Montserrat Tura. Autor: David B.

Monserrat Tura, política i metgessa: “qui es situa fora de la llei perd la seva protecció”

Nascuda a Mollet del Vallès el 1954. Mare de dos filles, és llicenciada en medicina i cirurgia. Durant el franquisme va militar a Organización de Izquierda Comunista (OIC) i va ingressar al PSC el 1979. Fou alcaldessa del seu municipi natal del 1987 al 2003. Diputada al Parlament de Catalunya del 1995 al 2003, va ser consellera d’Interior del 2003-2006 al tripartit presidit per Pasqual Maragall i de Justícia amb Josep Montilla fins el 2010.

Al novembre de 2014 va trencar amb el partit i amb altres exmilitants socialistes va fundar la formació Moviment d’Esquerres (MES) que a les eleccions de setembre del 2015 va integrar-se a les llistes del Junts pel Sí. Apartada de la primera línea de la política, treballa a l’Hospital de Palamós.

L’entrevisto dijous passat a la Llar de Llibre on ha vingut a presentar la seva obra República pagesa. Vindicació del catalanisme rabassaire. Premi Rahola d’assaig 2017.

Què li va a impulsar a escriure aquest llibre sobre la pagesia ?
Quan parlem del moviment rabassaire hi ha moltes persones, tot i que el seus avantpassats venen de pagès, que quan els hi preguntes et diuen que no tenien moltes terres en propietat, sinó  peces i algunes arrendatàries. És molt possible que fossin rabassaires i no ho saben. Catalunya està plena de descendents de rabassaires que no ho saben. Aquesta seria la primera de les motivacions. La segona, crec que la família dels pinyonaires que explico al meu llibre, són d’una casa de pagès concreta, com a contrapès de la història general. És a dir, els efectes de la història general sobre una família concreta. Aquesta família podria ser qualsevol altre família pagesa. És un homenatge a les persones del món rural, des d’una Catalunya que era fonamentalment rural. Tret de Barcelona, els altres tres caps de província, Mataró, Sabadell, Terrassa, potser Reus, aquí s’acabava la Catalunya urbana, tot l’altre era Catalunya rural. La història del catalanisme explicada des del món rural no existeix. De manera que sembla que tot passi a la plaça Sant Jaume de Barcelona. I no és veritat. Si es van guanyar unes municipals es van guanyar poble a poble; per exemple, les del 1931.

Montserrat Tura. Autor: David B.

La seva família té una llarga tradició de militància política. Fins a quin punt això va ser determinant per a  la seva vocació política?
Bé, nosaltres teníem activitat política fins i tot a la clandestinitat. Per a nosaltres l’activitat política és inherent a la condició humana. No és possible acceptar les injustícies, l’organització social que inexorablement porta a les grans desigualtats, l’abús dels poderosos sobre el dèbils amb la naturalitat. Per tant, això forma part de l’essència dels qui ens van criar a voltant d’aquella llar de foc, d’aquelles persones que transmetien els valors republicans, els principis rabassaires i ens hauríem dedicat a la política d’una manera o altra.

Jo he sigut més coneguda que d’altres descendents perquè he ocupat càrrecs públics, però en el llibre intento explicar que, si el que volien era prendre aquesta decisió d’intervenir activament en combatre les injustícies, ho van fer abans que es morís el dictador. Llavors ja hi havia molts nebots i molts néts del rabassaire principal, el protagonista del relat, que estaven militant clandestinament. Hi va haver-hi molta gent de la meva família que es va dedicar, pública o privadament, a l’activitat política i que van fer-ho en els temps difícils, el temps de la clandestinitat. Ara ho seguim fent i tenim els nostres compromisos de caràcter social i associatiu encara que no ocupem càrrecs públics.

Quina relació personal i intel·lectual va mantenir amb el seu oncle Jordi Solé Tura? Comparteix les seves tesis sobre l’origen burgès del catalanisme?
Jordi Solé Tura a l’any 1967 –recordeu-m’ho, poseu-m’ho en context- va publicar el que havia sigut la seva tesi doctoral. Efectivament, ell analitza el substrat d’on provenen els líders de la Lliga Regionalista fonamentalment i jo coincideixo plenament en la seva anàlisi, no el contradeixo gens. El llibre es ratifica en això, arran de la deriva de la Lliga Regionalista cap a posicions conservadores, reaccionàries. Fins i tot alguns dels seus líders, no la Lliga com a formació, acaben abraçant l’aixecament feixista. Això és evident, no calia el meu llibre per explicar-ho. Coincideixo amb la tesi, però el propi Jordi Solé Tura salva a la persona de Prat de la Riba per la seva capacitat intel·lectual, per la seva capacitat de transformació i ell mateix el qualifica de “promotor d’obres i d’homes”. Obres de connexió, de carreteres, de telèfons, d’escoles, de biblioteques… I d’homes, perquè volia culturitzar al conjunt de la ciutadania i especialment la que vivia a la Catalunya rural. Aquí coincideix amb el meu relat, perquè un dels primers rabassaires acaba sent membre de la Lliga Regionalista.

Vostè va ser consellera en els dos tripartits d’esquerres de Pasqual Maragall i Josep Montilla. Com valora la tasca desenvolupada per aquests governs?
Pel que fa a la creació, construcció, ampliació i millora dels serveis públics no ha hagut cap etapa de set anys tan productiva. Per tant, si nosaltres -em refereixo a les persones d’esquerres, de progrés que constituïen aquells governs- tenim en compte que els serveis públics són el patrimoni d’aquells que no tenen patrimoni, en matèria d’accessibilitat a aquests serveis públics, d’edificis que havien d’ubicar-se ja siguin escoles, centres de salut, hospitals, presons, jutjats, carreteres, autovies… crec que no hi ha cap mena de dubte de que vam complir.

Potser la principal fita del tripartit fou la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Amb la perspectiva que dona el temps pensa que l’elaboració i la negociació de l’Estatut podria haver-se fet d’una altre manera?
Salvaria altres lleis. També vam fer la Llei de Barris o la Llei d’Educació de Catalunya, instruments que s’ha demostrat amb el pas dels anys molts sòlids, des del punt de vista que una norma jurídica ajudi a modificar condicions de vida de les persones. És cert que l’Estatut és la llei magna de Catalunya. Jo valoro que, exceptuant al president Maragall i algunes persones més de Catalunya, la resta no se’n va donar compte de que tenia un instrument preciós i del valor que tenia aquella reforma de l’Estatut en condicions de normalitat: en ponència parlamentària, en un debat entre parlaments, en una ratificació d’una modificació d’una llei important en normalitat democràtica. La manca de visió d’Estat per part de les institucions de l’Estat, però també de part d’algunes persones aquí a Catalunya, va fer que es destruís aquell instrument. De manera molt especial, com es pot imaginar, considero abominable la campanya que en va fer el PP.

Al seu parer quins foren els motius que menaren a la renúncia de Pasqual Maragall a no optar a la reelecció?
En realitat, en Pasqual, el president Maragall, considerava que en tres anys s’havien complert molts dels propòsits que ell s’havia posat i tenia raó. Pel que feia a les lleis sectorials o pel que feia a l’aprovació de plans importantíssims que encara avui s’ha demostrat  són referents en matèria d’infraestructures i altres qüestions. Havia aconseguit aprovar i ratificar l’Estatut. Efectivament, això havia posat en evidència greus contradiccions en la seva relació amb les institucions espanyoles i amb els partits o bé de l’oposició aquí a Catalunya o bé en el Congrés a Madrid. Les friccions amb el referent socialista que representava Maragall aquí a Catalunya, no cal dir-ho que van ser molt difícils. No cal dir-ho, és conegut per tothom.

Va tenir alguna cosa a veure la famosa reunió entre Zapatero i Artur Mas on es va pactar l’Estatut per a sobre de Maragall?
Evidentment, però que la història jutgi a Artur Mas perquè va anar a pactar coses que fins aleshores el president de Catalunya, Pasqual Maragall, no les havia acceptat. Artur Mas va acceptar rebaixes respecte al que mantenia el govern de Catalunya.

Comparteix l’opinió que la sentència del Tribunal Constitucional va ser la causa el gir sobiranista del catalanisme o creu que hi van haver altres motius?
La campanya de desprestigi de l’Estatut, la recollida de signatures, el recurs que es presenta al Tribunal Constitucional es fa amb la clara voluntat de confrontar pobles. Això és una cosa d’una imprudència temerària en política, que algú li demani responsabilitats al PP. A més a més, hi havia un Tribunal Constitucional que havia caducat, tots els seus membres feia dos anys que s’havien de renovar i no es renovaven, hi havia recusacions, un magistrat que s’havia mort i no s’havia substituït. Era més que qüestionable que aquell tribunal estigués en condicions de jutjar, però no només va jutjar una llei fonamental com era l’Estatut sinó que en va declarar inconstitucionals un quants articles quan fa havia estat ratificat en referèndum.

Tot això va crear una sacsejada en l’opinió pública catalana i una manca de sortides des del punt de vista dels partits. Aquella tardor del 2010 hi ha eleccions. En realitat, el partit independentista per excel·lència, ERC, va perdre la meitat dels seus vots i diputats. Guanya Convergència amb un discurs més aviat destructiu i no constructiu en el sentit que el tripartit ha trinxat el país. Una campanya molt destructiva, però no hi havia propostes concretes. De cap de les maneres en aquelles eleccions es discuteix d’independentisme curiosament i els guanyadors, que són Convergència, pacten amb el PP. Una cosa bastant inacceptable tenint en compte el que havia succeït en el tema de l’Estatut. Per tant, no existeix una relació directa, però sí que és cert que la manca de sortides polítiques i l’incapacitat de les institucions per mostrar un camí posterior a aquella sentència desfavorable acaben generant un malestar en la població. I és la població la que surt al carrer al setembre del 2012.

Una part significativa dels consellers socialistes al govern de Maragall com el seu germà Ernest, Joaquim Nadal, Antoni Castells o Marina Gelli o vostè mateixa van trencar amb el PSC i van passar-se a les files de l’independentisme. Quins foren els motius per a prendre aquesta decisió? El procés soberanista va fer impossible la convivència entre les dues ànimes del PSC?
Analitzar aquest període és molt complex. El que és evident és que el PSC, en el que jo vaig militar i en virtut del qual vaig representar-lo a les institucions, era un PSC que oferia als ciutadans una mirada ampliada de l‘horitzó nacional i li deia als ciutadans de Catalunya: ‘nosaltres serem capaços d’eixamplar l’horitzó nacional i d’autogovern’. Posteriorment, pel que sigui, perquè cadascú ha realitzat les anàlisis que li han semblat, el PSC va fer més aviat un replegament en aquesta reivindicació de caràcter nacional que va suposar un distanciament de posicions. Jo em continuo considerant socialista, encara que no militi en el partit. Tinc més la sensació que alguns ens hem mantingut fidels en aquella proposta que ens va donar la presidència de la Generalitat durant uns anys que no pas d’altres. Però suposo que si li pregunta a la direcció actual del PSC li diran que no i que sóc jo la que està equivocada.

Montserrat Tura. Autor: David B.

Vostè va disputar a Jordi Hereu la candidatura a l’alcaldia de Barcelona i a Pere Navarro la de la presidència de la Generalitat i en ambdós casos fou derrotada. A què atribueix aquesta derrota?
A que en democràcia de vegades guanyen els altres. Jo, que pretenc ser una persona molt demòcrata, crec que s’han d’instigar les primàries per que hi hagi debat, perquè les persones vinculades a una determinada formació tinguin la possibilitat de triar a qui prefereixin que sigui el cap de llista. Però també s’ha de saber perdre i jo em sembla que sé perdre. Vaig fer campanya al costat de Jordi Hereu després d’haver perdut i em vaig oferir a fer campanya al costat de Pere Navarro. Des del meu punt de vista, jo representava un altre projecte, una altre manera de pensar, altres sensibilitats. Ningú podrà saber mai que hauria passat si la candidata hagués estat jo. En tot cas el que és segur és que això va suposar un debat intern al partit que és el pretenia. Per tant, l’objectiu principal ho vaig aconseguir.

Potser el motiu de la derrota va ser perquè era massa catalanista?
El cas és que no vaig aconseguir els suports. Els militants no em van votar de la manera que jo esperava, però probablement també va ser per això i la meva idea era molt més catalanista.

Vostè va dirigir els Mossos d’Esquadra a la seva etapa de consellera d’Interior. Com valora la seva tasca durant la jornada de l’1 d’octubre o les recents filtracions sobre seguiments policials? I si personalitzem què opina de la gestió del major Trapero?
No personalitzarem perquè no és tracta d’això. La policia, la que sigui, en un Estat democràtic ha de ser neutral i l’obligació dels governants és garantir la neutralitat d’aquesta policia. De les policies en general, això també serveix per les autoritats de l’Estat que no han utilitzat les seves policies de manera neutral. Aquí, crec que, a vegades, hi ha hagut un intent d’apropiació de l’imatge del Major i dels Mossos per part d’un sector del debat polític i no ha estat bo per la policia.

Montserrat Tura. Autor: David B.I com a exconsellera de Justícia què opina de les mesures judicials contra els líders del moviment independentista?
Els processos judicials són molt llargs. Venim d’una etapa on no podem oblidar que van haver-hi moltes observacions, millor dit, molts requeriments al poder executiu de les institucions catalanes dient: ‘atenció que hi ha coses que no es poden fer perquè es surten del marc legal i que per tant poden tenir conseqüències als tribunals’. Ara estem en aquestes conseqüències en els tribunals, conseqüències desmesurades. Ara no tenim temps per analitzar-ho, però els il·lícits penals pels quals s’acusa als membres del govern de Catalunya i als dirigents de les entitats sobiranistes són desmesurats. Espero que l’anàlisi acurat d’aquest període d’instrucció i la possibilitat de les parts per aportar totes les proves necessàries, reduirà aquests plantejaments més que inflats.

Evidentment ja m’he posicionat públicament i he escrit els meus articles d’opinió dient que les fiances que s’apliquen a les persones que estan subjectes a un procés judicial poden ser de moltes tipologies: poden ser econòmiques, de limitació de moviments, de retirada del passaport. La pitjor d’aquestes fiances és la que es paga amb el propi cos, amb la llibertat. Crec que aquesta s’ha de reservar a situacions que no són les que concorren en els casos que estem analitzant. Reivindico que, per a poder viure amb normalitat tot aquest procediment judicial, que ara acaben de declarar causa complexa, el que vol dir que serà més llarg encara, perquè poden viure amb un mica d’eixamplament del cor estaria que bé que a aquestes persones se’ls apliqués altres tipus de fiança que no fos la de la seva llibertat, la del seu propi cos.

Creu que de l’Estat es vol donar una mena d’escarment per que això no torni a passar?
El Tribunal Constitucional ha dit en diverses sentències que la presó preventiva no pot ser de cap de les maneres punitiva. No és a través de la presó preventiva com es castiga suposadament, si es que es vol parlar de càstig. Estaríem davant d’un doble error si fos així.

Què opina del paper del PSOE en el procediment que va portar a aplicar el 155?
L’article 155 està a la Constitució i jo hauria volgut que no s’apliqués mai. Em sembla que vaig titular un article 155 al quadrat. Fins i tot els que hem estudiat la Constitució, esperàvem que, quan s’apliqués el 155, sempre fos d’una manera molt continguda en aquells aspectes que es consideressin alterats. Crec que el que es va aprovar al Senat, encara que després s’han aplicat menys coses de les que es van aprovar al Senat, és una intervenció sobre espais que pertoquen a governs escollits en altres àmbits que no són les Corts Generals i  això és una equivocació. Veurem que és el que diu el Tribunal Constitucional. Hem de recordar que l’any 1935, el Tribunal de Garanties Constitucionals va considerar que no s’ajustava a dret la intervenció que s’havia fet de la institució de la Generalitat.

Al seu parer quins han estat els errors del procés sobiranista que han portat a l’aplicació del 155 i a la intervenció de la Generalitat?
Ho he dit i ho repetit sense gaire èxit. Hi ha una màxima que diu: qui es situa fora de la llei perd la seva protecció. El que estem demanant des de Catalunya, que és major  participació de la ciutadania en els afers polítics, la possibilitat de poder decidir un dia o altre sobre el nostre destí, totes aquestes coses es podien fer, probablement, en una situació molt tensa amb els institucions polítiques de l’Estat espanyol. Però el dia que van començar a dir que els tribunals de justícia eren els nostres enemics – no jo sinó algunes persones- i que havien d’anar contra els tribunals de justícia, aquell dia van perdre la possibilitat de que el món democràtic mundial ens mirés amb bons ulls.

Afirmo que Escòcia i Quebec, si el seus tribunals haguessin dit que el referèndum tal i com el plantejaven no complien amb els requisits, no haurien desobeït al tribunal. Haurien buscat altres fórmules, altres camins polítics, però no haurien desobeït mai als tribunals. Aquesta és la meva humil opinió. Fa molts anys que no tinc responsabilitats polítiques a Catalunya, concretament vuit, i els que han vingut darrera han decidit fer les coses de manera molt diferent, però hi ha moments en que la tensió i la fermesa ajuden a avançar i d’altres que no. No m’agradaria acabar descobrint que aquest període, després d’haver analitzat com s’han fet les coses, arribessin a la conclusió de que el que hem de fer ara és recuperar allò que teníem al 2006 quan vam aprovar l’Estatut.

Des del seu punt de vista quina mesures s’haurien de prendre per trencar l’actual bloqueig institucional? Quines haurien de ser les principals prioritats?
Això no em toca a mi. La primera cosa que hem de fer, ja que tots els partits que van concórrer a les eleccions del 21D van acceptar-ne  la seva legalitat, és constituir el govern. Hem recuperat la branca legislativa, que és el Parlament, però ens falta recuperar la branca executiva. Fa molts i molts mesos que els ciutadans, que necessiten els serveis que deriven de la branca executiva, no tenen govern. Per tant, el que han de que fer els partits que van concórrer en aquelles eleccions i van acceptar-ne les condicions, és constituir el govern.

No té vostè la temptació de tornar a la política?
Ara estic a punt d’asseure’m en una cadira i parlar de política. En realitat no he deixat mai de fer política. No faig política a les institucions, faig política allà on se’n convida, allà on puc i sempre expresso la meva opinió. No deixaré mai de fer política.

Fotos: David B.