Joan Carles Doval García va néixer a Sabadell el 25 de setembre de 1953. Criat al barri de Can Feu, on va viure fins als 30 anys, va ser, el 1984, fundador del segell PICAP, una de les principals empreses discogràfiques del país.
El passat 11 de juliol va rebre la Creu de Sant Jordi com a reconeixement a la seva tasca en favor de la música catalana. L’entrevisto el passat divendres a la redacció d’iSabadell.
On van néixer els seus pares i quina professió tenien?
El meu pare era gallec. D’un poblet de la província de Lugo. Va venir a Sabadell amb tota la família quan tenia 18 anys i treballava de guàrdia urbà de l’Ajuntament de Sabadell. La meva mare va néixer a Barcelona, però també era de família de fora. El meu avi matern era murcià i la meva àvia materna de Valladolid. La meva mare vivia amb la seva família des de petita a Sant Quirze, al casar-se va venir a Sabadell. Tenia un perruqueria al carrer Colon, al costat de la plaça Sant Jaume.
Té germans?
Sí, una germana set anys més gran que jo.
On va estudiar?
Vaig anar al parvulari del carrer de l’Estrella, vora de la perruqueria de la meva mare que així em podia controlar. Vaig fer la primària als Escolapis, que recordo com una pèssima experiència. Afortunadament, vaig poder fer el batxillerat a l’institut Ferran Casablancas. No era un bon estudiant i el meu pare em va posar a treballar triant peces en un empresa tèxtil a la Rambla, Hijos de Joaquin Colomer, on treballava la meva germana. Alhora assistia als cursos nocturns de comptabilitat a l’Escola Industrial, equivalents a un peritatge mercantil.
Com es va ficar en el món de la música?
Vaig fer un canvi radical a partir de conèixer a dues persones emprenedores que em van canviar la vida: Ricard Morgui i Marc Monràs. Van crear una empresa de joguines, Perfils, que feien uns plàstics adhesius per als vidres, llavors una cosa molt innovadora. Eren dos joves amb moltes idees, però que no es podien dedicar massa a l’empresa. Un treballava al banc i l’altre a l’empresa tèxtil del seu pare. Em van agafar a mi, que era molt jove, devia tenir 18 anys, per portar l’empresa. No cal dir que em vaig equivocar moltíssim, perquè la meva experiència era zero; però va ser un aprenentatge enorme com a gestió d’empresa. Va començar com una cosa molt petita, però vam arribar a tenir un volum molt gran de facturació i molta gent treballant, havien arribat a tenir 50 treballadors. Estaven al carrer del Sol, en un edifici que pertanyia a la façana de Rambla, 30 del pare de Monràs. Quan l’empresa se’n va anar en orris, la va comprar una altra empresa de joguines on vaig anar, però només vaig aguantar un parell de mesos. No em sentia còmode. Jo estava acostumat a manar.
A partir d’aquí començo a fer el que a mi m’agrada. A tot això, pel mig, m’enganxa el servei militar, 14 mesos a la Marina a Cartagena. Abans d’anar a la mili, ja estava organitzant concerts. Primer, perquè vaig estar vinculat durant molts anys a la colla Mirant al Cel, que ara celebraran el 75è aniversari. Amb aquesta colla vam organitzar moltes coses com el Novembre Cultural de 1976. Llavors entro a treballar a Ràdio Sabadell-EAJ20, de la mà de Tricuera arran d’una entrevista que em va fer sobre els concerts que estava organitzant. Em va dir que tenia veu radiofònica i em proposà treballar a la ràdio. Vaig passar una prova i vaig començar amb un programa de música, La cançó d’avui, de 12 a tres del matí, per onda mitjana. Després, vaig tenir un espai a la FM. També organitzava concerts per la ràdio.
Quan torno del servei militar, deixo el món de les joguines i em dedico a la música. Li haig de dir que, mentre feia la mili, vaig organitzar concerts a Cartagena. Allà vaig coincidir amb Jordi Margarit, que també estava fent el servei militar. Amb els anys ha estat un periodista reconegut, però llavors era cantautor. Amb ell organitzàvem concerts amb cantautors de l’època d’allà. Tot això quan Franco encara estava viu. Ens va enganxar la mort del Franco a la mili, estaven absolutament perseguits i feien una miqueta el que podíem. Al tornar a Sabadell, m’ho vaig agafar amb més impuls. De fet, encara estava a la mili quan vaig començar a preparar el Novembre cultural de 1976.
Com va ser el procés que el va portar a fundar la discogràfica Picap al 1984?
El procés és que jo estic organitzant concerts. A partir d’aquí entro en el món de la ràdio. Conec a una persona, per a mi clau, Teresa Rebull, a qui estimo moltíssim. També ens coneixíem perquè va néixer el mateix dia, mes i any que la meva mare que, a la vegada, era amiga de la seva germana. Amb la Teresa ens van fer molt amics i tiro endavant fent management per la Teresa, pel Toni Morlà, un mallorquí que m’encantava, i pel Ramon Sauló de Cerdanyola. A tot això, organitzem el concurs Noves veus a Sabadell. Amb totes aquestes coses, començo en el món discogràfic, col·laborant amb Ramon Ferran, un músic excel·lent i amb molt bones idees. M’explica que vol organitzar un segell discogràfic. Jo l’ajudo a engegar aquest projecte, que va ser molt efímer. El primer disc que s’edita, El Olivo, és una joia que ara va superbuscada en el mercat. Ramon Ferran estava casat amb la Lucia Graves, filla del gran escriptor britànic [Robert Graves]. Ell vivia entre Barcelona i Deià, on residia Robert Graves. En El Olivo hi havia el Tete Montoliu o Josep Maria Bardají. Vaig ajudar a impulsar-lo amb promoció i demés. Després el vaig animar perquè amb aquest segell poguessin editar els tres autors que portava de management. Van fer el primer disc del Toni Morlà, excel·lent, amb moltes cançons que després va cantar Lorenzo Santamaría i altres. Vam editar un disc de la Teresa Rebull Mester d’amor dedicat a Salvat-Papasseit. Crec que la Teresa és una de les millors intèrprets del poeta, amb tota la passió que hi posa en el tema de l’amor i l’erotisme. Quan estaven preparant el primer disc de Ramon Sauló, l’empresa va naufragar absolutament i aquí es va acabar la història.
A partir d’aquí, la Teresa Rebull li parla de mi al Claudi Martí, llavors director general d’EDIGSA que m’ofereix al 1977 entrar a l’empresa al departament de promoció. De fet, entro a construir aquest departament.
EDIGSA més que una companyia semblava un club. Allò era un cosa fantàstica. Estàvem al costat de la llibreria Ona, a la Gran Via. Era una festa continuada. Cap a les sis de la tarda, arribaven els celestinos, que els hi deien, que eren tots els artistes del Zeleste: la Voz del Trópico, Sisa, Gato Pérez… Allò era un no parar. A més, el Gato tenia una responsabilitat a l’empresa, ja que dirigia el segell Zeleste dins EDIGSA. A mi em va tocar posar una mica d’ordre. Crear un departament de promoció, separar les coses per segells i demés. Jo portava el departament de promoció i Salvador Pueyo l’artístic.
Amb el temps, l’empresa va evolucionar. Salvador Pueyo se’n va anar d’EDIGSA a treballar per la Generalitat. Recordo que va ser molt divertit. El director general li deia: ‘Salvador, tu que tens mà, parla amb la Generalitat a veure que podem treure’ i el que vam treure va ser que es van quedar amb el Pueyo.
Aleshores el departament artístic va quedar dividit en internacional, que portava Mario Pacheco, i el nacional que portava jo. Mario venia de produir un disc preciós, antològic, dels millors de la discografia catalana, Jo, la Donya i el Gripau de Pau Riba, produït a Formentera. Això va continuar així fins al final d’EDIGSA, quan el Mario se’n va i crea Nuevos Medios i jo també marxo i creo PICAP. EDIGSA tanca al desembre de 1983. Jo encara en quedo un mes treballant amb la nova empresa, PDI. A començament del 84 plego de PDI, perquè no m’entec massa amb el nou director de l’empresa i al mes d’abril obrim PICAP.
Al seu parer quins serien els trets característics de PICAP respecte d’altres discogràfiques? Al Premi Sant Jordi s’esmenta la seva aposta per la música en català?
En principi, al 1984, la idea era donar suport al talent dels artistes dels Països Catalans. Prioritàriament en llengua pròpia, que no vol dir exclusivament en aquesta. De fet, vam començar amb quatre maxi-singles que cap d’ells era en català. El primer era Oslo, un grup que venia d’EDIGSA i cantaven en castellà. Un altre era Rockson, un grup de rock dur de l’Alt Empordà, on hi havia el Cuco que després va ser Sopa de Cabra, Martín que després va ser Sangtraït, Joan Cardoner que va fer carrera en solitari i va muntar un grup que es deia Terratrèmol i Fran que era cervellet del grup. Van treure de cop quatre maxi-singles. Immediatament, traiem l’Eugenio i l’Hèctor Vila. Aquest darrer era un projecte que jo tenia a EDIGSA, però que la direcció general de l’empresa no m’ho va deixar publicar perquè consideraven que li podia fer competència a Santi Vendrell.
En aquell moment el target era buscar les teenagers. Adolescents que es poguessin enamorar d’un tio jove i guapo. Això era una cosa que funcionava molt bé al mercat d’Espanya, però aquí no. Aquesta història ja la vaig buscar a EDIGSA amb el Santi Vendrell i va tenir molt èxit. Llavors tenia l’Hèctor Vila a la recambra, també perquè creia que tenia més qualitat. Quan vaig muntar Picap el vaig publicar i realment va tenir un èxit impressionant. La seva primera cançó. Mediterrani allà, va ser un hit absolut.
A partir d’aquí vam anar creixent. Majoritàriament hem donat suport a la música del Països Catalans, en llengua catalana, però també ho hem fet en altres llengües. Va arribar un moment, allà pels anys 90, que vam treballar molt la música llatina. M’enamoro del tema cubà, amb els menjades de tarro tremendes de l’amic Xavi Rosell. Conec un personatge important, Francis Cabezas. Un boig per tenir negocis amb ell, però amb un bon gust impressionant. Només vam ser socis uns anys, perquè sinó m’hauria arruïnat. Ell m’introdueix a Cuba i comencem a treballar. Arriba un moment que tots els segells de música cubana a Europa passen per Picap. Tenim el catàleg més important de música cubana. Tant de l’Orient, la part més salsera i comercial, com la d’Occident. Aquest catàleg és molt important per Picap als 90.
Amb això que hem donat suport als músics d’aquí, en la llengua que sigui, li explicaré una anècdota. El 1987 vam editar un maxi-single amb quatre cançons del grup Astrolabio del qual el seu líder era Juan Carlos Girauta, de Ciutadans. He de dir, en defensa meva, que en aquell moment estava al Partit Socialista i era un noi prou demòcrata.
En la seva trajectòria ha treballat amb centenars d’artistes. M’imagino que podria explicar un munt d’anècdotes. És veritat o és un mite que és molt difícil treballar amb els artistes: que són molt punyeteros, estan carregats de manies i d’exigències estrafolàries?
És molt complicat.
Aquesta és una de les coses que més transmeto al director de Picap: ‘Ves en compte amb els artistes’. Cal tenir molt bona relació i molta cordialitat, però amb una certa distància. Sempre, com consell, dic: ‘No siguis mai amic íntim de cap artista, perquè va en perjudici teu i de l’empresa’. Una de les nostres feines més importants és gestionar els egos. Els artistes, tots, tenen molt ego. Tots. La majoria tenen una gran inseguretat amb ells mateixos. Per això estan tan necessitats sempre de l’aplaudiment. Per això s’ha de saber tractar tot amb molta mà esquerra. S’ha d’anar molt alerta. Quan s’acaba un concert, si hi ha coses negatives, no dir-ho en aquell moment perquè els pots deixar ferits de mort. Espera’t que passin 24 o 48 hores per comentar les coses que no estan bé per poder millorar. Hi ha una frase que em va dir el meu director d’EDIGSA, de la qual sempre m’he recordat: ‘Has d’aprendre que si un artista té molt èxit és perquè és molt bo i que si fracassa, tu ets molt dolent’. Això sempre ha sigut així.
És una cosa que s’ha de saber gestionar de la millor manera. Jo he tingut molt bona relació amb tots els artistes, però sempre he mantingut una certa distància. Ara, amb l’artista que tinc més amistat i perquè s’ha retirat, és amb en Raimon.
Als anys 80 i 90 va produir-se l’eclosió del rock català. A què atribueix les causes? Com va viure aquest fenomen? Quina participació va tenir-hi en ell?
Sincerament, vaig agafar el tema dels grups una mica a contracor. Un dels primers discos que va editar Picap era de Rockson. Un grup en el que creiem molt i que era molt potent. Vaig arribar a l’acord amb el Gai Mercader per poder col·locar alguns dels nostres artistes com a teloners dels grans concerts internacionals. El Gai Mercader porta els Scorpions i pactem que com a teloners tocarien els Rockson al quals se’ls havia fet una campanya de promoció tremenda a nivell de tot l’Estat. Doncs bé, el dia abans del concert dels Scorpions es van barallar entre ells i es va dissoldre el grup. Em vaig emprenyar com una mona. Vaig quedar fatal amb el Gai Mercader. Era un pèrdua enorme d’esforç econòmic i de feina per a un primer objectiu de l’empresa. En un atac de ràbia, vaig dir que no pensava treballar mai més amb cap grup. Treballaré amb solistes que no es poden barallar entre ells.
L’any 1988, arriba un bon dia el Martín, que coneixia dels Rockson, amb un noia, Lupe Villar per presentar-me un projecte nou. Un grup que havien muntat a Figueres. Li vaig dir: ‘Martí no em parlis de grups, que no vull saber res de cap grup’. Em porta una cassette, amb cançons. Vaig escoltar la cinta davant d’ells i vaig dir-los: ‘Parlem-ne. Això està realment molt bé’. A partir d’aquí, torno agafar grups.
Primer, Sangtraït, la proposta que em van venir a presentar. Al 1988 som els primers que comencem amb tot el tema del rock. Li demano més cançons. M’agraden molt. Em diuen que estan fent bolos, que toquen a l’Octopussy d’Ampuriabrava. Pujo a veure’ls i quedo impressionat. Encara no havia sortit el disc i l’Octopussy estava ple i la gent cantava les cançons. Vaig pensar: ‘Això és una bomba. Si encara no ha sortit el disc i la gent ja es coneix les cançons’. Ells estaven molt verds a l’escenari, els hi faltava molt… però anem a treballar seriosament.
Aquí començo amb el tema del rock català. El segon grup important va ser Sau. El primer disc ho vam fer amb Audiovisuals de Sarrià, però aquesta empresa no els hi fa ni punyetero cas perquè la seva aposta és Duble Buble. Un bon dia escolto Sau per Ràdio Costa Brava i pregunto a Joan Bosch, director d’aquesta ràdio, qui era aquest grup. M’explicà que eren d’Audiovisuals de Sarrià i que a la companyia no els hi interessen en absolut. A través d’ell ens van posar en contacte. Així que dels quatre importants del rock català, dos eren de Picap. Després van venir altres grups com els sabadellencs Tancat per Defunció. Van estar treballant d’un forma intensa tot el rock català que neix a finals dels 80. Al 1991 hi el gran concert al Sant Jordi. I sí, marca una etapa important de PICAP.
En la seva opinió quin és l’estat de salut de la música en català?
No està ni millor ni pitjor. És diferent. Per tot plegat, per la pròpia evolució de la tecnològica, dels hàbits del consum cultural, de les preferències de les noves generacions… Les generacions van canviant i canvien els gustos. Quan entro a EDIGSA, veníem de la gran moda de la cançó d’autor i jo neixo en el món de la música amb la cançó d’autor. Als anys 70, comença, per la gent més jove, el rock progressiu on fa una gran feina l’Àngel Fàbregas amb Els Quatre Vents i totes les noves músiques del Zeleste que més o menys venen del jazz. És un jazz-rock més o menys progressiu com el que fa Carles Benavent a Música Urbana, el que fa el Gato Pérez a Secta Sònica… Aquestes eren les noves tendències. Hi ha un buit important als anys 80, quan m’aventuro a crear Picap. És un moment en què tot queda abandonat.
Els polítics, que han utilitzat als cantautors, un cop arriba la democràcia, els deixen tirats i els donen per amortitzats. El rock progressiu i el tema de Zeleste va en davallada i no acaba de pujar res nou. Són uns anys que queden buits, fins al final dels 80 amb el rock català.
Per què neix el rock català a finals dels 80? Crec que per dues raons. En primer lloc, comença a ser fruït de l’ensenyament en català, amb el qual als nanos ja els hi està bé música en llengua catalana. Anteriorment no, perquè no estaven habituats. Per altra banda, la feina impressionant i molt poc valorada de les emissores municipals. Fins aquell moment, marcaven la pauta de l’èxit musical, les gran cadenes com els 40 Principales. Al anys 80 neixen aquestes emissores municipals que són autèntiques alternatives. Programen allò que els hi agrada i els hi fa gràcia. Són ells qui comencen a programar el rock català. A més, quan aquestes emissores estaven creades per gent jove del poble, feien de lobby amb el regidor de Cultura per tal que portés aquests grups a la Festa Major, també a la Festa dels Quintos que encara es celebrava. Alguns dels nostres grups anaven als pobles a actuar dues vegades. Tot això estava impulsat per les emissores municipals que no paraven de posar els discos. Per això hi ha tot aquest creixement del rock català per comarques, perquè costa molt entrar a Barcelona. I a Barcelona només hi ha una emissora que ho programa: la Cadena 13 que portava l’Enric Frigola. Ni 40 Principales ni cap altre gran cadena volia saber res. Abans no van poder convèncer al Jaume Baró que això era important i que s’havia de posar va passar una barbaritat. Després, sí. Al veure l’èxit s’hi van apuntar i als pòsters ens obligaven a posar el logo dels 40 Principales.
Quan acaba tot això del rock català entren els que nosaltres dèiem els trompetes. Eren els Manel, els Mishima i tots aquests. Ara els trompetes estan de davallada i estan pujant les músiques urbanes amb grups de Sabadell com Flashy Ice Cream. Quan caiguin aquests, sortirà una altra cosa. Per això he volgut fer la història des de la cançó d’autor fins a les músiques urbanes. Són tendències que van sortint depenent dels hàbits de consum cultural.
Vostè ha estat testimoni de grans canvis tecnològics en la música enregistrada. Del vinil, al cassette, el CD, els MP3, les plataformes digitals… Què pensa d’aquestes transformacions?
L’evolució sempre és bona, per definició. Tot té una part negativa i una part positiva. Jo em quedo amb la positiva. Mai de la vida es pot anar en contra del progrés. Ara, amb la perspectiva que dona el temps, fa riure la posició que mantenien en segons quina època. Recordo que, quan van néixer els FMs amb so estèreo, les companyies de discos tenien por que la gent fes pirateria i gravés la música de la ràdio al cassette. En aquella època teníem dos formats físics: el vinil i el cassette. El vinil per casa i el cassette pel cotxe. Teníem pànic a que la gent ens ho gravés. Recordo les acalorades discussions al meu estimat Jordi Estadella perquè tenia el costum de posar tota la cara d’un LP, el que es deia ‘planxar discos’. Jo em posava nerviós i el trucava: ‘Jordi, has anat a pixar o què, que estàs planxant discos?’.
L’època del vinil i el cassette va ser l’edat d’or del món discogràfic, sense cap mena de dubte. El vinil, especialment. Nosaltres veníem una còpia d’un suport únic. En el moment que neix el CD, les multinacionals cometen uns errors brutals. El CD és un màster i el posem a la venta. Des del moment que posem un màster a la venta, del qual es podem fer còpies, estem morts. Això va ser un error brutal. Hi ha la davallada del vinil i el CD és tot un altre món. Passaven de tenir dos suports a la venta, a tenir-ne un. Llavors aspiràvem a tenir un segon suport. Als inicis, el CD anava malament als cotxes, quan havia un sotrac saltava. Es va fer un nou invent, el minidisc, en el qual vam creure cegament, pensant que seria el substitut natural del cassette, perquè el minidisc no saltava. Aleshores tornarem a tenir dos suports a la venta: el CD per casa i minidisc pel cotxe. Els fabricants de CDs van millorar infinitament el producte amb la qual cosa el minidisc va fracassar i ens van quedar amb un sol suport que va ser el CD.
Això va suposar una davallada important per la música enregistrada. A més, aquest únic suport era màster del que es podien fer còpies. Això va ser una miqueta el principi del fi. Ara, la gent no vol tenir el suport físic a les mans, perquè s’ha passat a l’streaming. Una evolució digna d’estudi. La meva generació estava acostumada a posar el disc de vinil, agafar els llibrets, els crèdits per saber qui era el trompeta, qui el tècnic de so… Al començar el món digital, la plataforma iTunes, que és la primera, disposa d’una aplicació que permet baixar-se el llibret. Si un disc físic val 18 euros, en format digital pot valdre 10, ja que ens estalviem la fabricació i podem posar un PDF pel llibret. Això va durar quatre dies. És el canvi d’hàbits de consum cultural. Això s’ha girat com un mitjó i a les noves generacions no els hi interessa. Només els interessa escoltar-ho, encara que hagi baixat la qualitat. Als anys 90 ens barallaven per aconseguir la màxima qualitat de so. Discutíem si el CD o el vinil tenia més qualitat de so. Resulta que, de cop i volta, la gent prescindeix d’això i els hi va fantàsticament bé amb un MP3. Passen de descarregar-se el llibret a iTunes, a tenir purament una llista a Spotify. Aquesta és una evolució que em costa entendre perquè va en contra de la qualitat. També és una manera que gent pugui tenir un consum molt ampli. La gran avantatge que tenim en tot això és que fem una publicació i al mateix moment està disponible a tot el món. Això ens ha canviat la vida totalment.
El negoci de la música enregistrada s’ha girat com un mitjó no té res veure amb el que havia estat. Ha passat per moltes evolucions, per moltes crisis… La música és una necessitat de l’ésser humà. I si ho és, la musica enregistrada és imprescindible, els productors de música enregistrada seguiran sent necessaris.
Alguns ens han donat per morts, com diria Pere Quart, ens han cantat les absoltes, però tenim vida per estona. Poden canviar els sistemes, però la música enregistrada seguirà sent necessària.
Certament, ara hi ha artistes que es poden autoproduir cosa que abans no passava. Tot depèn de moltes coses. Als anys 80, a Catalunya hi havia tres estudis en condicions i eren caríssims; ara, n’hi ha a centenars. Això abarateix el preu i que la producció la pugui fer el propi artista. Però l’artista necessita d’un suport professional tant en l’edició com en la promoció. De manera que la nostra figura continuarà sent necessària.
Quants discos ha editat?
Tenim 35.000 cançons i uns 3.500 àlbums. Picap tenim 38 anys d’història, però tenim dos segells importantíssims de música catalana. L’any 2007, adquirim els catàlegs d’EDIGSA i PDI. Abans, al 1994 agafem el catàleg de l’Àngel Fàbregas. Amb tot això tenim el catàleg més important de música catalana. L’Àngel Fàbregas era l’últim hippie que quedava al país, un home ple de desordre, però amb molt talent. És de la família dels Fàbregas de La Llar del Llibre, va començar a fer llibrets de cançons espirituals. Després va obrir una línia discogràfica amb els cants espirituals negres, uns discos preciosos. Més tard, amb el Jaume Arnella, va iniciar una línia més folk, amb el Xesco Boix i tot de discos infantils. De cop i volta, va apostar pel rock progressiu de Barcelona. Fa coses tant increïbles i tant mítiques per la història musical del país com el grup Màquina que va ser número 1 a tot l’Estat. Després no en té prou i aposta pels sevillans Smacht i Agua de regaliz i acaba muntant un segell amb tota la música progressiva dels anys 70 que és inigualable. L’any de la dissolució dels Beatles va fer un disc amb els grans temes del grup, passat pel sedàs del rock progressiu de Barcelona. Amb dos bojos com el Peter Roar i el Lucky Guri. Quan té el disc fet, els Beatles, amb la separació, prohibeixen que es facin versions de les seves cançons i no li permeten publicar-lo. Això ho descobreixo l’any dos mil i pico, un dia remenant cintes a casa de Joana que és la vídua de l’Àngel i propietària del seu patrimoni. Resulta que buscant, la Joana va trobar un disc de vinil. Es veu que ja teníem el disc premsat i tot i van haver de destruir-lo perquè no el podien publicar i es va salvar aquest. Anem a l’estudi amb el Lucky Guri, ho remasteritzem, traiem sorolls i el publiquem. L’Àngel Fàbregas feia aquestes coses. Ara tot aquest catàleg forma part de Picap.
EDIGSA, a banda del tema dels cantautors i de tota la música de Zeleste que va ser importantíssima, tenia una obra de música clàssica molt notable que és l’antologia històrica de la música catalana. Una obra de 33 discos iniciada al 1966 per Pau Casals i que va acabar Salvador Pueyo al 1982. Allà hi ha des de la Conxita Badia fins al Lopategui, el Montpou… tots els millors. Nosaltres ho remasteritzem, treiem sorolls, posen unes portades més modernes i ho editem en una caixa de 33 CDs amb col·leccions de dos o tres discos i també de forma individual disc per disc.
A banda dels 38 anys de PICAP, el nostre catàleg està enriquit per altres aportacions que hem pogut adquirir per tenir aquest gran catàleg de música catalana.
Vostè ha estat un persona compromesa políticament. A les primeres municipals democràtiques del 1979 es presentar-se com l’alcaldable de la candidatura independentista FNC-ERC. Què li va portar a donar aquest pas?
Tota la vida m’he sentit catalanista i d’esquerres. A la mili m’ajunto amb gent antifranquista, com li he dit amb el Margarit fem concerts…
A la mili m’adono que no soc espanyol. Que no tinc res que veure ni amb els franquistes, ni tant sols amb els meus amics de l’esquerra que anaven junts en la lluita antifranquista. Quan parlaven de temes socials ens enteníem molt bé, però quan parlaven de Catalunya era impossible entendre’ns. Llavors jo era un catalanista cultural, quan els hi explicava tot el tema de la llengua i la cultura, em deien: ‘bueno, claro, tú eres un regionalista catalán’. Veia que era absolutament incomprès. Vaig arribar a la conclusió que era impossible que ens poguessin entendre mai. Vaig sortir de la mili sent absolutament independentista.
Com independentista i d’esquerres, però no comunista, vaig veure que on encaixava millor era en el Front Nacional de Catalunya (FNC). Un partit socialista autogestionari, però no comunista. Vaig conèixer al rellotger Xavier Fàbregas i després a qui va ser el meu pare polític, Josep Guillem, una persona entranyable. Amb tot això entro al Front. Al 1979, el FNC fa coalició amb ERC a tot Catalunya. Normalment, a tot arreu els alcaldables són d’ERC, doncs eren més forts. A Sabadell, ERC eren quatre iaios i el Front eren un mica més forts. Josep Guillem i companyia m’animen a que jo sigui l’alcaldable. La meva inconsciència total i absoluta fa que ho accepti, perquè no tenia punyetera idea de res. Per a mi és una època memorable que s’assembla a l’experiència de Perfils, ja que em vaig equivocar molt, però vaig aprendre una barbaritat. En aquella època el meu íntim enemic, Joan Maria Solà i Fontanet, director de Ràdio Sabadell, aprofita per fotre’m al carrer. Solà i jo no ens podien veure. Jo aguantava a la ràdio perquè estava patrocinat per Caixa Sabadell, que era propietària de l’emissora, i Solà no tenia pebrots de fer-me fora. Tot i que em suspenia de tant en tant.
Abans que sortís la cançó La Consti de La Trinca, jo la tenia gravada del Canet. Li vaig demanar al Mainat si me la deixava posar per la ràdio i em va dir que sí. El dia de la Constitució la vaig posar. No es pot imaginar el lio que vaig tenir amb el Solà. Em volia fer-me fora tant sí com no, el Pere Riera de Caixa Sabadell em va salvar. A partir d’aquell moment no em deixava fer els programes en directe, m’obligava a gravar-los per passar la censura. Quan vaig ser alcaldable, el Solà va dir-me: ‘ets alcaldable i no pots treballar a la ràdio’ i em fot al carrer.
En aquestes, Marc Barberí, director de Ràdio Olot, s’assabenta del que m’ha passat i m’ofereix anar Olot a substituir a Joan Bosch que marxava tres mesos a Londres. Dic que sí. Soc alcaldable per Sabadell i treballo a Ràdio Olot, fent el magazín de tres a set de la tarda. Al matí em llevava d’hora, agafava el meu R8-TS i cagant llets cap Olot a preparar el programa i entrar en directe. Quan acabava, agafava el cotxe volant cap a Sabadell. Aquí m’esperaven, les dues persones que portaven la campanya: Ramon Moles i Quim Triadú, tots dos de les joventuts del FNC. Quan arribava a Sabadell, em deien: ‘avui anem a sopar amb els veïns de Ca n’Oriac, tenim aquests temes’. Jo me’ls estudiava, hi anava i em llençava a la piscina cometent més errors dels que hauria d’haver comès.
Al final vam tenir uns resultats discrets. Era molt difícil que poguéssim sortir. Em va molestar que la UCD quedés davant nostre encara que per poc. A partir d’aquell moment, el FNC tenia els dies comptats. Al 1980, amb el Josep Guillem i companyia, que eren de l’ala esquerra de Front, vam anar a fundar Nacionalistes d’Esquerra (NE), l’ala dreta s’incorporà a ERC i després molts acabaren a Convergència. Al 1980 soc cofundador de Nacionalistes d’Esquerra, allà conec al meu estimat amic Carod-Rovira, que va ser el número 1 per Tarragona. Nacionalistes d’Esquerra tenia tres fonts. Una que venia del PSAN que possiblement era la més nombrosa i d’on venia Carod-Rovira. Eren comunistes i independentistes. La font del FNC que érem socialistes i independentistes. Finalment, els independents que eren molt transversals com Magda Oranich, Armand de Fluvià, l’Espinàs…
A vegades, amb el Carod, recordem aquells temps i riem molt. Perquè omplien a tot arreu, però van treure només 35.000 vots a tot Catalunya. Amb amics convergents, quan discutíem, en deien: ‘tu, calla, que ets dels 35.000’. Carod diu que anàvem ta avançats al nostre temps que, quan ens giraven, no ens seguia ningú. A les llistes portaven l’Armand de Fluvià, reivindicant tot el tema LGTBI, això als anys 80 no hi havia Deu que ho entengués. La conclusió es que fèiem por. La gent venia als nostres mítings. Però als nostres mítings parlava Jordi Carbonell, que era un gran orador, venia el Pere Quart, l’Estellès, a l’acabar el míting cantava el Llach i això omplia a tot arreu. Però a l’hora dels vots, ningú ens va votar.
Als anys de Manuel Bustos vostè va donar suport a l’Entesa per Sabadell anant a les seves llistes electorals. Quin motius li van impulsar a fer-ho?
A les llistes de l’Entesa hi he anat dues vegades, al número cinc i onze, si no m’equivoco. Estic molt emprenyat amb la política municipal. Sempre he dit que el Bustos i el Burrull han estat els pitjors alcaldes de Sabadell. Fins i tot, en el franquisme, van haver-hi alcaldes als que tinc molt de respecte com el Marcet i el Llonch. Malgrat que estem a les antípodes ideològiques, els hi tinc un respecte per la gestió que van fer de la ciutat. Al Llonch se li ha de reconèixer les Joventuts de la Faràndula, entre d’altres coses.
Al Burrull no li tinc cap mena de respecte, va ser una trinxeraire. El seu testimoni a l’alcaldia encara és la Gran Via. Allí és on se l’hauria d’haver enterrat, perquè el seu llegat és la Gran Via, una de les coses més horribles de la ciutat.
Malgrat tot, a les eleccions del 79, en les quals tinc el meu fracàs polític, estic molt content perquè l’alcaldia se la va portar el Toni, que va ser un excel·lent alcalde. Li van sobrar els darrers anys quan va fer algunes quantes alcaldades que no calien. El Toni va ser un bon alcalde. En Cultura, un tema que a mi m’interessa molt, la regidoria de Cultura a les èpoques del Moles i del Sebastià Ribas funcionava. També, he dit i segueixo dient, que des de l’època del Ribas mai més hem tingut regidoria de Cultura, perquè el demés han estat regidories de festejos.
Va haver-hi el Pere Vidal que va fer el Mapa Cultural…
Sí, el Pere Vidal no va estar malament, però no va estar a l’alçada del Ribas i del Moles. Tot i que al Pere Vidal li tinc tot el respecte. En tot això, entrem en el tema Bustos. D’entrada em trobo que li demano que em rebi i no em vol rebre. Ja que no em vol rebre, li faig unes propostes per escrit que no em contesta. Veient que l’alcalde no em rep, li demano una entrevista al Joan Manau, regidor de Cultura, però tampoc em vol rebre i em traspassa a una tècnica de Cultura. Aleshores qui rebutja l’entrevista soc jo. Potser estava malament acostumat perquè amb Farrés tenia fil directe.
A partir d’aquí em vaig anar enfrontant amb el Bustos. Tot això culmina d’alguna manera, en el debat que vaig tenir amb el Manau moderat per la Mònica Terribas a TV3. En aquell moment estic a prop d’ERC, encara que jo només he militat al FNC i NE. Mai més he militat enlloc. Em sentia a prop d’ERC per tres amics des de l’època de Nacionalistes d’Esquerra: Carod, Benach i Bargalló. Amb l’ERC de Sabadell i amb Josep Maria Civis no m’hi entenc gens ni mica. Quan Civis accepta l’abraçada de l’os amb el Bustos i entra en el govern, jo poso el crit al cel. Truco al Carod i li dic: ‘això és un desgavell, això és un desastre que no va enlloc’. No pot ser que aquest paio ho hagi acceptat per calés. Bustos el va fer tinent d’alcalde i el va posar al Consell Comarcal. Al Civis se li va triplicar el sou. Això em va semblar escandalós. Carod m’explica que pot fer poca cosa, perquè el Civis és del Puigcercós. També em diu que parli amb la Carme Forcadell, que era dels seus. Però jo també estava molt emprenyat amb la Carme perquè havia agafat la regidoria de Sanitat i em semblava indecent. Amb això la Carme em truca i vam anar a sopar. Jo li demano que dimiteixi. Ella em diu que no pot i que està en contra del pacte que ha fet el Civis.
A tot això comença el lio de l’enganxina amb el nano David Datzira. Estic a casa del David Datzira, venen els de TV3, em fan quatre preguntes pel TeleNotícies on carrego contra tot el que es mou. Manau fot unes declaracions dient que tot el que està passant a Sabadell és culpa meva, que estic donant suport als incívics i als violents. M’assabento per la meva mare que em truca quasi plorant dient-me. ‘Què has fet? A Ràdio Sabadell està sortint cada hora un tall de veu de Manau amb que tu ets els responsable dels aldarulls i la violència’. A partir d’aquí surt el debat amb la Terribas. Explico això perquè estic en contra dels partits de Sabadell. Perquè fins i tot l’Entesa estava fent el paper de cavaller de la trista figura i jo carrego contra tots. Però, veient el panorama i les eleccions municipals, penso que l’única possibilitat d’avançar a Sabadell és a través de l’Entesa. Quan em demanem anar a les llistes, dic que sí i els hi dono suport un parell de vegades. Això fins a les últimes municipals.
Aleshores em torno a emprenyar. Tinc molta estima al Juli [Fernàndez] i, encara més, al Maties [Serracant], que no van ser mals alcaldes. Ara bé, la gestió del govern de coalició a Cultura va ser un desastre. Era exactament igual que a l’època del Bustos. Es van dedicar a la Festa Major o al Carnestoltes. És a dir una política cultural de dalt a baix quan sempre he pensat que la política cultural ha d’anar de baix a dalt. Aquella noia, la [Montserrat Chacon], no servia per a res. M’emprenyo i no els hi dono suport. A les darreres eleccions vaig anar a les llistes en Primàries. Al ser independent he pogut fer el que m’ha donat la gana.
Fotos: David B.
