Joan Coscubiela. Autor: David B.

Joan Coscubiela, advocat, professor, sindicalista i polític: “l’estratègia de Puigdemont és portar la radicalització fins el final”

Nascut al barri de la Barceloneta al 1954, Joan Coscubiela Conesa és llicenciat en Dret. Va començar col·laborant als despatxos dels advocats laboralistes Francesc Casares i Luis Salvadores. Des de ben jove milità a Comissions Obreres, on fou elegit secretari de Relacions i Acció Institucional. Al 1995 va substituir a Josep Lluís López Bulla al front de la secretaria general del sindicat que ostentà fins el 2008. Des del curs 2009/10 impartí classes de Dret a l’escola de negocis ESADE que abandonà quan va ser elegit  diputat per ICV al Congrés dels Diputats (2011-2015). Més tard fou president del grup parlamentari Catalunya Sí Que es Pot (2105-2107).

L’entrevisto  a la Biblioteca del Vapor Badia on dimarts passat va venir a presentar el seu llibre Empantanados. Una alternativa federal al sóviet carlista (Península, 2018). L’obra s’estructura en tres parts. La primera és un crònica comentada dels convulsos esdeveniments de la passada legislatura catalana. A la segona assaja una anàlisi dels múltiples i complexos factors per a explicar l’ascens del moviment independentista. A la tercera, s’exposen les seves propostes per a sortir del pantà o si més no pactar la discrepància.   

D’on prové la seva vocació pública, primer com a líder sindical i després polític. El seu llibre està dedicat al seu pare que “se socializó en CC.OO y dio sentido a mi vida”. Fins a quin punt va influir la família?
Sempre dic que no vaig entrar en política, sinó que la política va entrar dins meu. Ho va fer quan al febrer del 1965 van venir a detenir, per primera vegada, al meu pare per formar part del primer nucli de Comisions Obreres a Catalunya. Lògicament això genera en un xaval de 10 anys una atracció i una consciència. Aquesta consciència social i política es transforma, primer, en la meva voluntat de ser advocat de treballadors, de CC.OO. A partir d’aquí, el que ha vingut després, és com una cosa casi inevitable.

Vostè no és el primer dirigent sindical que es va passar a la política com el cas d’Antonio Gutiérrez, també de CC.OO. Què l’ha aportat l’experiència de viure l’activitat pública des dos àmbits tan diferenciats.
Ha estat important per aportar tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats una dimensió social. La política institucional moltes vegades és la política dels polítics, dones moltes voltes sobre la infraestructura institucional. Quan tens coneixements del món del treball, de les condicions del treball, i ho tens des de la doble l’experiència com a professor i advocat, però també com a sindicalista, és un bagatge que m’ha ajudat molt.

Joan Coscubiela. Autor: David B.

 

Així mateix vostè ha estat parlamentari a Madrid i Barcelona. Atesa la seva experiència, quines diferències i semblances hi ha entre el parlamentarisme espanyol i català?
He testat durant quatre anys el Congrés dels Diputats i el Parlament de Catalunya durant dos. Han estat tots dos en períodes molt excepcionals, al Congrés dels Diputats amb majoria absoluta del PP, en plena crisi econòmica, enmig de les polítiques de falsa austeritat, de retallada de drets laborals, socials, també democràtics, la ley mordaza, la reforma del Codi Penal… són anys molt intensos. Amb la majoria absoluta de PP era impossible guanyar cap votació, però sí era possible aixecar les banderes de determinats drets i fer de veu d’uns determinats sectors.

En el Parlament de Catalunya, aquests dos anys d’aquesta legislatura breu, com quasi totes des de l’any 2010, també han estat excepcional per les coses que ja sabem. Partint de la base d’aquesta excepcionalitat, diria que són dos maneres completament diferents de fer. Pel tipus de temes que es tracten al Congrés dels Diputats, també pels àmbits competencials. Té molta més intensitat i és més proper a les problemàtiques de la gent, amb més dimensió pels temes europeus… en el cas del Parlament de Catalunya, menys. És un Parlament molt més tancat en sí mateix, amb molta activitat vinculada a la política dels polítics, que jo dic.

Potser respon a dues cultures polítiques diferents?
És molt difícil valorar-ho perquè es tracta dues legislatures molt excepcionals. En termes generals, no tan sols parlamentaris, sinó com a ciutadà que ha anat seguint l’activitat política, al Congrés el debat és més frontal, molt més dur. Al Parlament era més aviat un debat amb filigranes versallesques. Fins que hem entrat en aquesta dinàmica actual, que sens dubte és diferent. Per això dic que és complicat comparar-ho a partir de la meva experiència. Diria que hi ha una opinió unànime, entre totes les persones que en algun moment hem estat al Congrés i al Parlament, que es tracta de realitats completament diferents.

Ja que hem parlat de sindicats, què opina de la polèmica sobre participació d’UGT i CC.OO en la manifestació juntament amb ANC i Òmnium Cultural?
D’això no parlo en el meu llibre perquè es tancà poc després del 21 de desembre. Allà ja apunto al paper que estan jugant en aquests moments CC.OO i UGT i que és molt responsable. Són les úniques entitats de naturalesa social, transversals, que tenen la capacitat d’aplegar dins seu a persones amb un vincle sindical en funció dels seus interessos, però que tenen en relació al debat polític a Catalunya posicions diferents. En canvi, es manté aquesta transversalitat. És un factor clau. Ho va ser el dia 3 d’octubre, ho va continuar sent el dia 8 de novembre quan no van aplegar-se a la vaga convocada pels sindicats minoritaris. Ho han fet després participant en una manifestació amb uns objectius compartits com la defensa de les llibertats i el rebuig a les polítiques de restricció dels drets democràtics que afecten també als sindicalistes.

Des d’una posició tremendament complicada, els sindicats s’estan comportant amb un grau important de sensatesa. El grau de radicalització, de tensió, que viu avui la societat catalana i espanyola fa que tothom voldria veure la societat alineada al voltant dels seus plantejaments. Depèn que es faci, uns ho veuen molt bé i uns molt malament. Moltes vegades amb una decisió posterior a la inversa. Aquesta és la dificultat i alhora el mèrit dels sindicats.

Al seu llibre esmenta les tensions internes al Catalunya Si Que Es Pot i es mostra molt crític amb el paper d’Ada Colau. A la llum dels esdeveniments, creu va ser una decisió encertada dissoldre ICV en el projectes del Comuns o hauria d’haver mantingut la personalitat pròpia?
Quan estava a la direcció d’Iniciativa vaig ser un dels principal defensors d’aquest procés de confluència. Per una raó que s’entendrà ben fàcilment, perquè pensava que hi havia molta força política dins d’Iniciativa però també molta energia social fora i que calia fer aquest procés de confluència. Després la vida té les seves complicacions. La decisió d’Ada Colau de no participar en la candidatura a les eleccions autonòmiques [del 2015] segur que ha creat problemes. Probablement, d’aquest tema no es podrà veure el resultat fins al final d’aquest procés, fins al proper cicle electoral que començarà amb les municipals. Era i continua sent necessari haver-ho fet, almenys en la meva opinió. Una altra cosa és que els seus resultats siguin els desitjables. Crec que encara ens falta perspectiva per veure-ho.

Joan Coscubiela. Autor: David B.

Al llibre vostè passa de puntetes sobre la implosició en directe del seu grup parlamentari amb l’enfrontament amb el líder de Podem, Albano Dante Fachín, a qui ni tan sols esmenta. No seria tan amable d’aportar més elements per a l’anàlisi i la història?
Això m’ho han preguntat moltes vegades. La resposta sempre és la mateixa. Un llibre acotat en la seva dimensió ha d’escollir i seleccionar aquelles coses transcendents. Allò, sens dubte va ser molt efervescent, d’un impacte visual i mediàtic important, però tenia poca transcendència. A mi el que em sembla transcendent és la dificultat per articular la coordinació política entre el grup parlamentari i l’espai polític que representem a Catalunya. Això és el que és transcendental i l’altra cosa em va semblar anecdòtica. Això era un intuïció que tenia. Jo només havia escrit parts de llibres de la meva especialitat de Dret del treball, aquesta era la primera vegada que escrivia un llibre com aquest. Tenia la intuïció, que després s’ha confirmat, que si en un llibre apareixen moltes anècdotes, poden acabar menjant-se el contingut. Aquesta va ser l’opció que vaig prendre.    

De la lectura del seu llibre es desprèn una gran divisió del seu espai polític respecte a la manera d’actuar amb els partits independentistes. Vostè crítica el tacticisme i la manca d’una alternativa clara en l’àmbit dels Comuns. Quins serien els eixos d’una alternativa d’esquerres davant els nacionalisme espanyol i l’independentisme català?
Esquerra és un concepte molt global. L’espai polític és una cosa, el món parlamentari és una altre. Vostè m’ho pregunta tot en un garbuix…

Perdoni la molèstia.
No, no és això. No sé com posar ordre en aquesta pregunta. A veure, és evident que l’esquerra ha patit un problema gravíssim amb la dinàmica de tensió del procés que ha comportat que hagin saltat pels aires totes les forces polítiques, totes, totes… I tres generacions de dirigents polítics han saltat pels aires. Això ens afecta claríssimament a nosaltres. I, ens afecta més, en la mesura de ser un espai polític en construcció i en no tenir aquest espai de coordinació. Moltes vegades això s’expressava a l’àmbit del Parlament que no acabava de coincidir necessàriament amb el que passava afora. En quins aspectes? En la posició a adoptar de temes clau com el 6 i 7 de setembre, com el dia 1 d’octubre… tots aquells esdeveniments que es van anar produint cap el final de la legislatura.

Al llibre plantejo una reflexió molt més àmplia. Sobre si la tàctica imprescindible en la política pot arribar a ocupar tot l’espai de les decisions. Si s’ho pot menjar tot, si tot s’ha de fer en funció d’una visió tacticista. Vinc d’una cultura política basada en uns plantejaments molt discutibles, on la tàctica juga un paper important, però no determinant. Això xoca amb altres maneres d’entendre-ho.

A la segona part del llibre, titulada “escaneando el independentismo” fa una brillant anàlisi dels factors històrics, polítics o ideològics per explicar les causes, fortaleses i febleses del moviment independentista. He trobat a faltar un anàlisi social, de classe, de la composició del moviment. Pensa que és fenomen interclassista o està composat per una aliança de classes mitjanes urbanes i sectors socials benestants de la Catalunya interior?
Vaig voler fer un anàlisi de l’independentisme també a partir de la percepció que s’han fet anàlisis molt superficials, molt simplistes, en alguns casos molt maniqueus, de bondat o maldat. Com que el llibre estava adreçat al conjunt d’Espanya, volia aprofitar per fer una certa pedagogia, des de les meves limitacions. Jo no soc sociòleg. Deixo per la sociologia, sobretot la distància temporal, una anàlisi més pròpia de Ciència Social, de les característiques sociològiques de l’independentisme. Tinc clar, això ho vaig escriure i ara ho veig cada vegada més, que un fenomen que abasta un quaranta i escaig per cent de la ciutadania que vota és un fenomen necessàriament transversal.

No és cert que l’independentisme sigui un fenomen artificial construït per TV3, encara que sense TV3, sense aquest recolzament mediàtic i del govern, no hagués pogut arribar a aquests percentatges. Però, alhora, no sóc partidari de la imatge beatífica que és un moviment que neix des de baix.

Per la meva experiència al moviment sindical conec a moltíssima gent. Tot depèn del que es considerin classes mitjanes. És un concepte tan indefinit, on es pot ficar tot o no res. No diria que és un moviment que es limiti a aquests sectors de la societat. Sens dubte té més presència en uns determinats sectors de la societat, que té molt més presència en les classes mitjanes, en el món de la funció pública, a la Catalunya interior… però desprès un veu la transversalitat d’edat, de gènere que és molt important. Possiblement, l’únic factor on és evident que es produeix una fractura, entre la Catalunya independentista i la que no ho és, té que veure amb quina és la llengua que utilitza la gent. Encara que això també és relatiu. Des del punt de vista de la participació dels treballadors en l’àmbit del moviment independentista, està clar. També depèn si inclous als treballadors de la funció pública o et fixes en els treballadors manuals no qualificats, on la seva presència és menor.

En un llibre fet en set setmanes i mitja no em sento amb cor de fer una anàlisi sociològica. No, no tinc les capacitats per fer-ho i el que hagués pogut escriure haurien estat prejudicis meus o idees preconcebudes. Per això he fugit de categoritzar. El que em sembla més determinat en l’anàlisi, és com s’ha anat configurant un procés que va començar sent una cosa molt residual, del cinc al set per cent de la ciutadania, i que va cap el 48 per cent. Com s’han anat formant diferents capes, extractes geològics que han confluït en aquesta situació. Estic convençut que el conflicte que caracteritza la societat catalana acabarà convertit en un tema de càtedra en alguna universitat del món que combini ciències polítiques, sociologia, psicologia social, antropologia…

 A què creu que es degut que, a Sabadell, però que no és específic de la ciutat, els Comuns guanyin les dues eleccions generals i al 21-D arrasés Ciutadans a percentatges al voltant del 40 per cent a barris obrers tradicionalment votants de l’esquerra?
L’única ciutat de Catalunya en què la gent no es pot sorprendre d’aquest comportament profundament diversificat de l’electoral és Sabadell. Una ciutat que històricament ha votat Antoni Farrés a les municipals, Jordi Pujol a les autonòmiques i Felipe González a les generals. Que ara aquesta diversitat es representi amb altres partits polítics, no vol dir res més que aquells partits polítics o han saltat pels aires o estan en fase de reconversió. Si algun lloc demostra que la ciutadania busca legitimitats diferents en funció de quin és el moment electoral, aquest és Sabadell. No ho dic jo, sinó els politòlegs ho han posat sempre com a exemple d’aquesta diversificació del vot.

Li preguntaré d’una altra manera: com valora el comportant electoral tan diferent que es pot apreciar a municipis com Hospitalet o Cornellà i els de Vic o Berga?
Això tampoc no és una novetat. Això ha passat sempre, tota la vida a Catalunya. Des de les primeres eleccions democràtiques de 1977 sempre ha passat així i per dues coses. El vot està molt condicionat en funció del territori, per això la dreta catalana i els nacionalistes no han volgut tenir mai una llei electoral pròpia. Sempre han estat resultats diferents en funció de si eren eleccions municipals, autonòmiques o generals. En aquest sentit no hi ha cap novetat.

Joan Coscubiela. Autor: David B.

L’única novetat que apareix, en aquest moment, és que com tot està tan absolutament convuls, en fase de desestructuració -esperem que sigui destrucció creativa- és evident que es donen processos que de vegades xoquen. A les municipals a que vostè fa referència, al 2015, el nostre espai a cada lloc es va manifestar d’una manera molt diferent. No va ser igual a Sabadell que a Terrassa i això sense sortir del Vallès Occidental. A les autonòmiques va passar exactament el mateix en el nostre espai, però fins i tot hi havia a Junts pel Sí un espai on anaven junts Convergència i ERC. No crec que hi hagin tantes diferències, que tenen molt a veure amb la descomposició i alhora recomposició del mapa polític. Al meu entendre, amb més lògica del que aparentment sembla.

Darrerament s’ha tornat a reivindicar la consigna d’un sol poble, enfront a la creixent divisió de la societat catalana al voltant de la qüestió de la independència. Qui ha de mite i de realitat en aquest concepte?
Catalunya un sol poble va ser un projecte polític que es va fer hegemònic a partir fonamentalment de l’impuls de determinats sectors de l’esquerra catalana, del PSUC en el seu moment, el PSC també. Tot això impulsat per una persona com Josep Benet que tenia un peu en el món democratacristià i un altre en el món del PSUC. Allò va ser un projecte i un projecte sòlid que va manifestar la voluntat de posar pel davant la cohesió de la societat i sobretot els interessos socials i econòmics de la gent pel davant dels elements identitaris. Això va ser clau, des de la perspectiva de permetre tot un procés tan complex -que ha estat exitós- d’integració de tantes generacions d’immigrants com s’han produït aquí.

Ara bé, si com a projecte polític és una realitat social exitosa,  és veritat que el pujolisme, que se l’apropia, ho manté perquè costa molt combatre l’hegemonia d’aquesta idea, Catalunya un sol poble, encara que a la pràctica treballa en sentit contrari. Molts dels seus elements són clarament de nacionalisme romàntic, herderià, alemany, basat en les essències immutables i tots aquells elements mítics del nacionalisme que xocaven amb la concepció d’un sol poble. Aquesta situació es va mantenir, sense generar cap element de distorsió, sinó al contrari, va ser un gran element de cohesió.

Al final, les pròpies tensions de la societat catalana, quan es posa a discutir sobre l’eix nacional, fa que tot esclati. Diria que, de llarg, de llarg, aquesta fractura és l’efecte més perjudicial que trigarà més temps a recuperar, si es que es recupera, d’aquesta crisi, el que té conseqüències més nefastes, més negatives i més profundes.

Vostè va mostrar-se contrari tant a la proclamació de la DUI pels seus procediments antidemocràtics com del 155 per vulnerar la Constitució. Quina hauria d’haver estat la resposta de l’Estat davant la DUI?
No és una pregunta fàcil, perquè parteix de la premissa dels fets consumats. La resposta de l’Estat hauria d’haver vingut molt abans i no en forma reactiva contra les actituds absolutament antidemocràtiques dels independentistes. Hauria d’haver vingut abans, intentant donar canalització, oferir un canal, a una reivindicació s’estigui o no d’acord, en el tema de l’independentisme. Jo no sóc independentista, és evident; però això no pot mantenir-se sense donar cap resposta. L’estratègia de Rajoy d’utilitzar el conflicte de Catalunya com un element recaptador de vots a Espanya és tan nefasta que se l’ha girat en contra. L’estratègia de no voler fer res, el típic quietisme d’en Rajoy, esperant que això es desinflés com un suflé, ens ha portat a aquests extrems. Quan les coses es porten a aquest límit, quan a més la política renuncia a actuar i es deixa en mans dels tribunals, cap decisió que prenguis acaba sent neta i no pot ser positiva. Les mesures s’haurien d’haver pres molts anys abans i no haver deixat que es podrís el conflicte com es va podrir. Aquest és el drama.

Al seu parer quines han estat les raons que han portat al bloc independentista a votar la investidura d’una persona de la trajectòria ideològica de Quim Torra?
Són diferents raons. Una és el propi bloqueig institucional, que fa que gran part del moviment independentista s’hagi quedat sense dirigents hàbils, perquè estan a la presó o estan fora del país. En segon lloc, la pugna constant entre Convergència, PDeCat, i Esquerra per controlar el nacionalisme. En tercer lloc, Puigdemont qui és qui acaba prenent les decisions, ha pres la que li serveix per afavorir la seva estratègia, que de fet és la no estratègia, d’oblidar d’on neix aquest conflicte. Ja no es parla d’independència, sinó a un concepte nebulós com República catalana o de la legitimitat de l’1 d’octubre, tot això. No parlen ni tant sols de proclamar la República, sinó de ‘fer República’ que no se sap ben bé que és. Ara està tot concentrat -sota el meu punt de vista- en l’estratègia de Puigdemont de portar les coses cap a una radicalització fins al final, de manera que provoqui una situació de desestabilització a l’Estat espanyol, fruit de les seves torpeses, i també d’aquesta tensió. L’objectiu de Puigdemont ara és portar les coses al límit, generar les màximes contradiccions a l’Estat espanyol, posar en evidència el que ell diu carències democràtiques. Per a fer això el senyor Joaquim Torra era la persona adequada.

També és veritat que després això ha estat com un boomerang. Crec que amb Torra s’han tirat un tret al peu. Aquest conflicte em recorda a moltes lligues de futbol on al final del campionat sembla que ningú pugui guanyar la lliga perquè tothom acaba perdent els últims partits. Aquí que sembla que tothom busqui donar-li avantatge a l’adversari cometent errors importants. Rajoy a l’1 d’octubre, Puigdemont no convocant les eleccions el dia 25, tot allò relacionat amb la judicatura per part de Rajoy i al final la decisió de Puigdemont amb Torra. És com si la gent estigués jugant a donar-li avantatges a l’adversari a partir dels errors propis.

Què pensa del gir nacionalista de Ciutadans? No li sembla paradoxal que la proposta de modernització del nacionalisme espanyol provingui d’una formació nascuda en Catalunya en oposició a la política lingüística de la Generalitat?
Ciutadans ha vist un filó en el conflicte català per guanyar hegemonia a Espanya i ho està aprofitant. Al llibre utilitzo l’expressió que “Ciudadanos ha visto sangre y ha decidido aprovecharse i és així. El que fins ara havia beneficiat al PP, ara el perjudica. El simple fet d’estar al govern l’erosiona amb un conflicte que no té sortida, que està empantanant completament. Ciutadans, que està fora de les institucions, intenta aprofitar-se.  Dit això, l’escenificació de l’acte de Ciutadans [es refereix a la presentació de la plataforma España Ciudadana, la setmana passada], la resumiria de la següent manera: ‘va intentar ser Kennedy o Obama i va aparèixer José Antonio Primo de Rivera’. Li he donat el titular de l’entrevista.

Moltes gràcies. Potser Rivera mirava cap a França, cap a Macron. A l’acte va anar Manuel Valls…
No, crec que era a l’estil Kennedy o Obama.

Al seu llibre proposa una sèrie de propostes per sortir del pantà en que estem ficats. Quin és el seu pronòstic? Estem davant el perill d’una cronificació del conflicte polític i identitari?
Sí, quan vaig entregar el llibre el 22 de desembre, tenia clar que entraven en un risc de cronificació del conflicte. Sis mesos després, la cronificació encara és més gran, ara quasi ningú parla dels temes que estan a l’origen del conflicte: el dret a decidir o la independència. En aquests moments estem analitzant com podem eludir els efectes col·laterals que produït aquest conflicte: fractura social, crispació, conflictes al carrer, judicialització, gent a la presó…

L’única possibilitat que hi ha és que deixi de primar la pugna constant dins del bloc independentista per veure qui es fa amb l’hegemonia. Això mateix està passant ara dins del bloc nacionalista espanyol. Mentre això sigui així, serà molt complicat trobar sortides, perquè tothom juga a la radicalització que li beneficia. És un típic conflicte identitari que beneficia a qui adopta posicions més radicals. Mesures per resoldre-ho n’hi ha moltes, una microcirurgia fina, solucions a l’engròs no en sé veure cap.

Foto portada: David B.