Miquel Zambudio Díaz va néixer el 31 de juliol de 1949 a Gerb (Noguera). Llicenciat en dret. Va ser un dels tres directors de la revista Can Oriach que de butlletí del barri va esdevenir el mitjà de comunicació de l’oposició democràtica sabadellenca a l’Ajuntament franquista.
A més, és autor de diversos llibres sobre la historia de Gerb, La Paca. Retrat d’una dona emigrant (2012), Els Claveria. L’evolució de la pagesia catalana. De Castellgalí a Barberà del Vallès (2014) i Les Capelles de la Puríssima de Sabadell (2018). L’entrevisto dimecres passat a la redacció d’iSabadell.
Quan va venir a viure a Sabadell?
Vaig venir al barri de Ca n’Oriac quan tenia 13 anys. El meu pare va morir quan jo tenia tres anys i mig i no tenia germans. La seva mare havia treballat al tèxtil a Balaguer on es produïa cànem i lli. Quan aquestes empreses van plegar, va decidir venir a Sabadell perquè tenia una germana que vivia a Ca n’Oriac.
On van néixer els seus pares?
La meva mare era natural de Villacarrillo (Jaén) i el meu pare de Rambla de Oria (Almeria). Tots dos van emigrar cadascú pel seu compte a Flix. El meu pare treballava per l’empresa hidroelèctrica FECSA que estava fent obres a l’Ebre. Allà va conèixer la meva mare i es van casar. Després van marxar a Lleida perquè al Segre s’estava fent una pressa prop de Balaguer on van anar molts treballadors de la companyia. Per això vaig néixer a Gerb on vivien en una cova. Fins als tres anys i mig vaig estar vivint en una cova. Se’n parla de les coves que havia aquí a Sant Oleguer, però això es va donar a molts llocs de Catalunya. Al morir el meu pare, la meva mare va agafar por i van anar a viure a una caseta. Això són històries d’abans.
Quins estudis va cursar?
Sóc llicenciat en Dret. Primer vaig estudiar al seminari de la Seu d’Urgell. Quan vaig acabar Filosofia i em tocava començar Teologia vaig plegar. La meva mare encara vivia a Gerb mentre jo estudiava a la Seu d’Urgell. Ella va venir sola a Ca n’Oriac a treballar a la fàbrica del Jorge Domingo a la Creu Alta. Jo només venia per vacances, un mes per Nadal i dos mesos a l’estiu. Llavors vivíem rellogats a casa de la meva tia, no teníem vivenda pròpia. Al juny 1966 vaig venir a viure definitivament a Ca n’Oriac. Llavors s’havien fet uns pisos, davant de Les Oliveres, de la cooperativa COPCISA finançats pels empresaris del tèxtil. Nosaltres vam aconseguir un pis i ens vam instal·lar definitivament al barri.
Quan vaig venir aquí vaig apuntar-me a l’Escola Normal per fer Magisteri. La directora de l’antic col·legi Kennedy, que ara té un altre nom, va demanar-me anar a donar classes a l’escola. Allí vaig estar uns mesos fent de mestre, com es deia llavors de “maestro idóneo”, doncs tenia el batxillerat i els estudis de Filosofia. Quan vaig plegar vaig tenir diferents feines: en un laboratori farmacèutic de Barcelona o en una empresa del grup Enrich a Campoamor de plàstics. Al 1968 vaig entrar a la Caixa d’Estalvis Sabadell, per mitjà del company de la redacció de revista Can Oriach que era director de la sucursal de la Caixa al barri. M’aconsellà que em presentés a una oferta de feina. Així ho vaig fer i vaig començar a treballar d’administratiu a la Caixa. Llavors vaig estudiar Dret. Quan vaig acabar la carrera em van destinar a l’assessoria on vaig treballar més de 20 anys, fent d’advocat de la Caixa. A banda, durant un temps, vaig treballar al despatx de Ramon Vallbé al carrer que aleshores s’anomenava d’Alfonso XIII.
El mes de juny de 1966 va aparèixer el primer número de la revista Can Oriach, com a butlletí de la Agrupación de Vecinos del barri. Podria explicar-nos com va ser el procés de fundació de la revista?
Jo era soci des del 1966 de l’associació de veïns, però no vaig anar a la revista fins a l’any 1967 quan ja portava més d’un any funcionant. Llavors m’havia incorporat a la Juventud Obrera Católica (JOC) on també hi havia el Manuel Navas que vivia com jo al carrer Gironès.
A banda del Navas, qui més estava llavors a la JOC?
Hi havia el Diego Gutiérrez, Pedro López, qui porta el butlletí de Ca n’Oriac que fan ara, hi havia la Puri, la dona del Fernández.. Hi havia més gent, però ara no me’n recordo.
Estava l’Àlvaro Garcia Trabanca?
No, perquè ell era més gran. Ell estava a la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), els joves estaven a la JOC. Els de JOC també vam fer una revista. Ha de pensar que a Ca n’Oriac havia un grup, però a Campoamor havia un altre, a Les Termes un altre…a Rubí. Hi havia una connexió entre els diferents grups.
Però tornant a la seva pregunta sobre els inicis de la revista. Vaig entrar al 1967. Nosaltres no volíem fer només un butlletí de l’associació de veïns, sinó un butlletí de totes les entitats del barri. Si mira els primers números veurà que col·laboren les entitats del barri, com ara la de columbofília, la del futbol, la gent de la Fuensanta, una entitat molt antiga. També hi havia una entitat de música. Totes aquestes entitats volien tenir un butlletí, però no s’acabaven de posar d’acord, perquè havien de tenir un representant per entitat. Finalment, es va fer un butlletí de l’associació de veïns on col·laboraven totes les entitats. Als primers números cada entitat enviava un article. Després això es va anar perdent, la revista va anar evolucionant. Però el projecte inicial era aquest.
És cert, com escriu l’historiador Andreu Castells, que el rector de la parròquia Josep Esquirol Grau va tenir un paper fonamental en la fundació de la revista?
No. Això no és així. L’Esquirol va venir al barri al novembre de 1968. El mateix mes li vam fer una entrevista a la revista i ell va escriure una salutació. Però no va intervenir ni en la redacció, ni va tenir cap mena de relació especial amb la revista. Això sí, hi teníem una molt bona relació personal perquè era una persona molt oberta, especialment amb els que érem catòlics practicants com Ortiz, Orriols, Gurrera i jo mateix. L’Església va tenir influència i es veu clar a la revista, perquè als primers números surt el moviment demogràfic que dona la parròquia. Qui intervé molt és el vicari Eduard Fornés tant a la creació de la revista com després col·laborant amb articles. Alguna vegada havia assistit a les reunions del consell de redacció, però no era un dels habituals encara que col·laborava amb escrits. La revista no es va reunir mai als locals de la parròquia i mira que tenien molts locals. Més endavant sí que es van reunir allà els de Comissions Obreres de forma clandestina. A l’última el rector, Rafael Prats, donava el “visto bueno”, però en tot el procés legal per legalitzar la revista no va intervenir l’Església. Castells va tenir bona relació amb la revista, però això de l’Esquirol no és així.
Quina tirada tenia Can Oriach?
Van començar a tirar un centenar, però després cap als anys 70 tiràvem de 600 a 700 i varem arribar casi a mil exemplars.
Com es finançava?
Bàsicament de la publicitat. La majoria de comerços de barri s’anunciaven, també hi havia una publicitat fixa de Caixa de Sabadell. El banc no es va anunciar mai. A més tenien les subscripcions. Com que allí no cobrava ningú, la situació econòmica s’aguantava com es podia.
Amb quines impremtes treballaven?
Vam treballar amb moltes, sempre buscant el preu més barat. Recordo, entre d’altres, Graf Kolbe de Granollers, Ribera de Castellar, Flotats de Terrassa, Artgrafia de Sabadell que era d’Andreu Castells, Nueva Imprenta de Sant Cugat, Villegas de Barcelona, Graf Triángulo de Sabadell, Artgraf de Sabadell o Serracanta de Sabadell… Al Castells el vam conèixer precisament quan anàvem a portar el material per fer la impressió de la revista.
A banda dels subscriptors, es venia als quioscos?
Sí, però això va ser més endavant, a l’època del Pere Ros. No recordo quin any deuria ser, però ja estaven entrant cap els 70. Va entrar ell i va donar un impuls fort al tema informàtic que llavors començava. Va connectar amb el Centre de Càlcul Sabadell i van fer les etiquetes, el control dels subscriptors, els comptes…coses que fèiem manualment i ens donava molta feina. Llavors, va plantejar-se el tema de la venda. També va ser ell qui estava al davant del tema i va aconseguir una expansió molt forta de venda i de distribució fora de la ciutat. Durant un temps Pere Ros, el Jaume Armengol, Jimmy, que feia les vinyetes, i jo portàvem tot això.
Quan abans parlàvem dels inicis m’he deixat d’esmentar la importància de l’estudi sobre el barri que va fer Joaquim Clusa, que havia acabat la carrera, que vam publicar a la revista al 1967. Ell no col·laborava habitualment amb la revista. Després vaig col·laborar amb ell en un altre treball sobre el dèficit urbanístic a tot Sabadell. Un estudi molt complert de tot Sabadell. Vam fer equip amb el Sergi Calvo, amb el Brunet i el Juan Gómez al qual van dedicar moltes hores i hores.
Carme Valls en el seu treball sobre la revista distingeix quatre etapes de la seva història. Primera, de juny de 1966 a gener de 1968 que s’ocupa de Ca n’Oriac i d’altres barris i de temes de caràcter general. Segona, de febrer de 1968 a maig de 1969, de transició, on està cada cop més interessada per qüestions de ciutat. Tercera, de febrer de 1969 a maig de 1976, on assumeix el paper de mitjà de comunicació d’oposició a l’ajuntament franquista amb una gran pluralitat ideològica. Quarta, de maig de 1976 a gener de 1978, que està dirigida per grups d’extrema esquerra. Està vostè d’acord o en desacord amb aquest anàlisi? Ho matisaria?
Això lliga bastant amb el que he viscut. Josep Maria Brunet va entrar al 1967, uns mesos abans que jo, després ho va fer el Faust. Brunet va començar a fer articles, diguem-ne tècnics, sobre economia i s’inicià un canvi en aquest sentit. Trobo que el anàlisi de Carme Valls és molt correcte. Efectivament, al 1968 les coses van començar a canviar, perquè havia entrat més gent, a fer informes d’altres barris i ampliar l’horitzó informatiu.
Quins van ser els directors de la revista?
El primer fou Carlos Ortiz fins al 1973, després jo fins el 1975 i finalment Dionisio Giménez fins la seva desaparició al gener de 1978, encara que ell havia entrat a la revista a començaments dels anys 70. Passava que des de feia un parell d’anys l’Ortiz no anava a les reunions i volia plegar. Però, per deixadesa, ho anaven retardant. Jo vaig entrar de director sobretot perquè era l’únic que vivia a Ca n’Oriac i que era soci de l’associació de veïns. Com que la situació havia canviat, va venir gent de fora del barri i jo era l’únic que quedava de l’associació.
Vull aclarir que en els documents de la revista surt el meu nom com Miquel Díaz Zambudio. Resulta que als anys 90 em vaig canviar l’ordre dels cognoms, en atenció a la meva mare, una lluitadora incansable que va morir amb 98 anys a causa de la covid.
La revista va patir diverses sancions de la censura franquista. Ens podria explicar com funcionava la cosa?
Hi havia sancions per varis motius. A la legislació de l’època, per ser director d’un butlletí d’una associació no calia tenir el títol de periodista. La sol·licitud per tenir la legalització va trigar molt a arribar i mentrestant van anar funcionant. Com diu la Carme Valls, la revista va evolucionar amb continguts que tractaven de temes de fora el barri. Una de les causes dels expedients sancionadors venia precisament per això, per tractar de temes que no eren del barri i, lligat amb això, amb la qüestió que el director no era periodista i per aquí tornaven a insistir.
Una vegada vaig haver d’anar a Madrid, al Ministerio de Informacion y Turismo. Em van treure un expedient enorme, dient-me: Todo esto es de la revista Can Oriach. Mire, lo tenemos todo aquí. I jo fent el paper del tonto, perquè ja sabia que ens passàvem del que deia la llei. Entre altres coses, Carlos Ortiz, va voler plegar perquè li havien caigut dos o tres expedients. Amb les molèsties que suposava haver d’anar al jutjat a declarar. Ell tenia quatre fills, i això li portava molts problemes familiars.
Un altre problema venia del diari Sabadell. Un dels expedients que em van caure a mi venia del diari Sabadell que em va posar una querella.
Per quin motiu?
Per un article que ens posàvem amb el diari Sabadell assenyalant que era un diari del Movimiento i fotent-los canya. Al final tot va quedar en no res, però t’havies de buscar advocat.
En què consistien les sancions?
En multes. En principi de dos o tres mil pessetes, però al Dionisio li van posar una de 25.000 pessetes, seria l’any 1976 o 1977, que no me’n recordo com es va pagar. La revista va estar tres mesos sense sortir. Tocàvem molts temes com ara d’ensenyament o la Gran Via, la Residència Albada, la sexualitat… Una vegada un mestre es va queixar i ens van posar una multa. Bàsicament era això: el Ministerio de Información y Turismo, el diari Sabadell i un particular, aquest mestre que deia que l’havien insultat. És clar, les multes es pagaven i d’economia sempre anaven molt malament. Sempre amb problemes per pagar les impremtes.
És cert que a partir dels anys 70 el PSUC es va fer amb el control de la revista?
Que jo sàpiga no és així. Sí és cert que a la redacció hi havia persones que eren del PSUC; però també hi havia persones que eren d’altres partits. Eren del PSUC Sergi Calvo, Pere Ros, Remei Bona o Lluïsa Domingo, però havia d’altres que eren socialistes com Brunet, Ortiz o jo mateix, que vaig ser regidor del PSC a Sentmenat i Brunet de Sant Quirze. Hi havia el Juli Moltó que tampoc era del PSUC, crec que era d’un partit trotskista.
En principi, les reunions del consell de redacció es feien al carrer Gironès número 41, en un local que ens deixaven i després les feien a d’altres llocs. De vegades al pis de la Remei, al pis de Dioniso a l’avinguda Onze de Setembre, a casa del Pere Ros al carrer de Riego, a casa de l’Ortiz o a la Cooperativa la Sabadellenca al carrer del Sol. Li parlo sempre abans de l’última etapa. Algunes reunions especials les havien fet a Sant Cugat o Olot. D’altra banda, com a revista, vam assistir a algunes reunions de l’Assemblea de Catalunya.
Ha de tenir en compte que per la redacció va passar molta gent i molt diversa. Persones que ara són professors. Aquí, encara que poc, va estar el Xavier Vinader quan estava acabant la carrera al 1973, va estar la Carme Forcadell, el Joan Oliver, el Joan Maria Gil, arquitecte, el Bartomeu Cruells, escriptor. Jo vaig estar fins el 1975 i vaig veure passar molta gent. Estaven un temps, marxaven i n’arribaven d’altres.
Quines són al seu parer las causes de la desaparició de la revista?
La primera és que havia deixat de ser la revista del barri de Ca n’Oriac que era l’idea inicial i es va convertir en una revista de tot Sabadell. Això, un dia un altre, havia de petar. Una altra causa, en la meva opinió, és que al final la revista la portava una gent d’unes determinades idees més extremes, que no eren ni del PSC ni del PSUC. Això també en algun moment havia de petar. Finalment, pel tema econòmic. Tot anava lligat. No sé si també la composició del consell de redacció era massa polític. Després de tancar es va fer una altra revista de l’associació de veïns del barri.
Sempre he pensat que la revista va tenir una importància cabdal per l’àmbit polític i social de Sabadell. Al barri va tenir una influència molt forta. Durant molts anys va tenir un pes molt gran i era molt coneguda al barri. Al últims anys això va començar a canviar.
Havíeu tingut relacions amb revista semblants a la vostra?
Sí, durant uns anys vam tenir contactes amb la revista Grama de Santa Coloma de Gramanet que era molt similar a la nostra. També, amb el TS, que es publicava a Terrassa i Sabadell. No sé si n’havia alguna altra, però sobretot teníem relació amb la revista de Santa Coloma.
Fotos: David B.