Parlar amb Lino Gutiérrez Casado (Sabadell,1959) és fer-ho amb l’escut del Centre d’Esports Sabadell. És l’exemple del jugador fet al club. El jugador que més vegades ha vestit la samarreta arlequinada. En aquesta entrevista parlem de tot: dels seus inicis, de les ofertes del Real Madrid, Barça i Depor, de la dècada prodigiosa dels anys 80; de noms propis com Tanco, Periko Alonso, Marañón, Romero,Uribarri o Naya, entre altres.
També parlem, òbviament del CE Sabadell. El conjunt arlequinat tanca aquest dissabte davant Osasuna Promesas (19:30 hores) una nova temporada a Primera RFEF on s’espera una gran entrada a l’estadi. També a la Grada Lino, un dels èxits per recordar a les generacions que no l’han vist jugar com era el millor 10 de la història del Sabadell.
Com recordes el teu primer dia com a arlequinat?
Tenia 10 anys (1969) i ja jugava al Sabadell el meu germà Guti, que en tenia 12. Vaig jugar el primer partit com a aleví al camp del Barberà de terra. Era la categoria més baixa, ja que no existia en aquella època ni benjamins ni prebenjamins. Vaig començar com a davanter centre i després ja vaig continuar com a migcampista sempre per l’esquerra, encara que jo soc dret.
El primer de molts partits al futbol base …
Jo anava jugant i pujant categories. Veia que tenia possibilitat d’arribar. Recordo que ja amb 15 anys estava entrenant amb el primer equip i també un torneig que vam jugar a França.
I amb 17 anys, va tenir un debut molt especial amb el primer equip.
Va ser el 20 de setembre de 1976 a La Romareda contra l’Aragón, el filial del Zaragoza a Tercera Divisió (en aquella època no existia la Segona B com a categoria intermèdia). Vaig substituir a Chango (Manolo Fernández) i em va tocar marcar a Víctor Muñoz que després va jugar al Barça. Recordo que vaig jugar cinc partits sortint des de la banqueta i vam pujar a Segona A. L’any següent va ser complicat perquè vaig tenir una operació de pubis i més tard em va tocar fer el servei militar a Tenerife, cosa que va aturar la meva progressió.
Com a juvenil, el seu nom ja sonava pel Real Madrid i el Barça entre altres o almenys això es deia.
La veritat és que amb 16 i 17 anys van haver-hi moltes opcions de jugar al Madrid o al Barça, quasi cada any em venien a buscar. Van venir fins i tot a casa, gent del Sevilla i el Màlaga, però el meu pare els va dir que jo era molt jove i que de moment, millor continuar a casa. Després a Primera si es va parlar del Racing i el Valladolid. Vaig apostar per seguir aquí. Si hagués marxat, potser ara no tindria la Grada Lino.
Com va ser la tornada de la ‘mili’?
Era l’any 1980 i quan arribo per Nadal després de jugar a Tercera Divisió a Tenerife a la mili, representa que ja estava traspassat al Deportivo de la Coruña on jugava Fernando Muñoz (i en aquella dècada també Silvi). Jo els vaig dir que estava fora de forma i que no podia marxar. La segona volta va ser molt bona amb José Luis Romero a la banqueta. L’equip estava en bona dinàmica. Em sentia molt bé i fins i tot vaig marcar tres gols en un partit. De fet, vam estar a un pas d’aconseguir l’ascens, però al camp de l’Alavés, l’àrbitre es va equivocar molt. Aquell dia vam decidir que em quedava al Sabadell.
El 17 de maig de 1981, el Sabadell perdia 2-0 en un dels arbitratges més polèmics que es recorden amb dues expulsions i un gol basc en fora de joc. 1.500 aficionats del Sabadell a les grades de Mendizorroza.
Binèfar 1984. Un ascens inoblidable
Vam baixar la temporada 1982-83 a Segona B, però la temporada següent es va fer un gran equip amb gent de la casa i jugadors veterans com Rafa Marañon o joves com Manolo. L’últim partit havíem de guanyar a Binéfar i l’ambient va ser tan espectacular que no s’oblidarà mai el que vam viure aquell dia [Binéfar 3 – Sabadell 4, 27 de maig de 1984, gols de Tanco, Manolo (2) i Marañón].
I dos anys després l’últim ascens a Primera contra l’Atlètico Madrileño. Han passat 37 anys d’aquell 18 de maig de 1986.
Ha passat molt temps, massa, però recordo que es van fer les coses molt bé amb jugadors veterans com Periko Alonso (que venia de guanyar lligues amb la Real Sociedad i el Barça) que posaven als joves al seu lloc. A més, un entrenador com Pedro Mari Uribarri que va ser tota una revolució pel que fa a preparació física. En aquella època l’entrenador feia de tot, no hi havia tanta gent al seu costat. L’ascens contra l’Atlético Madrileño amb tot el camp ple va ser increïble [Nacho i Villa van marcar el 2-0 d’aquella tarda calorosa de diumenge].
Dos anys a Primera. Per fi tenia cara a cara als millors jugadors del país i a la Nova Creu Alta.
Per fi teníem l’oportunitat de jugar contra els millors i amb el Sabadell. Quan ets a Segona A, els veus de més lluny, però quan ets a Primera i pots jugar amb Rubio, Tente Sánchez, Manzanedo, Periko Alonso al costat i jugues davant d’ells al Nou Camp o al Bernabeu no vaig trobar tanta diferència amb nosaltres. No som menys que ningú.
Aquella temporada, entre altres resultats, el Sabadell va guanyar 3-2 al Real Madrid a la Copa del Rei (1988), va empatar a 0 al Nou Camp (1987) i es va produir el partit de la repetició davant l’Osasuna de Michael Robinson.
El Sabadell baixa l’any 1988 a Segona. Allà es queda cinc anys fins al desastre de 1993 amb el doble descens.
Si mirem la història, el Sabadell és dels equips d’Espanya que més anys ha jugat a Segona A. Van ser bones temporades fins que es van fer les coses molt malament vam baixar i lamentablement vaig haver de marxar del club l’any 1993 amb el doble descens esportiu i administratiu a Tercera Divisió.
Han passat 30 anys. Sembla increïble que Lino acabès la seva carrera al Terrassa.
L’any 92 el Sabadell es converteix en societat anònima (com la majoria dels clubs) en la segona etapa de Rafel Arroyos al club. Són moments convulsos i el club decideix fer fora a Roberto Elvira, Joaquim Saura i a mi mateix. Jo juntament amb Tanco, Saura, Olmo i Nico ja havíem creat l’Escola de Futbol Sabadell i no volia marxar lluny. Ja que al Sabadell no em volien, vaig fer l’últim any al Terrassa. Després em van fer un homenatge, però era per pagar part dels calers que em devien.
Des de 1993, el Sabadell només ha estat cinc anys a Segona A i 25 entre Segona B, Primera RFEF i Tercera. Per què?
Durant aquests 30 anys han passat moltes coses, molts jugadors, molts entrenadors, moltes directives, però l’afició hi és sempre. Jo he col·laborat en tot el que he pogut com a directiu, entrenador, als veterans… El futbol ha canviat molt, però penso que el Sabadell ha desaprofitat la base durant molts anys. Els jugadors del planter donen un plus i s’ha mirat més fora.
Quin diria que va ser el seu millor entrenador?
No m’agrada dir qui ha estat el millor, perquè d’una manera o un altre de molts vaig aprendre coses. José Luis Romero, Uribarri i altres. No et sabria dir el millor. Però sí el pitjor.
José Antonio Naya?
No sé si encara viu. Era una persona ridícula. Una mala persona. Va ser molt trist veure aquest personatge al Sabadell. És el pitjor que he viscut al món del futbol. Però tota la culpa no va ser seva. La culpa va ser de qui el va portar. La directiva el va portar perquè tenia mà de ferro. Aquest home no mereixia la sort d’entrenar al Sabadell. Per sort va durar dos o tres mesos [José Antonio Naya té 89 anys i viu a La Corunya].
Parlem d’una persona més relevant. Francisco Gómez, Tanco.
És una persona excepcional. Personalment, agraeixo molt el nom de Grada Lino, com també podria ser Grada Tanco o grada exjugadors. Tanco era el jugador que xutava més fort de tota Espanya, tal com va sortir un reportatge a la revista Don Balón. Marcava gols de falta per l’escaire i de jugada de molt lluny. Feia passades de 40 metres i va ser capità de la selecció espanyola juvenil. Va jugar al Rayo i el Sabadell que crec que no es va portar bé amb ell. Era un jugador avançat al seu temps. Tenia aquella imatge de ‘dur’ però era molt bo.
I també de l’Escola de Futbol Sabadell que fa 30 anys.
Al juny ja fem 30 anys. Sembla que fos ahir quan vam començar amb el Tanco, Saura, Lino, Nico com et deia abans. Estem formant jugadors. Fem les coses que ens agrada a l’escola i et diria que entre altres coses tinc una vida maca. Recordo aquell primer torneig que vam fer l’any 1993 amb l’escola TARR va ser l’inici de tot plegat.
Un dels jugadors que va passar per l’Escola de Futbol Sabadell va ser David Astals, ara al primer equip.
Li tinc un afecte especial per David. Són una família molt maca, molt unida, conec al seu pare, a la seva mare, als seus avis. El Sabadell hauria de tenir 10 David Astals al primer equip. Aquesta temporada ha estat el millor o dels millors en tots els partits. És un jugador de casa i cada partit dona el 150 per cent. L’estrany és que els dos anys anteriors anys tingués tan poc protagonisme.Almenys aquesta temporada sí que s’han vist brots verds al planter.
Sí, però també és una pena que no tinguin oportunitats més jugadors i més en un any en que el pressupost era més reduït. Ho torno a dir: és molt important que el jugador de casa tingui l’oportunitat o sàpiga que pot arribar al primer equip. És molt important que el primer equip es nodreixi de jugadors de la ciutat. Ho dic en primera persona. El que vaig veure a la meva època com a jugador va ser molt maco. Però el futbol ha canviat i ara els representants mouen molts jugadors que passen d’Andalusia a Múrcia, de Múrcia a Catalunya…
Un últim missatge.
Jo vaig poder complir un somni. Començar amb 10 anys i arribar al primer equip pràcticament fins al final. Crec que hi ha molts bons jugadors de la ciutat que estan a Primera Catalana i també a Primera RFEF. Crec que s’ha d’apostar més per la gent de casa. Parlar des de fora és fàcil. No estic a dins. Se’m posen les dents llargues i enveja quan veig altres ciutats més petites que estan al futbol professional.
Paraula de Lino. 335 partits amb el Sabadell (récord) i 42 gols.
Foto portada: Lino Gutiérrez durant l’entrevista feta al Parc Catalunya. Autor: Jordi Sánchez.