Quim Torra i Pla va néixer l’any 1962 a Blanes. Llicenciat en Dret per la UAB. Va treballar com a directiu de la companyia d’assegurances Winterthur durant 20 anys. Va deixar la feina per crear, el 2008, l’editorial A Contra Vent. Compromès amb el procés independentista, va director del projecte del Born, president d’Òmnium Cultural i de la Generalitat de Catalunya (2018-2020).
Autor de diversos llibres sobre la cultura, el periodisme i la literatura catalana, l’entrevisto dimecres passat al Casal Pere Quart, la casa de les Voltes, antiga residència familiar de Joan Oliver. Hi ha vingut de la mà de la Fundació Bosch i Cardellach a presentar la seva darrera obra, la biografia Armand Obiols, d’una fredor que crema, sobre l’intel·lectual sabadellenc i un dels personatges més enigmàtics de la literatura catalana.
De la lectura del seu llibre es desprèn un profund coneixement del Sabadell del primer terç del segle XX, del seu ambient polític i social, de la seva vida cultural, de les seves entitats cíviques, dels seus diaris i revistes. Al seu parer, quines són les raons o la concatenació de circumstàncies que menaren a que, amb la Colla, Sabadell fos l’epicentre d’un moviment que sacsejà la cultura catalana de l’època?
Sabadell era en aquell moment la segona ciutat de Catalunya i era fins a cert punt lògic que es produís aquesta eclosió cultural i artística. També es cert que ens hem centrat molt en els escriptors de la Colla de Sabadell, però és un moviment molt més ampli on hi ha pintors, gravadors, il·lustradors. El cas de Sabadell és molt únic. Efectivament, es produeix aquest fenomen d’una sèrie de joves que abracen la Modernitat i ho fan des de Sabadell. I això és molt excepcional.
D’on prové aquest interès/passió per la Colla de Sabadell? Quines foren les lectures o les informacions per les quals va començar a interessar-se?
L’interès per la Colla de Sabadell m’arriba per les novel·les de Francesc Trabal que havia anat reeditant Quaderns Crema i volia saber alguna cosa més. Evidentment, Joan Oliver ja era un mite que tenies present com el poeta de l’exili. Després, a mi m’ha agradat molt aprofundir en el periodisme català dels anys 20 i 30. Per una sèrie de circumstàncies vaig anar a parar al Diari de Sabadell d’aquells anys. Llavors m’adono dels articles que van publicar els de la Colla. Allí, sobretot trobo un personatge, Armand Obiols, que m’atrau per la seva ironia, per la seva intel·ligència, per les seves lectures, per la seva crítica.
Sebastià Benassar o el sabadellenc Antoni Dalmases, amb motiu dels 50 anys de la mort d’Armand Obiols, van escriure que restava per desxifrar aquest enigma de la literatura catalana. Ha estat aquest l’objectiu del seu llibre, desxifrar aquest enigma?
Els contemporanis d’Obiols deien que era la gran promesa de la literatura catalana, que havia de succeir Josep Carner. Estem en aquest nivell. En què es basava aquesta promesa? Què havia fet Obiols per merèixer aquest reconeixement de tots els seus companys? Per tant, s’havien de buscar aquests articles perduts, la seva correspondència i qualsevol cosa que pogués sortir sobre ell. Després, se l’havia de treure de la Colla. A més de la Colla, què va fer? Què va aportar a la cultura catalana? Aquest ha sigut un mica l’objectiu del llibre. Per veure’l a ell i que, per primera vegada, fos ell l’objectiu, fos ell el centre.
Es percep que el seu llibre és producte del treball de molt anys. Estaria d’acord que l’exhumació del seu epistolari és una de les més notables aportacions d’aquest llibre al coneixement d’Obiols?
El llibre és el resultat de molts, molts anys de feina. He treballat amb els dos fons que es conserven del llegat de l’Armand Obiols de les seves dues parelles. Aquell que va conservar a l’exili la seva primera dona, Montserrat Trabal, i el de Mercè Rodoreda, també a l’exili. Això m’ha obert un camp. Tota la correspondència de l’Obiols, els seus dietaris de joventut, també el relat de la fugida que van fer durant 36 dies per França fugint de París quan van entrar els nazis. Penso que aquesta és una part nova i que pot interessar molt als lectors. Estic intentant presentar a l’Obiols complet. És a dir, a part del poeta, a part del crític, Obiols és durant uns anys un analista polític i fa de polític. Això m’ha interessat molt perquè les seves cròniques polítiques són molt interessants.
A la seva biografia planteja una dicotomia entre la persona, Joan Prat, i el personatge, Armand Obiols. Al primer capítol elabora els “elements per bastir una teoria sobre Armand Obiols”. Podria resumir-nos les línies mestres d’aquesta teoria?
Bàsicament, quan als 15 anys, decideix adoptar un pseudònim que ara sabem venia del germà Viola dels Escolapis on estudiava. De repetir ‘germà Viola, germà Viola, germà Viola’ va sortir de manera fonètica el nom d’Armand Obiols. Ell ho fa conscient que vol adoptar la personalitat del creador, del poeta, del crític literari i així serà Armand Obiols per a tothom. Excepte per la seva família i les seves parelles. Pels seus amics Joan Oliver i Francesc Trabal és Armand Obiols. Això ho fa amb la voluntat de deixar enrere el Joan Prat i convertir-se en Armand Obiols, que vol ser una persona que es creï a si mateixa. Per entendre Obiols és molt important aquesta teoria del construir-se a ell mateix, en la línia del seu mestre, Paul Valery. És a dir, el que és important és que tu siguis la teva obra, després què escriguis o no escriguis és relatiu, és secundari. L’important està en el que tu sàpigues, en el coneixement que tu tinguis. Això és Armand Obiols. Quan això desapareix, quan ja no té aquesta voluntat de crear perquè ha passat guerres, ha passat de tot a la seva vida… i agafa la feina de funcionari, de traductor d’organismes internacionals a París, a Ginebra i a Viena, doncs torna a ser Joan Prat i deixar de ser Armand Obiols.
Potser de manera errada, m’ha semblat copsar una mena d’ambigüitat de vostè com a biògraf respecte no d’Armand Obiols sinó de Joan Prat per la manera com va abandonar la seva dona al final de la Guerra Civil o com no va voler saber res de la seva filla. Al final de la seva vida sembla instal·lar-se en una mena de nihilisme total. Quina és la seva opinió?
Es pot entendre que algú trenqui amb la seva parella, però el que no deixa de sorprendre’m encara ara és que durant 18 anys sigui incapaç d’escriure una carta a la seva filla, de preguntar per ella, de saber com està. És la seva filla, quan va morir Francesc Trabal, qui li va enviar cartes, dient: ‘Pare, soc jo. Et vull conèixer i t’estimo’. La seva filla creix en un ambient, tot i les ruptures que hi havia hagut, d’admiració pel seu pare per sobre de tot. Al final, decideix comprar un bitllet i anar a visitar-lo a Ginebra; però, quan torna a Xile, ell no respon a les seves cartes i no li escriurà mai més. És una cosa que sobta, però que forma part de la personalitat d’algú que no vol tenir problemes i que, amb l’edat, ja l’importen molt poques coses.
Ja sé que s’ha escrit molt sobre el tema i que hi ha cert morbo al respecte. Com qualificaria les relaciones personals i literàries amb Mercè Rodoreda? Què hi ha d’Obiols en l’obra de Rodoreda?
Hi ha la tasca d’un coach. Crec que és la millor manera d’intentar explicar-ho. El geni el té ella. Ell s’adona que s’està convivint amb una escriptora genial, que està fent una obra extraordinària. Ell l’ajuda, l’acompanya, la consola quan perd el Premi Sant Jordi… però l’autora és ella. Això està claríssim. Havien circulat rumors a l’exili que l’autor dels versos de la Rodoreda era l’Obiols. Això és fals completament, l’autora és ella. També és cert que tenia el millor crític que podia tenir per construir aquella obra. Mentre escriu La plaça del Diamant, l’Obiols escriu dues cartes al dia, aconsellant-li canvis, amb suggeriments i, en definitiva, afinant l’estil. És important entendre això: ella era tot el que ell no va ser. Ell, de jove, volia crear una obra sòlida. Al final és tant crític amb ell mateix que no produeix. De gran ja no té la força ni la voluntat per fer-ho.
Això es correspondria amb l’observació de Joan Oliver. Obiols era tan perfeccionista, tan exigent amb si mateix que va acabar condemnat a l’esterilitat?
De tots els poemes que escriu pel Diari de Sabadell els rebutja tots i en salva només un. Tampoc els arreplega. Tots els llibres d’Obiols són llibres pòstums. No publica mai res. Primer, perquè és supercrític amb ell mateix i pensa que no està preparat i que encara li falta un punt de perfecció. També perquè per a ell, l’important és el que succeeix al seu interior i no tant escriure.
Vostè va fundar al 2008 l’editorial A Contra Vent on, entre altres coses, va recuperar els clàssics dels periodisme català dels anys 20 i 30 del segle passat. Com valora l’experiència? Creu que encara resten obres importants per publicar?
Estic molt content dels llibres que vaig poder publicar. Va ser un projecte molt divertit. Crec que, si retrocedim en els temps, als anys 20 i 30, l’únic mitjà de comunicació de masses era la premsa escrita. La ràdio està començant, no hi ha televisió, era a través de la premsa com ens comunicaven. Llavors els periodistes tenien espai i podien fer cròniques llargues. Es tracta d’un periodisme literari, quan està escrivint Josep Pla, Sagarra, Xammar, tota la Colla de Sabadell. Això no només passa a Barcelona, passa a Girona, a Reus, a Tortosa… Allà hi ha obres d’una gran qualitat literària, molts tresors ocults perduts a les hemeroteques i buscant arqueòlegs literaris per treure’ls a la llum.
Com per exemple?
Mirant el Diari de Sabadell i fent una repassada de dalt a baix, hi moltes col·laboracions molt estimables. Però si vas a veure els grans: La Veu de Catalunya, La Publicitat, Mirador, El Be Negre… per posar capçaleres molt diferents, hi ha col·laboracions excel·lents.
No seria un bon periodista si no li formulés algunes qüestions sobre política. Vostè es va implicar a fons en el procés independentista. Va presidir Òmnium Cultural i la Generalitat de Catalunya. Quines lliçons ha extret del procés? Quines coses es van fer bé i quines malament?
Penso que, el més important d’aquells anys en què vaig tenir l’oportunitat de participar des d’Òmnium i la presidència de la Generalitat, és el repensar com podíem arribar a la independència després de tots els intents fallits, de dialogar amb l’Estat, per exercir el dret a l’autodeterminació… Aquest país es posa en la via la unilateralitat i exercir nosaltres mateixos el dret a l’autodeterminació. Em sembla un concepte molt important. Apel·la tant a una responsabilitat individual, tu pots canviar les coses, i col·lectiva que la nació sencera pot canviar les coses. Això depèn de nosaltres. Sincerament, penso que aquesta és la via.
Jo m’he quedat en el 2015. No crec que mai sigui possible acordar amb l’Estat espanyol un referèndum d’autodeterminació. Què s’ha fet malament? No seguir en aquesta via costés la presó o l’exili i per qui fos. Penso que la por i la repressió ens ha vençut.
Vostè va considerar-se un president vicari de la Generalitat? Com va entomar l’enorme responsabilitat d’exercir el càrrec en uns moments tan complicats?
Sempre vaig decidir per mi mateix. Em va tocar gestionar una pandèmia mundial, em van tocar prendre una sèrie de decisions molt difícils. També li haig de dir que un dels objectius de la meva presidència era poder rebre al president Carles Puigdemont al Palau de la Generalitat. Això és així. Per tant, gestió independent, però alineat per la situació que s’havia produït. Hi havia un president a l’exili i un president a l’interior i volia que aquestes figures es fusionessin en una.
Si em permet la impertinència, va pagar la pena deixar la presidència de la Generalitat per no despenjar una pancarta?
Sí, perquè per a mi no hi havia batalles petites. En el tema de la llibertat d’expressió no hi ha batalles petites. No va ser una pancarta. És a dir, vaig rebre l’ordre d’haver de comunicar a totes les institucions públiques del país, a les universitats, escoles, instituts, conselleries…que retiressin els llaços grocs i les pancartes. Naturalment, jo no ho vaig fer, començant per la meva pancarta. Però l’ordre que jo tenia era aquella. Jo desobeeixo aquella ordre i ho faig per dues vegades.
Avui mateix [l’entrevista es va fer dimecres a la tarda], el president Aragonès ha anunciat la convocatòria d’eleccions anticipades i demà dijous s’ha d’aprovar la llei d’amnistia. Com veu la situació política catalana?
Sincerament, quan el govern Aragonès es va quedar en minoria ja hauria d’haver anat a eleccions. No es pot governar un Parlament amb només 33 diputats. Avui hem tingut una prova de que això no és possible.
Aquesta legislatura, que comença amb tots els grups independentistes votant el president Aragonès, acaba amb un pressupostos que li tomba tothom excepte el PSC. Si ens adonem on havia començat la legislatura i on acaba, la veritat és que no s’entén.
És molt important que la ciutadania voti, que la situació s’aclareixi i que tinguem unes majories, les que siguin, a favor de tirar endavant un procés d’independència o no. La gent ja ho decidirà, però és molt important aquest punt de clarificació i és que així no podíem seguir.
Fotos: Jordi de Arriba