Nascut a Sabadell l’11 de setembre de 1959, Josep Maria Rodríguez Coso és diplomàtic de carrera i és l’únic sabadellenc que ha ostentat el càrrec d’ambaixador. Primer a Irlanda i ara està a punt de prendre possessió de l’ambaixada espanyola a Luxemburg.
També ha estat conseller consular a Argentina i Cuba, així com cònsol a Perpinyà. L’entrevisto el passat dilluns al seu domicili del carrer de la Indústria.
Quina era la professió dels seus pares?
El meu pare es dedicava a les assegurances. Va ser un dels fundadors de la companyia Winterthur. És una història molt interessant. El meu pare parlava alemany i havia treballat a Suïssa. Els suïssos volien portar la multinacional a Espanya i, per qüestions de mercat, decidiren que Barcelona era més important que Madrid per començar a vendre assegurances. El meu pare va venir cap aquí cap els anys 50, primer a Barcelona i després a Sabadell.
On va néixer el seu pare?
Era gallec, de A Pontenova, al costat de Ribadeo. La meva mare era de Sabadell i. com es deia a l’època, es dedicava a sus labores.
On va cursar els estudis de primària i secundària?
Vaig començar a l’Acadèmia Miralles, el batxillerat al Cor de Maria, a l’institut vaig anar al que llavors es deia Sabadell-Terrassa, que ara és la caserna dels Mossos d’Esquadra. Després vaig matricular-me a l’Autònoma de Bellaterra a la facultat de Dret, però per lliure i a estones estudiava Medecina. M’agradava el tema de la psiquiatria, encara que molt aviat em vaig decebre i ho vaig deixar. Era molt difícil compaginar les dues carreres. Em vaig concentrar a fer Dret i quan estava a segon em vaig plantejar dedicar-me a la carrera diplomàtica.
Es diu que el cos diplomàtic és molt endogàmic, que passa de pares a fills. No és el seu cas. D’on prové la seva vocació per la diplomàcia?
La culpa la tenen quasi tots els meus amics. Quan era petit m’agradaven molt les llengües estrangeres. Estudiava francès, la meva mare el parlava molt bé, i anglès. Als 11 anys, amb un professor dels claretians, vaig començar a aprendre l’alemany. Tothom deia: ‘aquest nen hauria de ser diplomàtic’. Crec que ho deien una mica de conya ja que parlem d’una feina que aquí és molt desconeguda. També m’agradava molt la idea de viure a l’estranger. En els primers viatges que vaig fer a l’estranger, primer amb els seus pares i després sol, vaig veure que a l’estranger havia molt que aprendre. Ha de tenir en compte que, a la meva generació, l’adolescència ens va agafar al final de la dictadura i els inicis de la transició.
Com s’accedeix a la carrera diplomàtica?
L’important és tenir una titulació superior, encara que el temari té una part important de Dret. Així es deia que estar llicenciat en Dret o Ciències Polítiques era la millor preparació per accedir a la carrera. Però, hi ha un número d’una promoció tres mesos després de la meva, que és biòleg. Un amic meu, també diplomàtic, és músic professional i director d’orquestra. Després has de preparar una oposició, més o menys tradicional, amb 250 temes que t’has de preparar. Temes de molta varietat, d’economia, de cultura general, de dret internacional públic…Ara bé, crec que el que fa difícil aquesta carrera, no és tant la qüestió d’estudiar un temari, com a qualsevol oposició, sinó el que més compta són els idiomes.
Quants idiomes parla vostè?
Castellà, català, portuguès, italià, francès, anglès, alemany, holandès i àrab… No compto el suec i el búlgar perquè els tinc una mica abandonats. Per a mi dominar un idioma significa poder llegir un diari, entendre les noticies per la tele o la ràdio o mantenir una conversa. En el meu cas perquè m’he dedicat tota la vida. He tingut la sort d’estar en llocs que han potenciat aquesta passió. Molta gent em diu que tinc molta facilitat. Reconec que tinc una certa facilitat, però per aprendre una llengua has de passar moltes hores. A Espanya encara hi ha el tòpic que els idiomes estrangers són molt difícils. Crec que és una barrera que ens hem posat a nosaltres mateixos.
Podria descriure’ns quina ha estat la seva trajectòria a la carrera diplomàtica des del seu primer destí?
Vaig ingressar al 1988. El meu primer destí van ser els Emirats Àrabs Units. En aquella època la nostra ambaixada no només estava a Emirats, sinó a Qatar, ara hi una ambaixada separada. Va ser una època una mica complicada perquè al 1990 esclatà la primera guerra del Golf. Saddam Hussein va envair Kuwait i havia l’amenaça que després de Kuwait podia anar pels Emirats. Això mai va arribar a passar, però suposà uns mesos de tancament de l’espai aeri i amb una sensació que tot era possible.
Al 1991 vaig anar destinat a l’Índia, on portava temes culturals i consulars. Vaig estar tres anys a Nova Delhi. A més de l’Índia, cobríem Nepal, Sri Lanka, Bangladesh i les Maldives a les quals malauradament per feina no em van enviar mai. L’Índia va ser una experiència molt forta. Una d’elles és que vaig patir dues catàstrofes aèries amb espanyols i les dues seguides. Allò va ser dur, molt dur. A la primera, entre Bangkok i Katmandú, van haver-hi tres morts. La segona era un vol més barat que s’estavellà a l’entrada de Katmandú i hi van morir 12 espanyols. Va ser tremendo.
Després de l’Índia vaig anar a Buenos Aires, com a cònsol adjunt, Allí vaig estar tres anys i va ser un període molt interessant. Estava el [Carlos] Menem. Tothom era ric, tot anava bé. Això va fer catacrac i va venir el corralito que jo no vaig enganxar. Quan vaig acabar a Buenos Aires vaig tornar a Madrid. Nosaltres estem nou anys a Madrid màxim, anem al territori pata negra per no perdre l’oremus, per no convertir-te en un viatjant. A Madrid vaig estar treballant un parell d’anys en temes asiàtics. D’allí directament cap a Cuba com a conseller cultural i on vaig estar del 1999 al 2003. El treball de l’agregat o conseller cultural és molt sensible i més en un país com Cuba.
Al 2003 vaig anar destinat a Lisboa, de conseller polític. Va ser molt interessant perquè vaig començar portar temes de política interior i després de política exterior portuguesa. Al final vaig acabar portant el consolat, perquè al cònsol el van fer ambaixador i va quedar un forat. Això em va permetre tocar tots els pals de la música. De Lisboa vaig anar a Madrid on durant una tacada de vuit anys vaig treballar a Protocol, primer com a subdirector.
La ministra Trinidad Jiménez em va nomenar Cap de Protocol, el que abans es deia introductor de embajadores, un càrrec que ve del 1635. Van ser vuit anys increïbles. Vaig tenir tres Papes, dos reis, l’abdicació… Vam tenir de tot.
Després d’aquests vuit anys, sent José Manuel García-Margallo ministre d’Exteriors, em van enviar d’ambaixador a Irlanda on vaig ser-hi quatre anys exactes. Després vaig anar de cònsol a Perpinyà, on hi estat quatre anys. I el 23 d’agost em van nomenar ambaixador a Luxemburg. Me’n vaig el dia de la Mercè.
Quines són les diferències entre les funcions de l’ambaixador i el cònsol?
El càrrec d’ambaixador el designa el Consell de Ministres. Evidentment, té un pes polític perquè té la confiança del govern.
Tinc entès que l’ambaixador pot ser de carrera o triat discrecionalment pel govern?
Exactament. A la nostra carrera, la tradició és que la majoria dels nomenaments d’ambaixador siguin de diplomàtics. Ara bé, el govern es reserva poder designar polítics, com en el cas del PP amb José Ignacio Wert o l’actual ambaixador a Cuba, que és un polític, o de Cristina Narbona, Isabel Celaá al Vaticà o Joan Clos, quan ho va ser a Turquia. Com és un càrrec de confiança, el govern es reserva la facultat d’elegir un polític o un diplomàtic. Normalment, l’ambaixador és un diplomàtic.
El cònsol és una altra cosa perquè no necessita la confiança del Consell de Ministres, sinó del ministre que és qui té l’última paraula. La gent és confon quan diu l’ambaixada i s’imagina un edifici. L’ambaixada és la missió que té l’ambaixador. Dins d’aquesta missió que li dona l’Estat entra tot: els immobles, la gent que hi treballa… L’ambaixada és una missió que pot tenir o no un edifici físic. Hi ha ambaixadors que no tenen casa, però no per això deixen de ser-ho. Aquesta missió es va omplint de continguts i de col·laboradors en funció de la fenia. Si estàs a París necessites un gran operatiu, perquè el cap no dona a l’abast. El cònsol és un d’aquest col·laboradors. Tots els cònsols són diplomàtics de carrera perquè és un càrrec que està adscrit a la carrera diplomàtica. Qualsevol cònsol està a les ordres del seu ambaixador i del ministre d’Exteriors. Hi ha dues classes de cònsols: el cònsol general que té una oficina separada i els cònsols a Ciutat del Cap o Miami són ciutats tan importants que necessiten un representant de l’Estat. Quin és el paper de l’ambaixador? Representar al país en tots els fronts: cultural, econòmic, social, polític, militar… La tasca del cònsol és protegir i defensar la col·lectivitat de ciutadans espanyols en aquell país. Com cònsol fas de jutge, de notari, cases gent, inscrius naixements, expedeixes passaports, has d’estar a la cura de la gent que està a la presó, la gent que pot tenir accidents… Ets entre un jutge de pau rural i un capellà de poble. El paper d’un diplomàtic és com l’oli en un cotxe.
Ens podria explicar com es decideixen aquest destins? Son vostès qui els demanen? Són designats des d’alt?
Des de fa quasi 50 anys hem desenvolupat un sistema que funciona bastant bé que nosaltres diem el bombo. Tots els països tenen categories. Pakistan té la categoria C, Sudàfrica té la B i Alemanya l’A. C vol dir mínim tres anys, màxim tres anys; B mínim tres, màxim quatre anys i A mínim tres, màxim cinc anys. Això vol dir que, en funció de la teva categoria, els mèrits, la capacitat… pots demanar una llista de cinc llocs que surten a concurs cada any dels llocs que queden vacants perquè han arribat al límit del període. Per donar igualtat a tothom, no pots repetir llocs. Si estàs a París no pots anar a Roma, has d’anar potser a Àfrica del Sud, per donar mobilitat. Això està contemplat a la junta de la carrera diplomàtica. Això no funciona amb els ambaixadors que és un tema que decideix el ministre i no està subjecte a cap mena de reglament administratiu.
Al fil de l’actualitat, arran de la mort de la reina de Gran Bretanya i atès què vostè ha estat ambaixador a Irlanda, quina és la relació entre Irlanda i Anglaterra si tenim en compte el pes d’una història molt dura?
Quan vaig arribar a Irlanda, la cap de protocol em va regalar, com un detall, un fulletó que malauradament he perdut, de la visita de la reina Elisabet II a Irlanda a l’any 2000 i escaig. Les relacions entre Irlanda i Anglaterra són molt complexes, però quan va venir la reina la vam rebre molt bé. La reina d’Anglaterra és una icona que supera totes les perspectives. Acabo de veure per la tele a la ministra principal d’Escòcia cantant el God save the King. La història entre Irlanda i Anglaterra encara s’ha d’escriure perquè és una història molt, molt complexa. Hi un transfons cultural molt profund que la llengua ha enfortit moltíssim. Alguns dels més grans escriptors en anglès són irlandesos com Oscar Wilde, James Joyce o Samuel Beckett. A més una altra cosa. Les dues línies aèries més freqüentades del món eren la línia Pequin-Hong Kong i la segona Londres-Dublín. Hi havia 80 vols diaris. Són unes relacions gairebé de família.
Quines semblances i diferències aprecia entre la monarquia espanyola i la britànica?
Són de les dues monarquies vigents més antigues d’Europa. Una és una monarquia parlamentària i l’altra constitucional. Són monarquies democràtiques, sòlidament instal·lades. Existeix un vincle familiar, històric, entre les dues cases reials. No oblidem que el rei Joan Carles era tractat de cosí per la reina d’Anglaterra. També hi moltes diferències que ara estan quedant d’una manera molt palesa. Si tinguessis a la corona espanyola els escàndols que ha tingut la britànica…És un tema un delicat, la història de la vida privada…No sé si a casa nostra l’haguessin acceptat. Sobre la figura d’Elisabet II s’ha escrit tot, però probablement és la darrera figura icònica del segle XX.
Miljail Gorbatxov va morir ara fa poc.
Sí, però Gorbatxov va ser essencial en un moment determinant. La reina d’Anglaterra ha tingut 16 primers ministres, 17 presidents d’Estats Units, la Guerra Mundial, la descolonització, la caiguda de la URSS…És una dona que arrenca amb la Segona Guerra Mundial i sobreviu a totes les onades, a les crisis familiars…La trajectòria és brutal. Són 70 anys de regnat, només superada per Lluís XIV de França. Trobo molt interessant i m’agrada la institucionalitat amb que els anglesos perceben la reina d’Anglaterra.
Durant la seva etapa com a consol de Perpinyà va coincidir amb algunes de les concentracions del moviment independentista, de vegades amb la presència de Carles Puigdemont. Això li afectava d’alguna manera? Li donava més feina?
Des de la meva condició de funcionari de l’Estat és lògic que no participi de l’ideari independentista, però soc molt respectuós amb ells. Ni el govern ni ningú ha condemnat mai les idees. Evidentment el tema es seguia. Crec que la presència de certes figures sobiranistes a Perpinyà, s’entén en clau de política interior catalana, que no és el meu àmbit d’actuació. A Perpinyà hi ha un fort sentiment de catalanité que totes les institucions ho senten com a propi, així com l’estima a la llengua i la cultura catalana.
Recentment es va generar una certa polèmica arran que l’actual alcalde de Perpinyà, del Front National, va retirar de la denominació de la ciutat l’adjectiu de “la catalane”.
Sí, el que va passar és que el tema de la catalanitat es va polititzar. Per motius que l’alcalde sabrà no li va interessar mantenir-ho. La meva feina consistia fonamentalment en cuidar dels espanyols. Quan dic espanyols vull dir gallecs, valencians, catalans independentistes i no independentistes. Hi ha independentistes connotats que han vingut a renovar la seva documentació al consolat. Independentment que hi hagi una pulsió, una cultura catalana, Perpinyà és França. La idea republicana, francesa, està profundament arrelada.
Com creu vostè que perceben les autoritats franceses el moviment independentista català?
Francament, no n’he parlat. És un tema de sentiments i d’opcions personals. La meva relació amb les autoritats franceses ha estat de col·laboració en temes de vegades molt complicats. La qüestió de les fronteres, el túnel de La Jonquera, l’Hospital Transfronteré, únic a tot Europa, ha hi una col·laboració transfronterera entre bombers, s’hi fan treballs comuns en temes turístics i ecològics, malauradament està pendent una reunió entre els alcaldes d’ambdues bandes de la frontera que espero que es farà aviat. Hi un tema que espero que es realitzi, encara que jo hagi de marxar: muntar a Perpinyà una gran exposició de Picasso, Dalí i eventualment Miró. Això estaria molt bé. Una de les millors coses de Perpinyà és la fira Visa pour l’image, el millor congrés de fotoperiodisme del món. D’una grandíssima qualitat. Es fa els primers dies de setembre i el recomano molt. És el gran esdeveniment cultural de Perpinyà. Una de les coses que sí que he parlat amb les autoritats és que estem molt a prop, però a la vegada molt lluny.
Sempre s’ha dit que els tres grans eixos de la política exterior espanyola són Europa, el Magreb i Llatinoamèrica. Continua sent així i de ser-ho quines són les prioritats en cadascú d’aquests àmbits?
El tema d’Europa és evident. Sobretot en un moment que Europa s’estan redefinint moltes coses. L’OTAN que tenia un paper, ara té un de diferent, la integració de nous països europeus a l’OTAN és una altra. Hi ha països de la UE que tenien una relació de neutralitat amb l’OTAN que ara no la tenen. Hi ha un tema energètic de fons, que està a tots els diaris i que és molt complex. Aquí hi ha un gran repte perquè s’estan redefinint polítiques a través d’això. La Unió Europa ha estat un factor essencial en la democratització i modernització d’Espanya. L’aposta que es va fer amb l’entrada en la UE era una aposta quasi filosòfica. Aquest és un tema central de la política exterior, que Europa sigui forta, que la gent i les instituciones recolzin aquesta idea europea.
El tema del Magreb és evident perquè Espanya és fronterera amb el Marroc . Tenim interessos culturals, en temes d’immigració, temes econòmics…i amb Algèria igual. Independentment que, com totes les relacions de veïnatge, es passen moments bons i dolents.
El reconeixement del govern de Pedro Sánchez a la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental no ha trastocat els delicats equilibris a la regió?
Aquest és un tema que està en mans del ministre i dels seus col·laboradors. Tota la resta és el que es pot llegir als diaris. Sí puc dir que el ministre José Manuel Albares té el compromís de, mantenint els criteris del govern, sostenir una bona relació amb tots dos països. Hi ha gent al darrera que està treballant en el tema.
Manca l’àmbit de Llatinoamèrica que vostè pels seus destins a Argentina i Cuba coneix prou bé.
És un món molt variat, amb països amb una entitat molt forta. Sense voler que algú pensi que tinc una postura una mica colonial, tot el contrari, quan estàs destinat en un d’aquests països tens la sensació d’empatia, de familiaritat, una sensació propera. No m’atreveixo a dir d’estar a casa, però sí que ets ben rebut. I això professionalment ajuda molt. Existeixen molt tòpics sobre això, uns de bons i altres de dolents. La realitat és que continua sent un àmbit molt important no només políticament. Hi ha moltes empreses espanyoles que estan operant a Amèrica Llatina. A part dels vincles culturals, hi ha molts interessos.
Efectivament aquests són els tres grans eixos de la política exterior espanyola. Ara, amb la globalització hi ha altres qüestions que es van afegint. Per exemple, els temes de drets humans, d’igualat de gènere, la protecció de les minories…són qüestions molt sensibles en les que es busca una projecció internacional. Espanya, en aquest sentit, és un país potent a tot el món, en el sentit d’aquest avenç. Això són també polítiques exteriors que tenen una marca molt forta. També ara s’està treballant molt a Àsia. Hem ampliant el número de consolats.
Quantes persones treballen en la diplomàcia espanyola?
Diplomàtics de carrera serem uns 900, cobrint unes 110 ambaixades i uns 80 consolats. Són quasi 200 oficines arreu del món. Existeix una cobertura forta.
Tinc entès que vostè és l’únic sabadellenc que ha estat ambaixador en tota la seva història de la ciutat?
Sí, així és. Durant molt de temps era l’únic diplomàtic sabadellenc. Ara hi ha també Laura Mayoral, molt amiga meva, actualment destinada a Madrid.
Fotos: David B.