Jordi Solé, escriptor: “Guanyar el Prudenci és fitxar pel Barça; ara falta jugar bé”

El periodista i escriptor sabadellenc Jordi Solé ha estat guardonat amb el prestigiós premi Prudenci Bertrana, la dotació del qual és de 30.000 euros més l’edició del volum a càrrec de Columna, per la novel·la L’any que vaig estimar Ava Gardner. És el segon sabadellenc que el guanya. La primera va ser Montse Barderi l’any 2019 per La memòria de l’aigua. A L’any que vaig estimar Ava Gardner, Solé revisita l’estada de la mítica actriu nord-americana a la Tossa de Mar dels anys 50, en una Costa Brava encara salvatge i lluny de la turistificació, des dels adolescents ulls del cinèfil Pol Mas, qui en va quedar captivat per sempre.

Solé és un autor de llarga trajectòria. Té publicades una desena de novel·les, ja sigui de caire històric o novel·la negra. També atesora una àmplia trajectòria periodística, tant a nivell d’informació general com especialitzada en la petita i la gran pantalla. No obstant, el Prudenci Bertrana representa un salt en la seva carrera professional com a escriptor. Del seu estil, de la seva trajectòria i de la seva darrera novel·la en parla en aquesta entrevista, des de la terrassa de casa seva, al centre de Sabadell.

Vostè és periodista i a la mateixa vegada ha escrit diversos llibres. D’on prové la seva vocació literària?
Sempre he tingut un petit escriptor de ficció dins. De jove no sabia que volia ser. Vam fer un concurs de redacció de la Coca Cola a vuitè d’EGB i vaig guanyar el de la classe. Vaig descobrir que allò m’agradava. Vaig fer periodisme perquè m’agradava escriure. Després vaig descobrir que el periodisme és més que això i sovint no és escriure gaire. M’ho vaig passar molt bé en aquesta professió fins que vaig haver de cuidar dels pares. Després vaig fer un cop de cap, vaig fer la primera novel·la, me la van publicar i una cosa va portar l’altra.

Si tenia el cuquet de petit, segur que era un bon lector. Quines eren les teves referències?
Astèrix. Encara puc reproduir diàlegs de memòria. Després Los cinco, Los siete secretos, Los tres investigadores… fins que un dia vaig llegir La alternativa del diablo i vaig pensar ‘Què m’estic perdent?’ Em va donar pels best-sellers. Vaig estar uns anys. Fins que un dia vaig llegir Cien años de soledad de García Márquez i allò va ser de nou la pregunta de ‘Què m’estic perdent? Això és el que és realment bo’. Ara llegeixo de tot. Un llibre és un estat d’ànim i a vegades una cosa que no et venia de gust abans ara et ve de gust. Vaig tenir el Hamnet de la Maggie O’Farrell un any a la tauleta de nit perquè no volia saber com s’havia mort aquell nen. Vaig tenir-lo un any a la tauleta de nit fins que vaig estar preparat per acabar-lo.

Com es transmeten les seves influències a la seva escriptura?
Los cinco és molt senzill. I al realisme màgic jo no hi arribo. Tu pots veure el Messi, com juga i com porta la bola. Fins i tot entendre com ho fa. Però no pots fer-ho com ell. No és possible. Al Messi te’l mires i dius ‘sé la teoria però no la pràctica’. En literatura hi ha una part que és art. I l’art o ve de sèrie o és molt difícil. Però també té molt d’ofici, i per tant es pot aprendre. Jo intento escriure el millor que puc i no conformar-me amb el primer que em surt. Però soc conscient que no puc jugar totes les batalles.

Es defineix més com a periodista o com a escriptor?
Vaig tenir un gran professor a la universitat. Albert Chillón. Ens va inculcar l’important que és escriure bé. Gay Talese o Tom Wolfe feien coses molt ben escrites i feien periodisme. Allò em va influir molt. Però això precisa temps. Si ho fas d’avui per demà se’t menja l’actualitat. Quan treballava al Diari de Barcelona tot era per demà i així és molt difícil.

Imagini’s avui en dia. Tot ja no és per demà. És per ara.
Quan tot és per ara, hauries de ser tremendu per tenir qualitat literària fent periodisme. Però si tens temps, has d’intentar tenir un bon estil.

Té una trajectòria molt polièdrica. Com deia, va treballar al Diari de Barcelona en una de les seves darreres etapes. Però també a la revista Fotogramas. I va ser director de la revista del Club Disney. Com ha estat això?
S’ha de menjar jaja. Vaig començar al Diari de Barcelona, on vaig aprendre la professió. És el record més maco que tinc com a periodista. Vaig entrar a la secció de ràdio i televisió, que estava entre esports i cultura. Durant els Jocs Olímpics de Seúl, fèiem una cosa que es deia Diario de Seúl. Després vaig marxar a El Independiente de Madrid. Després em van fer una oferta per anar al Mundo Deportivo. Vaig estar-hi un dia. Vaig parlar amb Tomàs Guasch. Em volien per fer Barça. El Guasch deia que escrivia bé. Però em va deixar allà al mig de la redacció, ningú deia res, vaig seure i de cop em vaig sentir com molt superat. Justament tenia una oferta per anar a Teleindiscreta [una revista que sortia un cop a la setmana als anys 90]. Va ser un moment de decidir entre la vida personal i la vida professional. Teleindiscreta era una feina ben pagada i còmoda però era una feina de segona. No tenia res a veure amb el Mundo Deportivo. I vaig fer l’opció de la vida personal. M’hi vaig passar sis anys allà. Després vaig anar al Fantastic Magazine i al Fotogramas. Tres anys. Quan van tancar el Fantastic em van oferir la direcció de la revista del programa de tele Club Disney. Treballar amb Disney va ser una experiència que no recomano a ningú. Va ser un infern. Si algun dia troben el Pato Donald flotant en un llac me l’hauré carregat jo jaja… És curiós perquè vaig començar en un diari, vaig passar per un setmanari i vaig acabar en una revista mensual.

Anant cap a L’any que vaig estimar Ava Gardner, diu que ha hagut de sortir de la seva zona de confort literari. Com definiria aquest llibre?
Sempre he escrit novel·les d’acció, ja siguin històriques o novel·la negra. Una de les coses que tenia al cap és fer una novel·la on no morís ningú. Em feia una certa por perquè em sento còmode en l’altre registre. Quan aquesta història de l’Ava em va aparèixer, era el moment de fer-ho. Era el moment de caminar sense tanta seguretat.

Què el va empènyer a canviar de registre?
El que m’agrada es explicar històries. No em vull quedar encasellat. Aquesta història em va sortir i vaig pensar que era una bona idea.

Què el va atrapar d’aquesta història, que parteix de fets reals.
Totes les novel·les parteixen d’una forma o d’una altra de la realitat. Tu ara llegeixes Dickens i t’explica un moment. Però coneixent una mica la indústria, als catalans els agrada llegir sobre Catalunya. I a les editorials els és més fàcil comprar un llibre ambientat aquí. Quan vaig fer la primera novel·la, que era de romans, em van dir: ‘Està molt bé però podria passar a Catalunya?’. Vaig dir ‘ara no’. Em va costar tres llibres fer arribar el personatge a Tàrraco i ja ho vaig fer. Vaig guanyar el Premi Néstor Luján de novel·la història amb aquella novel·la [Conspiració a Tàrraco]. La relació amb el territori agrada a Catalunya i de sobte em vaig trobar una història potent relacionada amb el territori. Vas a Tossa i veus com Ava Gardner, que va passar dos mesos al poble fa 74 anys, encara hi és molt present. Vaig pensar ‘aquí hi ha història’.

Hi feia referència abans. Com funciona la indústria en català?
Si ho sabés del tot, estaria forrat i no és el cas. Als autors catalans ens costa un món que ens tradueixin en castellà, però al públic català li agrada llegir històries que tenen a veure amb Catalunya. Les editorials volen vendre llibres. Publicar bons llibres està bé però està molt millor vendre’ls. I cal trobar l’equilibri entre la qualitat i la comercialitat. Al lector català li agrada llegir sobre el seu país. Quan trobes una història real que té grapa, la qüestió és no deixar-la escapar.

Vostè és un autor de literatura negra i ha fet encàrrecs en aquesta línia, com la col·lecció Los rostros del mal. Com valora aquest auge de la crònica negra, el true crime, que hi hagi podcasts, sèries, pel·lícules, sèries sovint sobre psicòpates o assassins en sèrie…
De fet és el que he fet darrerament són encàrrecs d’aquest tipus. Benvinguts siguin els encàrrecs. Com a públic de la literatura negra, sigui o no true crime, jo m’hi enganxo. M’agraden les històries de foscor. Està de moda. El que cal demanar és que estigui ben fet. Públic hi ha. Entre ells jo mateix. Com a autor, les entregues sovint són curtes, et demanen coses molt pautades, la creativitat pinta poc i tires d’ofici. No és el que més m’agrada.

L’any que vaig estimar Ava Gardner té quelcom d’autobiogràfic? Hi ha algun vincle entre el Pol, aquell nen que creix a la Costa Brava encara sense massificar, i el Jordi Solé?
Hi ha un vincle: a tots dos ens agrada molt el cine. Rarament escric sobre mi mateix. Tinc una manera de veure el món, un tipus de sentit de l’humor. Per força hi ha coses meves. Però no sóc amic de posar-hi temes autobiogràfics. El Pol i jo només compartim la fascinació pel cine i per l’Ava.

Què ha significat el cine per vostè?
El cine i el bàsquet són les dues coses que més m’agraden del món. Al bàsquet almenys hi puc jugar.

A casa sabíem els noms dels actors. Jo he anat molt al cine des de petitet. La primera peli que recordo és una sessió doble de Disney. La bruja novata i El abuelo está loco. Vaig sortir fascinat. Quan vaig començar BUP, el millor és que tenia dues tardes lliures i anava al cine. He estat molts anys anant al cine més de 100 vegades a l’any. Fins la pandèmia. Ara costa recuperar l’hàbit. Per mi el cine és mitja vida.

Bona part dels cines de la seva infància i joventut ja no existeixen.
Jo era de l’Alcázar i l’Euterpe. Al Rambla el vaig veure néixer i morir. Però els meus cines eren l’Euterpe i l’Alcázar.

He llegit que el dia que li van donar el Prudenci Bertrana a Girona se sentia com si estigués a Hollywood.
Sempre he somiat en pujar a buscar l’Òscar. L’entrega del Prudenci s’hi va assemblar força. Va ser espectacular i m’ho vaig passar molt bé.

És cert que es va sortir una mica del guió?
Totalment. La presentadora de l’acte a alguns premiats els feia alguna pregunta i els enviava a seure i a altres els deixava parlar. M’havien dit que em preparés un discurs, i em venia de gust tenir aquell moment. Però em va fer dues preguntes i em va enviar a seure. Total, que arribo a la cadira. Estava a la segona fila, al costat de les escales. Vaig tenir la sort que hi havia un actuació musical. En aquells tres minuts em vaig adonar que si no feia alguna cosa em perdria el meu minut d’or d’aquella història.

I què va fer?
Vaig fer un Jimmy Jump. Vaig saltar a l’escenari de nou. Quan es va acabar la cançó vaig trencar el protocol, vaig tornar a l’escenari i vaig dir que volia dir unes paraules. I llavors vaig llegir el meu discurs. Sort que ho vaig fer. Va ser un momentazo. [Riu] He nascut per estar en un escenari sota uns focus i que m’aplaudeixin.

Li agrada sortir del guió?
M’agrada fer servir l’humor sempre. És imprescindible. Però atrevir-se a fer això va ser per la cançó. Tens tres minuts allà assegut. A vegades dius ‘hauria d’haver dit’, ‘hauria d’haver fet’. Aquells tres minuts em van servir per adonar-me que ho havia de fer. Va anar molt bé.  

Quan Rosa Regàs va guanyar el premi Planeta va dir una frase que després es va fer coneguda. Dedicaria la quantia del premi a ‘comprar temps’ s’entenia que per escriure més. Sense urgències econòmiques. Salvant les distàncies entre el Planeta i el Prudenci, per què servirà aquest premi?
El Planeta són molts més diners. Aquí pagarem Hisenda, que no és poc. I amb la resta poc temps compraré perquè afortunadament m’han trucat per fer encàrrecs. He estat ociós gairebé tot aquest any i he pogut fer la novel·la. Ara em tornaré a posar amb els encàrrecs.

Com escriu? Com treballa? És d’aquells que avança una mica cada dia i ho deixa reposar o és més de batalla, més periodista?
Si jo treballés dues hores al dia i fes dues pàgines, no acabaria mai i no tindria encàrrecs. Amb els encàrrecs has d’anar molt ràpid en les entregues.

Amb el Prudenci també ha anat ràpid. Menys d’un any.
Proust podia fer una frase al dia i quedar content. Però jo no soc un fi estilista. Set hores al dia no me les treu ningú. Tinc la sort de treballar a casa i em puc organitzar. Intento fer cinc pàgines al dia.

El premi Prudenci Bertrana el fa entrar a la Primera Divisió de la literatura en català.
El Prudenci és fitxar pel Barça. Et fan la foto amb la samarreta. Et fan la presentació al Camp Nou. I debutes. Això està molt bé. Però falta jugar bé al Barça. I jugar bé vol dir vendre. Soc conscient que si la novel·la ven em posarà a la primera divisió i m’assentarà en un estatus que no tenia fins ara. Però de moment només tinc la foto amb la samarreta i m’han presentat. He fitxat i li podré dir als nets que he jugat al Barça. I tot està molt bé. Però no he triomfat.

Sent pressió?
Sí. Clar. Ens juguem les garrofes. Hi ha molt poca gent que pugui viure d’escriure. Sento pressió.

Ara mateix té encàrrecs diversos. Té alguna novel·la en ment?
Tinc una cosa que estava fent quan vaig ensopegar amb l’Ava. Fa molt temps que la tinc al cap. Però comercialment no té ni de lluny el ganxo que té la història de l’Ava. És una novel·la que faré però que tindrà un públic menor. L’escaleta està a mitges i l’he de fer perquè la pobra està allà cridant des del calaix.

Per acabar volia parlar de l’escola d’escriptura Escriptòrium. Es va crear fa uns anys i amb modèstia però ja es pot dir que ha arrelat, funciona i té tot un planter d’escriptors des de la nostra ciutat. Vostè i Xavier Vidal han tirat del carro. Què li aporta?
Escriptòrium és una part molt important de la meva vida. I jo n’he après molt. L’altra dia llegia el Muñoz Molina que deia que pots llegir 20 vegades una pàgina teva i cometràs el mateix error mentre que vindrà un altre que ho veurà a la primera. A força de corregir textos dels meus alumnes he après moltíssim. Tinc un deute amb ells. Molts acaben convertint-se gairebé en amics. Tinc cinc alumnes que han publicat novel·la, el darrer any quatre. Les guardo totes en una prestatgeria amb estima. Alguns d’ells amb gran projecció. L’Adrià Aguacil no té sostre. Té 22 anys anys i va ser alumne meu des dels 15. Ha fet Armaris i barricades i està triomfant. Però és que és una gran novel·la. És una passada. Estic molt orgullós d’haver pogut col·laborar una mica a fer créixer el seu potencial. Amb altres alumnes igual. Cada cop que un alumne meu publica una novel·la estic gairebé tan content com quan la publico jo.

Escriptòrium està consolidada?
Crec que sí. Fa 10 anys que ho estem fent. Alguna cosa devem fer bé. Hi ha moments amb més gent que altres. Però no sabem el motiu. La resposta, com la cançó, està al vent. El curs que comença és molt prometedor. En altres moments la gent no s’apunta. La pandèmia no va ajudar gaire.

M’agrada molt el que fem a l’escola. M’agrada el contacte amb la gent. M’agrada intentar ajudar-los. Hi ha vegades que no te’n surts o no ho fas bé. Si no aconsegueixo que algú faci el seu projecte, penso que en part és culpa meva perquè no l’he sabut motivar. Però la satisfacció és molt gran. La veritat és que fer una novel·la és molt de temps. Els admiro: tots tenen una altra feina i escriuen novel·la. Tinc un alumne, el Jordi Ballart, que s’aixeca cada dia a les 5 del matí per escriure. És admirable.

Hi ha gaires escoles d’escriptura com aquesta a altres ciutats fora de Barcelona?
A Barcelona, a banda de la gran [vinculada a l’Ateneu], hi ha altres. Però fora de Barcelona, no conec un altre cas com el nostre. Som una rara avis.

Un model d’èxit.
La competència entre cometes és l’Ateneu. Però és comparar una sardina i una balena. Ni ens ho plantegem. Són un monstre. Nosaltres només podem oferir la proximitat i un tractament molt més personalitzat dels alumnes. Estem en contacte permanent. Dimecres vam presentar el llibre a la Llar del Llibre i tenia una pila d’alumnes, companys del bàsquet, parents que fa temps que no veus… una passada. Aquesta proximitat no la tens allà.

On estan les instal·lacions de l’escola d’escriptura?
Ara estem al carrer Àngel Guimerà. És molt bo perquè ara faig classes a les oficines on havia treballat la meva mare a Fytisa. Jo de nen anava a buscar-la i pujava les mateixes escales. Aquelles escales i aquelles oficines les conec des de petit i mira per on ara treballo on treballava la meva mare. Roda el món i torna al Born.

Fotos: Alba García Barcia.