits diferents i hi ha moltes persones que no són de cap partit. L’associació té objectius polítics i socials, però el que no volem és tenir un programa polític massa concret. Creiem que això és una qüestió que han de formular els parlamentaris, els grups polítics. Nosaltres només volem subratllar la preocupació i l’orientació en aquesta direcció, i fer que la societat reconegui que això és una via d’avenç indispensable. Les concrecions institucionals, les propostes de reforma, les han de dibuixar els grups parlamentaris. És bastant clar que algun dia caldrà refer el senat, perquè està basat en les províncies, i les províncies no són les unitats significatives del nostre país. Però també és evident que avui sembla difícil obtenir les majories necessàries per reformar la Constitució. Hi ha altres coses que es poden posar en marxa sense necessitat de reformar la Constitució, des de millorar el sistema de finançament de les comunitats autònomes, fins a una llei de llengües, que no existeix a nivell espanyol, passant per mecanismes com ara la coordinació de les polítiques de comunitats autònomes. Per exemple com participen les comunitats autònomes en l’àmbit europeu. Implícitament, el que hi ha és una exigència d’una actitud federal en la mentalitat dels polítics, que aquesta els hi costa. L’egoisme de partit, que és comprensible, els hi dificulta la idea d’haver de cooperar amb els altres. Inevitablement això vindrà cap aquí, encara que en moments sembli més difícil. Sense això no hi ha manera d’avançar.

Nosaltres fem propaganda, ho difonem, publiquem material. Hem produït un documental que està exhibint-se en molts àmbits i confiem que algun dia, TV3 tingui la gentilesa d’emetre’l. Mostrant a la societat com l’enfrontament polític no és l’única via possible de relació entre idees polítiques diferents.

Meritxell Batet i Manuel Cruz, ambdós membres de Federalistes d’Esquerra, han ostentat importants càrrecs institucionals a les presidències de les cambres legislatives espanyoles pel PSC-PSOE. Què n’opina? Quina és la relació entre vostès, els partits polítics en general i amb el socialista en particular?
El PSOE és el partit que més formalment, ara, ha arribat a tenir una posició unànimement federalista, tot i que en un passat recent tenia punts de vista diferents. Manuel Cruz havia estat el primer president de Federalistes d’Esquerres i Meritxell Batet ha estat una més que bona amiga, ha cooperat en moltes coses que hem fet. En algun acte que havíem organitzat nosaltres havia participat [Josep] Borrell. S’ha de veure ara el nou govern, però suposo que seguirem tenint presència i influència.

No es tracta tant que siguem propers al món socialista, és que el Partit Socialista està clarament persuadit que són indispensables les estratègies federalistes per poder avançar a Espanya d’una forma ordenada i raonable. La majoria de països que van una mica bé són països federals: Canadà, Alemanya, Estats Units, Suïssa.

El que determina el creixement del federalisme no és la idea federal, és la constatació que els problemes són d’un abast més ampli, el que vol dir cooperacions, inevitablement. Vol dir llaços d’associació, cooperació federal.

Què respondria aquells que diuen que Federalistes d’Esquerres és una marca blanca del PSC-PSOE?
Els replicaria explicant la meva vida i el que jo voto a les eleccions. Em van elegir president dels Federalistes d’Esquerres per unanimitat i no crec haver votat gaires vegades a la meva vida el partit socialista. No som una marca blanca de ningú. Al contrari, estem molt contents d’haver contribuït a què el partit socialista, entre d’altres, hagi decantat la seva posició en aquesta direcció.

Què opina de la possible futura investidura de Pedro Sánchez?
Espanya no pot seguir sense tenir un govern, ni sense tenir un govern que reconegui tenir una problemàtica territorial delicada que s’ha d’abordar i resoldre, i el candidat que ho ha plantejat més clarament és Pedro Sánchez i després Pablo Iglesias. Per tant, em sembla molt lògic que hi hagi un govern de coalició que englobi aquestes esquerres i que estigui obert també a personalitat que potser no tenen un carnet de partit, però que poden fer una contribució positiva en termes tècnics i polítics a la proposta. Crec que la perspectiva d’aquest govern és una gran esperança pel país, un pas endavant.

Quan diu d’integrar a altres persones, pot concretar a quines?
Del món de la universitat s’han rumorejat noms de gent que podria ser ministre, com Rosa Lluc, la filla de l’Ernest Lluc, o la rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona, Margarita Arboix, que podrien ser molt bones ministres i cap de les dues té el carnet socialista. De la mateixa manera, no sé si hi ha gent interessada en això al País Basc o al País Valencià, si són bascos és possible que hi hagi gent del PNV, si són valencians és possible que hi hagi gent de Compromís. S’havia parlat d’Ada Colau, Jaume Asens o Manuela Carmena, però ara crec que ja no sonen.

Joan Botella. Autor: David B.

Casado assegura no saber què és el federalisme. És més, si torna a escoltar a Sánchez parlar del tema amenaça de tancar la porta a qualsevol negociació. Per què creu que són tan negatius al respecte el terme federalisme?
A Espanya hi ha hagut, tradicionalment, una mala premsa respecte la noció federal, que comença en la Primera República el segle XIX, que comença i acaba amb el fracàs de la república federal per la divisió i la dissolució cantonalista que va haver-hi políticament a Espanya, de tal manera que, quan es va fer la segona república, es va evitar la paraula federal. La Segona República es definia com un estat integral, però no federal. I a la Constitució actual no surt la paraula federal, malgrat que molts dels seus elements ho són. Hi ha, en segon lloc, la idea de què qui és federalista és el PSOE. Per tant, si el PP és anti PSOE, el PP ha de ser antifederal.

Però estic convençut què amb una conversa entre un federalista i el senyor Casado, si es poguessin explicar sense prejudicis polítics un i l’altre, el senyor Casado es quedaria convençut què les coses que a ell el preocupen, només tenen solució en una dinàmica federal.

Per exemple, ell accentua el risc de deslleialtat per part d’uns partits nacionalistes. Justament el federalisme es basa en la lleialtat de les parts respecte el tot. El federalisme no és una drecera cap a la separació ni l’independentisme, és tot el contrari, és consolidar la cooperació, la unitat, com a via d’abordatge dels problemes. No ens toca fer partidisme polític, però sí que em toca dir que un dels principals adversaris contra els que el federalisme lluita són els nacionalismes, i que bona part de la dreta espanyola sigui fortament nacionalista no és una bona notícia. En canvi nosaltres havíem organitzat debats on un dels participants era Albert Rivera, perquè creiem que les preocupacions que ell explicava tenen abordatge des de l’òptica federal. No vol dir que copiem la seva proposta, vol dir que tenim coses significatives a dir-nos.

Amb l’escenari polític tan incert que hi ha a Catalunya i a l’estat espanyol, quin creu que és el paper que han de seguir els federalistes?
Les associacions ciutadanes com la nostra no hem de jugar políticament, no ens hem d’implicar en les campanyes electorals i no hem de proposar ministres, però hem de contribuir a que passin les coses que creiem que van en la direcció que nosaltres defensem. els federalistes tendim a creure en cooperació, en governs de coalició, en negociacions entre partits i en reconèixer que no hi ha solucions definitives per cap problema a la vida. Un govern que es basi en partits que estan d’acord i una mica en desacord, com seria un govern entre Podemos i el Psoe on hi hagués el suport de Compromís, d’Esquerra Republicana, il·lustren més bé allò que volem per les espanyes que no pas un govern amb un sol partit, de nacionalistes. Nosaltres, sense intervenir en les negociacions de cap manera, ni per dalt ni per baix, sí que donem suport a la idea d’aquest govern i donem suport a l’acció d’aquest govern. Cosa que no vol dir que estiguem d’acord en tot. Aplaudirem i donarem suport a la concepció, a la idea de cooperació, d’associació, de treballar conjuntament per solucionar problemes.

Quina és la seva valoració del procés sobiranista? Hi veu algun raig de llum?
La política catalana des de fa set anys està encallada, perquè les institucions enlloc de fer la seva feina treballen per fer-ne una altra, que saben que no pot fer-se. Això ha tingut una capacitat de generar seguiment i il·lusió en molts ciutadans molt gran.

Hi ha dos milions de ciutadans que es mouen sensiblement en aquest pol d’atracció. Hi ha cinc milions de ciutadans que no s’hi mouen; aquesta és la primera observació que cal fer. La segona cosa és que s’ha intentat que la promoció d’aquests valors i aquestes idees es faci trencant els mecanismes d’estructuració política que tenim ara. Crear la Generalitat de Catalunya va representar molt d’esforç i molts sacrificis durant molts anys. Malmetre això, transformant la Generalitat en una eina al servei de les plataformes d’alguns grups polítics o d’alguns anònims que ara actuen és un mal servei al país.

Les coses que volen aconseguir els independentistes es poden aconseguir només per aquesta via? O hi ha d’altres? És aquí on algun moment s’haurà d’obrir un diàleg per dir a veure, això que vostès volen aconseguir es pot arribar a través de la via que ja s’ha provat, que no porta enlloc, es pot aconseguir a través de la reforma de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia, però hi ha unes majories que s’han d’assolir en el conjunt d’Espanya, no només aquí, o hi ha altres mecanismes per fer-ho. Podem fer això a través de l’acció política, l’opinió pública, les campanyes electorals. Perquè l’objectiu, segons es diu, no és una Catalunya independent i tancada en ella mateixa, sinó que una Catalunya oberta al món, que cooperi amb la Unió Europea. Passaríem de tenir dèficit fiscal amb l’estat espanyol a tenir-lo amb la Unió Europea, perquè Catalunya és sensiblement més rica que el promig de la Unió Europea.

Per poder plantejar les coses en aquests termes cal un context en què es pugui parlar, cal en segon lloc oblidar les temptacions heroiques d’haver aconseguit batalles històriques i d’haver de superar una injustícia que dura sis segles. Quan les coses es plantegen en aquests termes és que no es busca una solució. Es busca només el dramatisme, que és el que ha estat la marca característica del procés durant molt de temps. Hi ha hagut moments  en què es podia pensar que els defensors del procés no volien arribar a la independència de Catalunya, volien viure el procés, en una situació en què les institucions no governen, el Parlament no legisla, només fa declaracions de principis sobre temes molt genèrics. Mentrestant, hi ha més nens estudiant en barracons prefabricats en escoles de Catalunya, les Universitats són les més cares d’Espanya, les cues d’espera dels hospitals són més grans que enlloc, la proporció entre metges i malalts és la segona pitjor que tenim a Espanya. No pot ser que un govern ens dediqui a dir-nos ‘aquestes coses no són importants, jo em dedico només a la meva causa’. Això no és un govern d’un país, és un partit. L’oblit per part dels nacionalistes de què la seva obligació és governar el país és justament un dels elements més dolorosos.

L’element lluminós costa de trobar. Han estimulat la il·lusió de molta gent i l’activisme i la mobilització, i això és un pas endavant. Si la mobilització, però, no obre les portes al diàleg sinó a l’enquistament i al tancament, aleshores potser el resultat és més aviat l’enfrontament que no pas el diàleg.

Quan diu diàleg inclou la possibilitat de celebrar un referèndum?
Sí. Segurament la situació de Catalunya, quan es pugui mirar això amb tranquil·litat, d’aquí 30 anys.

Per què trigarem tant?
Perquè trigarem molt temps a resoldre-ho. Mirarem enrere i veurem que va anar molt bé que moltes d’aquestes coses donessin lloc a un nou estatut d’autonomia, que millorés des d’un punt de vista tècnic els continguts de l’Estatut, regulant algunes de les coses que es van perdre pel camí en mans del tribunal Constitucional, introduint altre tipus de reformes que van fer que la gent se n’adoni que reformar la Constitució és possible i és bo. Avui dia hi ha una cosa paradoxal. Els que es diuen constitucionalistes són gent que va votar en contra de la Constitució i que creuen que la Constitució és immillorable, immodificable. Això sí que és extraordinari. L’única Constitució que no s’ha tocat mai és la nostra, i això és absurd. La Constitució es va fer abans que fóssim membres de la Unió Europea. Per tant, tot el que diu de competències exclusives és fals, és erroni, perquè ha canviat el món. D’aquí a 30 anys, quan es pugui mirar enrere, es notarà que hi ha hagut una pressió ciutadana que avui s’està aplicant en una direcció que no porta enlloc, però aquesta energia aplicada en una altra direcció pot ser una eina poderosíssima per millorar la situació.

Joan Botella. Autor: David B.
Joan Botella. Autor: David B.

Al seu manifest diuen, literalment: “Considerem que l’anomenat procés per a dur a terme una consulta de secessió amb l’escenari acordat per CiU i ERC parteix d’una lògica deliberadament tramposa. Les dues formacions saben que a l’actual marc constitucional no és possible preguntar a la ciutadania de Catalunya de forma clara i inequívoca sobre aquesta qüestió; no hi ha altra legalitat possible que aquella que emana de la Constitució de 1978 i de l’Estatut del 2005”. No obstant, una de les seves principals demandes històriques ha estat aconseguir fer una reforma constitucional. No busquen el mateix?
La Constitució, justament, explica com s’ha de fer per reformar-la. La Constitució espanyola té la gran virtut de què no hi ha res irreformable, es pot tocar tot, a diferència de la Constitució francesa o italiana, on hi ha unes matèries que no es poden tocar. El que passa és que per poder-ho tocar tot hi ha uns procediments i unes reformes i mecanismes que els vam acceptar tots. Qui vol implantar el comunisme a Espanya sap que no pot fer una insurrecció sinó que ha de guanyar una majoria electoral per suprimir la propietat privada. I aquest accepta pacíficament que potser perdrà moltes eleccions abans de fer-ho. Això s’aplica a totes les ideologies polítiques, o només als comunistes? Els independentistes no estan sotmesos a haver-se d’esperar fins a tenir una majoria? No, perquè la regla la vam votar tots i és d’obligatori compliment per a tots. Aquesta és la base de la política justament amb una cosa que en la tradició espanyola costa molt, que és parlar amb calma de les coses. Costa molt, si vostè escolta declaracions de dirigents polítics entorn la formació del govern, van passats de voltes. Potser convindria una actitud més serena. Quants sents coses com los golpistas, no. Colpistes aquí només hi va haver uns que eren militars i anaven amb blindats, un mes de febrer de l’any 81, no hi ha hagut més. Quan els altres diuen presos polítics i exiliats, és el mateix. No hi ha presos polítics aquí, i els exiliats són persones que van passar la frontera amagats dins del seu cotxe perquè no els veiessin, no van anar a l’exili. Crec que si hi hagués un cert esforç de desarmament lingüístic, facilitaria que la gent es trobés i parlés.

Fa poc va aparèixer una foto a la premsa en que estaven asseguts en un sofà junts, fumant i xerrant el Pablo Iglesias i l’Albert Rivera, i els dos van reaccionar indignats contra el fet que els haguessin fotografiat i la foto s’hagués publicat. No negaven que ells se seuen junts a parlar còmodament i destensada. Els molestava que això se sabés. I això és el que és preocupant, com si els ciutadans fossin infantils o com que si veiéssim que els ciutadans es comportessin d’una forma tranquil·la ens indignéssim amb ells o els tatxéssim de traïdors. De fet, podem parlar entre nosaltres de manera tranquil·la i desacomplexada i no passa res. La idea de fomentar la tensió és una de les més antipàtiques que hi ha i és el primer enemic del federalisme.

Nosaltres volem fomentar el bon rotllo. Podem estar en desacord però ens ho diem a la cara, ens ho expliquem i ens donem dades i després cadascú es repensarà si això que cadascú diu s’aguanta o cal revisar-ho. La societat espanyola, en molts sentits, és molt més tranquil·la i desacomplexada que la política espanyola. I això és una gran notícia, perquè això històricament a Espanya no havia passat mai.

ormalment els polítics deien que ells havien de “refrenar les passions del populatxo”, i avui més aviat som el populatxo els que ens dediquem a refrenar les passions del populatxo.

En aquest context, creu que pot haver entesa entre Catalunya i Espanya?
Sí. No demà al matí. Perquè es posin d’acord entitats cal que sàpiguen qui són. Espanya ben bé qui és? Catalunya té la seva representació en una sèrie de partits polítics i un govern, a Espanya hi ha una sèrie de partits polítics, un govern, una corona, un cap de l’Estat. Vol dir que és aquest xoc d’actors el que ha d’intervenir, seure i posar-se d’acord. Això té el seu tràmit, no és ràpid. Ara estem al moment d’esperar a que se n’adonin d’això. Alguns ja se n’han adonat, altres encara no. Això ens hi acostem, tot i que pren el seu temps.

Qui se n’ha adonat?
No vull posar-li el dit a l’ull a ningú, però jo diria que per exemple VOX està relativament poc interessat a fomentar acords d’aquests, Esquerra Republicana hi està més interessada ara que no hi estava fa un any, el PSC o el PSOE està més interessat que ERC però es miren als ulls amb interès recíproc, Podemos o el món dels comuns està més a prop d’aquesta actitud del que ho estava fa un any. Hi ha tota una gamma de posicions diverses, no hi ha una gamma de blancs i negres, sinó que hi ha molta gent canviant de color. Els polítics han de pensar de tant en tant en eleccions, i haver tingut tantes eleccions aquest any no ens va bé, perquè en període electoral els polítics intenten donar la imatge de cohesió, uniformitat, claredat en tota la seva política. En segon lloc, no estan segurs de què si fan una concessió d’això no se n’aprofiti un altre. El partit popular ha canviat de música des de l’estiu. Està més suau, més dialogant, i no és casual que el seu líder s’hagi deixat barba, que li dóna una imatge de persona més oberta, més moderna, amb qui s’hi pot parlar. Però el Partit Popular té un rival a la seva dreta, que és Vox, i per tant no pot deixar gaire terreny lliure al seu rival. La competència limita les possibilitats de moviment polític dels diferents partits.

Foto portada: el president de Federalistes d’Esquerra, Joan Botella. Autor: David B.