Montserrat Coca, veïna de l’Eixample i al càrrec de la Bodega Coca durant les darreres quatre dècades, s’ha jubilat.
Bon moment per repassar la trajectòria personal i familiar d’un dels pocs, si no l’únic, comerç centenari de Sabadell.
Es jubila després de quants anys?
Cotitzats gairebé 38 anys. Però jo sempre hi he sigut, entrant i sortint.
Sempre havia volgut ser bodeguera?
No! Jo volia ser farmacèutica. Vaig fer la selectivitat i em vaig casar jove. Per què? Per llibertat. No tenia cap llibertat a casa. On vas? On vens? Vine a les 9… Jo ja anava amb el meu marit i ens vam decidir casar de joves. Estudiàvem els dos. Vam dir que primer acabés ell i després jo ja veuria. Ell va acabar els estudis. Al cap de dos anys va néixer l’Aleix i em vaig quedar aquí.
En el seu moment va veure o va sentir com una obligació quedar-se el negoci?
No! Jo he gaudit! He disfrutat! I això que aquí no es ve a fer diners. Ho deia el meu pare i ho dic jo: és un negoci per viure normal. Si vol guanyar diners, oblidi’s del vi.
Com va ser el trànsit de la farmàcia a la bodega?
Jo venia a ajudar els meus pares. I la bodega em va entrant mica en mica. Vaig estudiar un grau d’enologia de tres anys. Tots començàvem plantant el cep però després em vaig especialitzar en venda.
I què et va enganxar?
Suposo que la mateixa cultura del vi. De jo ja la duia a dins i potser fins més endavant no m’hi vaig adonar. Passava tots els estius a Sant Sadurní, que és l’origen de casa. Hi anava amb l’àvia i passava molt temps allà. Ja era de pagès.
Com sorgeix la bodega Coca?
Hi ha quatre generacions establertes a Sabadell però anant al passat familiar són més generacions Coca en el món del vi. El meu avi i la meva àvia eren fills de viticultors. Vivien en un poble ple de vinyes. Quan la meva àvia va quedar embarassada, era nou anys més jove que l’avi, van ser desertats del poble. Van venir a Sabadell l’any 1919. Per això és la data que tenim de la fundació de la bodega Coca. Els avis van muntar una botiga de comestibles al barri de Gràcia. Allò no era lo seu. Lo seu era el vi. I es van posar a vendre vi. Van anar fent. Es van posar al carrer dels Montcada. Ja era una bodega. Per la guerra es van posar a l’avinguda de Barberà, on vam tenir la primera bodega, i després al carrer Brutau, ampliant. El meu avi va decidir fer cava aquí. I el fèiem aquí a Sabadell. En l’època del meu pare, als anys 50, va deixar estar la fabricació de cava perquè necessitava molta logística i a Sant Sadurní ho tenia més fàcil. Va decidir fabricar el cava allà i vam tancar la cava.
Quan entra Montse Coca?
A meitats dels anys 80.
I com ha canviar el seu món en aquest temps?
En aquell temps hi havia molt esnobisme. Ara en sabem més de vi. Va haver-hi un pic d’esnobisme impressionant. El notàvem amb el cava. Quan vaig començar, el 98 per cent era de semisec i el 2 per cent el brut nature. Ara el semi vens dues caixes en un any. Et venia gent. Volien el vi dolç, que el vi no ha de ser dolç, i en canvi un cava brut nature perquè pensaven que estava més de moda. I al cava si és per postres ja li va bé el dolç. No volien semi perquè era com menys. També hi havia molt la passió per comprar car perquè comprar bé de preu no era bo.
Ara la cultura ha millorat i la gent sap quina varietat vol, quin vi els agrada i que no sempre tot va de la mà del preu.
La clientela ha canviat?
Tenim gent molt gran, fins i tot que van conèixer el meu avi. En tenim. I llavors tenim molt jove que comencen i es volen iniciar en la cultura del vi.
Què oferta la bodega a diferència d’altres comerços?
Sempre hem venut a doll. I sempre la màxima qualitat. El meu pare deia: ‘no miris el preu, el preu el marca la qualitat. I no entris en guerra de preus. Si el client ve i se li ha fet malbé el vi, li canvies. No passa res. Bon servei’. És el que hem intentat sempre a la família. Tampoc hem volgut especular massa. Si falten 10 cèntims, ja me’ls donaràs. Un tracte familiar, de tu a tu.
La clientela és del barri, de la ciutat, de fora?
Ve gent de Barcelona i de tot arreu. De Montcada. Sant Quirze… i molta del barri, clar.
Sempre és client particular?
Sí, no fem gairebé restaurants des de fa temps.
Des que vas agafar les regnes de la bodega, el comerç local ha canviat molt. Fa 30 anys hi havia més ultramarins, però també més especialització. Ara més supermercats. Com heu conviscut amb aquest canvi?
Al carrer Brutau hi érem sols. Davant teníem una fàbrica amb telers. Com era la ciutat. Nosaltres tenim la font directa, no passem per un majorista. Comprem molts litres i els deixem al celler de Sant Sadurní. Potser ens hem aguantat perquè la infraestructura estava feta, les cases són nostres i no hem volgut fer coses rares. La nostra especialitat és el vi i ens dediquem a això. Vaig provar de vendre oli i no en vaig vendre ni una ampolla! La gent pensa en vi a granel i pensa en cal Coca. Producte, servei, especialització i font directa al producte.
Jo he de saber que venc. Entro a la botiga i només entrant m’assec o m’aturo davant un bocoi i m’olora rar. Noto l’alteració de l’olor a la bodega.
Aquest estiu han tancat molts comerços per falta de relleu familiar. Sou un dels pocs comerços centenaris de la ciutat. Quines són les claus per mantenir-se i seguir?
És que la principal causa és la manca de relleu familiar. El meu fill Aleix va dir fa anys que es volia quedar la bodega. Li vam dir que primer acabés la carrera. Després vam veure que li agradava i vam veure que hi hauria continuïtat.
Són negocis molt esclaus, es treballa dissabtes i diumenges, es treballen festes. Quantes més festes hi hagi, més treballem nosaltres. Si ho agafa gent jove, la gent jove vol sortir, anar de cap de setmana, a esquiar… i estan en el seu dret. Nosaltres tenim torns amb gent jove que estan estudiant però necessitem ser colla per cobrir-los. Però el pal de paller ha de ser de casa, ha d’agradar-te i has de tenir vocació. I hi has d’entendre. Si t’ho ha de portar un de fora i no hi entén, el negoci és mort.
Què li ha ofert aquest negoci?
Passió. M’encanta. Li tinc un sentiment. Vaig néixer aquí dins. Vaig anar a les vinyes de petita. No ho sé però m’apassiona. T’ha d’agradar el comerç, la venda, la gent, el servei. A vegades entra gent que no diu ni bon dia. Aquí no es ve a això. A vegades entra gent i em quedo quieta. Li dic: ‘Bon dia. Què vol?’ I ni respon. Gent que entra a la bodega parlant amb el mòbil i volen que els despatxis mentre ells parlen amb el mòbil. I no és el jovent. És tothom. Això no és un supermercat. El tracte ha de ser de tu a tu per les dues bandes. I no sempre el client té raó.
Per aquí han passat moltes històries de la ciutat?
Per aquí passa tothom i de tots els pensaments. Jo sempre m’he fet amb tothom i he intentat ajudar a tothom. Un parell de vegades he tret dues persones de la bodega. A vegades arribem també un límit. Només dues vegades eh! Una anècdota divertida: un cop vam posar en una pissarra ‘tenim wifi’. La senyora demanava ‘vi fi’ assenyalant la pissarra. Ens va costar una estona entendre’ns.
Quan vam fer la primera festa del vi novell puc dir que va ser il·legal. No ens van donar permís i no ens van explicar perquè. Sant Martí era dissabte. I el vi novell se celebra per Sant Martí. Vaig passar una instància a Comerç i a Cultura. No em van donar el permís. El dia de la festa va venir la guàrdia urbana i enlloc d’obrir-me un carril em van acotar a la vorera. Vam començar la festa a dins però va venir tanta gent que es va tallar el carrer. L’autobús estava al mig aturat, la gent del bus va haver de baixar, va venir el regidor de Comerç de l’època, Albert Beltran, amb la bici, va veure el pitote. Em va veure enfadada. La policia va haver de tallar el carrer. Vaig dir: al final la gent ha tallat el carrer, no pas jo. Però parlant la gent s’entén. I em van suggerir fer la festa sempre en diumenge. I fins avui sempre l’hem feta en diumenge perquè no passa el bus 80. Sempre hem convidat l’alcalde, fos qui fos. Els dos primers anys el Manel [l’alcalde Manuel Bustos] no va venir. Un dia va venir a comprar i ja va venir sempre. Es deixava fer broma. El vam imitar amb l’Oriol Cruz i va riure. Tots m’han tractat bé i no en tinc cap queixa. M’he avingut amb tothom.
Parlant la gent s’entén?
Sí. Sempre ho he aplicat. Amb els clients i a casa. És una bona fórmula.
Què farà la Montse Coca ara?
Patchwork no. M’agrada molt llegir. També passejar. Passejo per Sabadell però no puc passejar gaire perquè m’atura la gent. ‘Hola, què tal? Com va?’. I jo contenta i agraïda però a vegades vols caminar molt i no hi ha manera.
Què t’ha quedat per fer a la bodega?
Res. Ho he fet tot. Rumio de vegades. Però al final tot està inventat. El meu pare també ho deia: ‘no vulguis inventar la sopa d’all’. I tenia raó. El meu pare havia provat els licors. La gent no volia l’Anís del Mono a cal Coca. Volia vi! No inventem. Em va passar a mi amb els olis. Aquí la gent ve pel vi! Hem recuperat els vermuts, que això ja ho feia també el meu pare. Estan molt de moda però les modes van i venen. La història és cíclica. El vermut ha picat fort, la veritat sigui dita. El meu pare ja servia en llauna, com jo faig ara. Venien unes llaunes rodonetes i les amania amb pebre i vinagre com faig jo ara.
Parlava abans que el més important perquè continuï el comerç històric és el relleu familiar. Però més enllà d’això què es podria fer des de l’administració per facilitar la continuïtat d’aquests comerços?
Saps que dic quan diuen ‘L’Ajuntament permet tancat comerços històrics’? Que no és veritat. Si jo no hagués tingut relleu i em ve un comprador i em compra tots els edificis, jo els vendré. I tu també ho faries. I la senyora Pepeta també. L’administració no en té cap culpa. Els negocis tenen amos. Si el meu fill tanca un dia i a ell li compren tot això, d’alguna cosa haurà de viure. Que l’Ajuntament potencia molt el comerç? Sí. Que caldria millorar les càrregues i descàrregues? També. Però no sé que hauria de fer una administració dins d’un comerç particular. Ara: la seva obligació és arreglar les voreres i tenir els carrers nets. Això sí.
Hi ha ciutats que reconeixen els comerços centenaris, com Barcelona, o fan rutes de comerços singulars, o tenen directoris específics…
Això podria ajudar. Però l’important perquè un negoci segueixi es cuina al mateix negoci. Seria un més a més. M’agrada molt adornar l’exterior de la botiga i poso dos gerros amb dues esparregueres. Tipus Provença. Tenen unes façanes amb floretes espectaculars. Això m’agrada molt. Però aquí no s’estila gaire. Els francesos o altres ho mantenen bastant. Ara: si ens volguessin donar un premi no diríem que no!
T’has implicat algun cop en associacions de comerciants, en partits polítics…?
M’ha vingut a buscar molta gent. Però sempre he dit que no. Jo tenia un negoci. Ajudo a tothom qui puc. Soc sòcia de l’Associació de Comerç de l’Eixample i de l’Associació de Veïns. Però no he volgut liderar. Tinc un negoci i és molta responsabilitat. Tampoc m’he vist tan professional.
Ara que li passes el testimoni al teu fill, quin llegat li deixes?
El que em deia el meu pare, que és el que a ell li deia el meu avi. El meu avi deia ‘duro que donaràs, duro que tornarà al calaix’. No especulis amb el client. No especulis. Si et demana mig litre tira una mica amunt. Si demanen 200 litres, també. Però tan valuós és el que entra per la porta i demana mig litre com el que demana 200 litres.
Fotos: Alba García Barcia.